Al diari d’aquest diumenge, l’Àlex Gutiérrez entrevistava l’humorista Maria Rovira, coneguda com Oye Sherman, amb la qual vaig tenir la sort de coincidir fent ràdio fa uns anys. Recordo com em va impressionar que una noia tan jove mostrés un interès tan gran per la llengua i la cultura, i fes espurnejar una ment ràpida i divertida sense cap afany d’arreplegar protagonisme.
La Maria, que fa monòlegs i tele i ràdio i ara ha publicat el seu primer llibre, Garlanda, quan l’entrevistador li pregunta quins són els seus plans de futur respon, després d’un “Uf”, que “vivim en un univers tan precari que els meus somnis són com tenir una casa, però ja no necessàriament de propietat, sinó en règim de lloguer clàssic”. I en llegir la seva resposta és com si jo hagués sentit caure de molt amunt alguna cosa amb un gran estrèpit.
Això és el que em passa tota l’estona quan escolto els joves d’ara: són llestos, estan preparats, es mostren inquiets, i nosaltres, els seus pares, des de la nostra perspectiva i experiència boomer, pensem que tenen grans ambicions i que desplegaran les seves ales immenses i s’enlairaran. Però resulta que ells i elles senten que porten plom a les ales i que el món que els ha tocat viure és precari i està amenaçat per les decisions d’un home boig, i no gosen o no volen o no poden fer plans ambiciosos. La majoria dels que conec concreten en un pis de lloguer els seus somnis de futur.
És evident: com pots construir una vida sense tenir possibilitats de fer un niu on poder fer plans i somniar? Malgrat això, la majoria de joves amb qui parlo tenen força clars els seus objectius vitals: la feina no ha de ser el centre de la meva vida i ha de ser una feina que no contradigui els meus principis bàsics. Així, un doctorat en biomedicina no vol treballar a la indústria farmacèutica i es planteja fer-se jardiner, o una estudiant de medicina acaba la carrera, però no fa el MIR perquè no està d’acord amb com funciona el sistema sanitari assistencial, així que es busca la vida per exercir en altres àmbits. És una lluita respectable per ser lliure i coherent, que té molt a veure amb la volatilitat de tot el que veuen, llegeixen o viuen, i que, als grans, ens desassossega.
Els joves d’avui són desperts i tenen un sentit crític esmolat —llegiu, si no, la novel·la Amèlia de les Camèlies de la joveníssima Etna Miró (Cap de Brot Edicions)—. Progressaran contra totes les dificultats que els imposi el món que han heretat, n’estic segura. Així ho expressa la seva mirada valenta.
Al fons dels ulls, però, al costat de la valentia hi veig un gran desconcert i una bona dosi de decepció. Potser des d’aquesta actitud serà més fàcil espolsar-se els vells costums, les necessitats inútils, les síndromes diverses, les influències massa feixugues i, finalment, aixecar el vol.
Només espero que, de dalt estant, no ens facin retret pel món que els hem deixat. Nosaltres, com ells, vam fer el que vam poder des d’un desconcert semblant però potser més inconscient. Uf!
