De l'arròs d'esquirol al civet de senglar

Per fer un bon arròs d’esquirol s’agafa l’animal i se l’escorxa procurant llevar el pèl que la perdigonada hagi incrustat a la carn. La cua es pot aprofitar fins al segon o tercer nus. El cap, un cop pelat i partit, s’afegirà amb la resta de trossos i el fetge es reservarà per amorosir la picada. Un cop escorxat, s’obre pel ventre, s’esmoca i es renta a raig d’aixeta. S’esquartera i es rosseja amb el tudó i el costelló de tupí.

Venim d’aquí, de quan els únics requisits per caçar un animal eren que fos viu i que fos bo –i l’esquirol es diu que ho és molt, de bo–. La puput es veu que amarganteja, com l’estornell o el bernat pescaire, que la carn de gaig s’assembla tant a la del tudó i que, un cop al plat, no sabríem distingir un tord d’un terrerol.

A cada petita casa de pagès hi havia gana i escopetes disposades a apaivagar-la. En entorns rurals, la caça era això; una manera més d’aconseguir proteïna animal sense haver de criar-la. No hi havia cap llei que en regulés la pràctica, ni llistes cinegètiques, ni la necessitat d’establir programes de protecció de fauna, i, tot i així, es mantenia un equilibri raonablement saludable.

En aquella època, i parlem de principis del segle passat, a ciutat, amb prou feines se sabia res dels anars i venirs de la gent de pagès i, si se sabien, no despertaven el més mínim interès; per rústics o per primitivistes.

Encabat, i per fer-ne via, va venir la mecanització del camp i la revolució verda, que van fer augmentar exponencialment la productivitat de la terra i el nostre poder d’influència i desequilibri sobre la fauna i l’entorn. La població de viles i ciutats va créixer amb gent vinguda de tot arreu i va canviar la manera de viure-hi. La popularització de l’oci combinada amb l’adveniment del vehicle propi i la necessitat de fotre el camp de casa cada cap de setmana van començar a trencar les parets d’aquestes dues comunitats, fins aleshores més o menys estanques.

El camp i les coses que hi passaven van començar a despertar l’interès de les societats urbanes i es van convertir en cosa de tots. Ja no calia tenir cap vincle heretat amb l’entorn per anar-hi a fer el mec o a caçar, valgui la redundància. Només calia una llicència d’armes, una escopeta i el passi atorgat per algun dels vedats creats per la novíssima Federació Catalana de Caça. Al mateix temps, a les zones rurals, el percentatge de persones dedicades al sector primari disminuïa a carrera feta i els que quedaven van anar canviant la relació amb l’entorn empesos per la intensificació de les feines agrícoles.

Tot plegat, i per entendre’ns, ha fet, i generalitzo, que actualment els pagesos hàgim deixat l’activitat cinegètica en mans d’entusiastes partidaris de la pólvora i els 4x4, però encara necessitem alguns dels seus serveis. Necessitem, per exemple, i a falta d’altres mètodes que es demostrin eficients, que rebaixin la densitat de senglars que malmeten els nostres cultius. A canvi, hem d’acceptar que els vedats deixin anar perdius, guatlles o faisans de gàbia als nostres camps perquè un grapat d’escopeters vinguin a passar l’estona disfressats de soldat.

No m’atreveixo a dir si ens n’estem sortint o no, però, per bastir una comunitat tan heterogènia com la que actualment viu (o dorm) en entorns rurals, calen molts equilibris. Ens coordinem amb els senglaners, celebrem la intel·ligència dels nouvinguts que entenen on han aterrat, saludem els passavolants que respecten camps i bestiar i ens caguem en els que no ho fan.

Aquella harmonia amb què vivien els nostres avis ja no tornarà. El context ha canviat massa d’ençà que es mataven esquirols sense ni sospitar que allò contravenia els preceptes de l’ecologia, una disciplina que encara havia de néixer i que, a hores d’ara, tenim tan poc apamada que tothom en fa l’ús ideològic que vol. Però, de context, encara n’hi ha. El context, ara, som tots nosaltres, i en aquest nou context la caça esportiva hi té un encaix difícilment defensable. Si abans es matava per gana, ara es mata per esport. La tradició de la qual beu la caça ha desaparegut completament sota els signes del temps i, si en queda algun digne hereu, té tot el meu respecte, però ha de saber que ja no té sentit en el context actual.

Em temo que ara la caça (i que em perdoni el meu avi) ja només pot trobar el seu lloc essent una eina més –no l'única– al servei de criteris tècnics per regular desajustos de fauna. I qui els estableix, aquests criteris? Doncs no en tinc ni idea. Si fos per alguns pagesos, no quedaria ni un senglar viu sobre la capa de la terra; si fos per alguns ecologistes, no caldria ni intervenir-hi i més n'hi hagués; i, si fos per l’administració… En fi, l’administració només ha reaccionat quan el problema ha amenaçat el totpoderós sector de l’agroindústria porcina per protegir el model productiu pel qual fa temps que aposta. Per autoprotegir-se, en definitiva.

I com que l’escletxa per la qual el món urbà penetra a la vida rural no és una vàlvula sinó que és un forat d’entrada i sortida, el problema de la superpoblació de senglars ha transcendit l’esfera pagesa i ha envaït l’asfalt. Els senglars, ara sí, i encara que alguns no ho sàpiguen veure, ja són cosa de tots. A banda de ser un possible vector de transmissió de malalties, o de malmetre hàbitats fràgils, condicionen les activitats d’oci, furguen contenidors de brossa, fan desperfectes en parcs urbans i durant el 2024, per exemple, van ser els responsables d’uns 4.000 accidents de trànsit a tot Catalunya.

Ara també us toca als que no descendiu de l’arròs d’esquirol decidir com es resol el problema. Us recomano, per experiència, que no ho fieu tot a l’administració. Tampoc s’hi val a dir que ja se solucionarà sol, com si això fos el cor de la selva amazònica, amb dinàmiques naturals prou potents per llimar les arestes antropogèniques que hi pugui haver. Som, col·lectivament, els principals responsables d’aquest desgavell, i girar-hi l’esquena no fa res més que empitjorar-lo.

Ja entenc que aquesta visió no s’ajusta a cap corrent simplista de pau i harmonia amb la natura, però estarem d’acord que, mentre no canviem la nostra manera de viure en aquest món, i de moment no fa cap pinta que això hagi de passar, convé prendre algunes decisions incòmodes al respecte.

Quan us hàgiu acostumat a viure amb les contradiccions que suposa resoldre aquesta mena de problemes, potser podeu començar a valorar opcions per combatre algunes de les altres plagues urbanes que patiu; com la dels gats, els coloms, les cotorres o els turistes.

I penseu que tampoc cal recórrer sempre a les armes. En segons quines espècies, sembla que els criteris tècnics es decanten més per l'esterilització.