Ethan Hawke no és només una de les grans estrelles d'aquesta edició de la Berlinale, sinó un dels actors més estimats del festival, on ha presentat les tres entregues de la Trilogia de Linklater, Boyhood i, fa només un any, Blue moon, per la qual està nominat a l'Oscar. Però fins i tot ell es va veure esquitxat aquest dimarts durant la presentació del seu nou treball, el magnífic film d'aventures The weight, per la polèmica que està marcant aquesta edició: l'absència d'una condemna de la Berlinale al genocidi de Palestina i el pols entre la premsa i la direcció del festival al voltant de les preguntes que reclamen als creadors un posicionament explícit sobre temes polítics candents.

No sempre estan ben resoltes, però hi ha moltes idees interessants a The moment, la pel·lícula presentada aquest dissabte a la Berlinale en la qual la cantant Charli XCX interpreta una versió fictícia d’ella mateixa. Aquesta decisió genera una tensió i ambigüitat molt curiosa, perquè el film parteix de la mateixa biografia recent de la cantant, però manipulada i alterada a través dels mecanismes de la ficció. “He passat tota la vida preparant-me per a aquest paper, soc molt del mètode”, ha bromejat a la Berlinale Charli XCX, que ha explicat que la pel·lícula sorgeix del “salt extrem” que va experimentar quan el seu últim treball discogràfic, Brat, es va convertir en el disc de l’estiu del 2024. “Vaig passar de ser una artista que es movia en els marges amb un públic quasi exclusivament gai a tenir, de sobte, una audiència massiva. Sentia que estava perdent el control d’una cosa que sempre havia pogut controlar, i això em va fer pensar en com comuniquem l’art i com afecta tot això als creadors”.

“Coneixes l’expressió per a bé o per a mal? Doncs jo estic entrant en la fase per a mal de la meva vida”, diu el protagonista de Blue moon, presentada aquest dimarts a la Berlinale. La frase podria servir de resum del moment vital de Lorenz Hart que mira de capturar Richard Linklater en aquesta pel·lícula sobre un dels millors lletristes de la música popular nord-americana del segle XX, que va formar un tàndem exitós amb el compositor Richard Rodgers: My funny valentine o la mateixa Blue moon són dos dels centenars de cançons que van crear fins que l’alcoholisme de Hart va empènyer Rodgers a buscar un lletrista més fiable, Oscar Hammerstein. La nit del 1943 en què s’ambienta Blue moon és precisament la de l’estrena del musical Oklahoma!, primera col·laboració de Rodgers amb Hammerstein, un èxit estratosfèric que, d’alguna manera, tancava la porta a reprendre el tàndem Rodgers & Hart.

Les últimes setmanes no deuen haver sigut fàcils per a Michel Gondry. Després d’haver rodat un musical basat en la infància de Pharrell Williams, Golden, una de les estrenes més esperades del 2025, Variety va revelar fa uns dies que el muntatge s’havia cancel·lat i la pel·lícula no s’estrenaria mai perquè els productors i Gondry consideraven que el material no estava a l’altura de les expectatives. Per eixugar les penes d’un projecte tan ambiciós i frustrat, res millor que presentar-ne un altre als antípodes: Maya, donne-moi un titre, un llarg d’animació que recull els curts d’animació stop-motion que Gondry porta anys realitzant per a la seva filla Maya, peces animades a mà amb cartolines de colors, tisores, cinta adhesiva i un smartphone. El director francès l’ha presentat a la premsa a la Berlinale, tot i que sense acceptar “preguntes sobre Pharrell”.

A Marion Cotillard no li cauen els anells a l’hora de jugar amb la seva imatge de gran diva del cinema francès modern. Ja ho feia al drama Assumptes familiars d’Arnaud Desplechin, on feia d'una actriu orgullosa enrocada en el seu odi cap a un germà escriptor, i ara torna a posar-se en la pell d’una actriu famosa a La tour de glace, de la francesa Lucile Hadzihalilovic, una reinterpretació moderna i perversa del conte La reina de les neus de Hans Christian Andersen que s’ha presentat aquest diumenge en la competició de la Berlinale.

L’Ángela i l’Héctor han creat un món quasi perfecte. El seu amor és una cuirassa d’afecte i confiança que els fa invencibles, o això sembla fins que la maternitat fa perillar aquesta bombolla de felicitat. La història sona familiar, gairebé universal, però la directora Eva Libertad li afegeix un component que ho canvia tot: l’Ángela és sorda i l’Héctor no. La producció catalana Sorda, que s’estrena aquest dissabte a la secció Panorama de la Berlinale, pren com a referència el punt de vista de l’Ángela, a qui interpreta amb una entrega absoluta Miriam Garlo, germana de la directora i primera actriu sorda que protagonitza una pel·lícula a l’Estat. “La societat no ens educa per relacionar-nos amb la diferència o la discapacitat –assenyala Libertad–. Si jo sé alguna cosa de sordesa és perquè la Miriam és la meva germana. És com si, sense saber-ho, ens haguéssim preparat tota la vida per fer aquesta pel·lícula”.

Un públic que escridassa el músic a qui idolatra perquè s'ha atrevit a tocar la guitarra elèctrica. Molts no necessiten més informació per identificar els personatges i el context de l'escena: és el concert de Bob Dylan al Festival de Newport del 1965, el dia que el músic va escenificar la seva renúncia a ser la veu d’un moviment social i va reclamar la seva llibertat artística amb el so elèctric de la guitarra i els versos de fúria i despit de Maggie’s farm. En el temple més purista del folk nord-americà, el sant patró de la nova cançó protesta va sortir a tocar amb una banda de rock i els espectadors van reaccionar primer amb estupor i després amb llàgrimes i indignació. Va ser un d’aquells moments dels quals s’escriuen piles d’articles i llibres, un moviment tectònic de la cultura popular i, tot plegat, una senzilla elecció estètica: de quina manera vol un artista que soni la seva música.

Quan tenia vuit anys Tilda Swinton (Londres, 1960) va veure una pel·lícula que li va "canviar la vida". De fet, en aquell moment va pensar "que era un somni, no una pel·lícula". Es tracta de la primera versió de Powers of ten, un curt científic de Charles i Ray Eames que només dura 10 minuts i que arrenca amb una seqüència quotidiana, quasi bucòlica: una família fent un pícnic, amb la seva cistella plena de menjar i unes estovalles sobre la gespa. Aleshores, la càmera s'allunya 10 metres, 100 metres, 1.000 metres... "Al cap d'una estona veus els Estats Units, la Terra, la galàxia, i després torna a apropar-se al pícnic i la càmera entra dins la mà de l'home i veus el corrent sanguini, el sistema nerviós, els àtoms... És al·lucinant i sovint la projecto a la canalla amb la fundació que tinc amb Mark Cousins, perquè és una pel·lícula que fa que t'enamoris del cinema i que t'adonis que el cinema no té fronteres", ha explicat.

“És molt fort, això és una bogeria”, diu Carla Simón (Barcelona, 1986), que parla amb l'ARA un parell d'hores després d'haver guanyat l'Ós d'Or del Festival de Berlín amb Alcarràs. El triomf és històric i la consagra com la gran cineasta catalana de la seva generació i una de les directores joves de referència del cinema europeu actual. La seva carrera, per sort, tot just acaba de començar.

Deixem-ho clar de bon principi: la nova pel·lícula de Carla Simón, Alcarràs, no és Estiu 1993. És encara millor, de fet. Més complexa, més ambiciosa, més exigent amb l'espectador i, al mateix temps, més generosa i profunda. No té un viatge emocional tan definit com el de la Frida d'Estiu 1993 ni una catarsi emocional final però és un film intel·ligent i poderós, un retrat extraordinari d'una família i d'una manera de viure la relació amb la terra. I així ho ha entès també la premsa acreditada a la Berlinale, on després d'unes jornades irregulars, amb una programació en general discreta, aquest dimarts ha dedicat a la pel·lícula de Simón una ovació, la primera d'una competició oficial a punt de tancar-se i en què no és gens forassenyat somiar amb un Ós d'Or català.

Emocionant rebuda de la Berlinale a Un año, una noche, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta sobre l'atemptat al Bataclan que s'ha presentat aquest dilluns al festival. El de Banyoles s'ha enfrontat a un dels reptes més grans d'un cineasta: posar en imatges l'horror absolut d'una tragèdia amb desenes morts. I surt indemne de la prova de foc: no només evita el perill de convertir la tragèdia en espectacle o de banalitzar el dolor, sinó que converteix la història de dues víctimes en un cant a la vida, a l'amor i a les experiències en comunitat que ens defineixen com a éssers socials.

Nick Cave, Berlín i el cinema. El músic australià va viure uns anys a la capital alemanya als 80, fugint d'un Londres on els Birthday Party no hi encaixaven. A Berlín, en aquella època, hi passaven coses: el grup es va dissoldre, van néixer Nick Cave i els Bad Seeds i el músic va conèixer Wim Wenders, que va incloure el grup i la seva música a El cel sobre Berlín. Cave enregistrava els seus discos als Hansa Studios, molt a prop de Potsdammer Platz i del lloc on avui s'alça el Berlinale Palast, seu principal d'un Festival de Berlín que el 2014 va estrenar el documental sobre Cave 20.000 dies sobre la Terra i ara estrena fora de competició This much I know to be true, esplèndid documental d'Andrew Dominick sobre els dos últims discos de Nick Cave: Ghosteen, amb els Bad Seeds, i Carnage, a quatre mans amb Warren Ellis, el seu inseparable soci artístic.

Deu anys després de la fallida Dracula 3D, el mestre del giallo torna a les atmosferes angoixants, als sintetitzadors esmolats com ganivets i a la sang que brolla a raig de les ferides. Amb la pel·lícula Occhiali neri, presentada aquest divendres a la Berlinale, Dario Argento es fa un homenatge perquè s'ho pot permetre: el mestre del terror italià ha demostrat al llarg d'una carrera de més de mig segle una ferma voluntat d'autor i té tot el sentit que ara recuperi les constants del seu cinema, sobretot si ho fa amb esperit lúdic i envoltat de cares familiars com la de la seva filla Asia, que interpreta un rol menor.

Cinquanta anys després de la seva presentació al Festival de Berlín, Petra von Kant torna a la Berlinale. Però ja no és la famosa que va imaginar Rainer W. Fassbinder (1945-1982), sinó un cineasta d'èxit i amb sobrepès, el Peter. És la gran diferència entre Les amargues llàgrimes de Petra von Kant i el remake dirigit per François Ozon que ha inaugurat aquest dijous el Festival de Berlín. Després de l'edició virtual de l'any passat, el festival recupera la presencialitat amb una edició marcada per les mesures anticovid: aforaments al cinquanta per cent, concentració de la competició en sis dies i tests d'antígens diaris per accedir a les projeccions i rodes de premsa. És una Berlinale estranya, amb menys públic i premsa, però la seva celebració no deixa de ser un triomf: la suspensió de Rotterdam i l'edició virtual de Sundance l'han convertit en la primera gran cita cinematogràfica de l'any.

Juliette Binoche és una actriu que s’arrisca, que viatja al Japó per rodar a les ordres de Naomi Kawase i filma amb Claire Denis la pel·lícula de ciència-ficció més radical de la dècada, 'High life'. Ara sabem que, com a presidenta del jurat d’un festival, també és al·lèrgica a les convencions. Ahir la Berlinale va entregar el seu cobejat Os d’Or al cineasta israelià Nadav Lapid, per 'Synonymes', una autoficció sense xarxa sobre un noi que després de fer el servei militar se’n va a París per abraçar compulsivament la cultura i la llengua franceses, renunciant a la seva identitat hebrea. Amb moments d’humor 'slapstick', la pel·lícula fluctua entre la comèdia excèntrica i el drama psicològic amb incursions d’un romanticisme afrancesat fins a la paròdia.

Després de nou dies de drames, violència i misèria, la dieta habitual d’un festival de cinema, la Berlinale va oferir ahir el bàlsam que necessitàvem tots: els 87 minuts de pura joia d’Amazing grace, el film que documenta el concert que Aretha Franklin va oferir el 1972 a Los Angeles per enregistrar el disc en directe de gòspel del mateix títol, el més venut de la història del gènere. Projectada fora de concurs, la cinta és una experiència catàrtica que s’ha de veure en pantalla gran, però més que una sala de cinema el seu escenari ideal seria un auditori amb el públic dret, aplaudint, vibrant i ballant com el del concert. Amazing grace no és una pel·lícula per als Verdi o els Aribau, sinó per al Primavera Sound.

El 1974, el director marroquí Mostafa Derkaoui va rodar el seu primer llarg, De quelques événements sans signification, una pel·lícula molt política i trencadora per la radicalitat del seu llenguatge fílmic i pel retrat sense filtres que oferia del poble marroquí. Als censors, però, no els va agradar tanta vulgaritat i la pel·lícula va ser prohibida i els materials originals van desaparèixer. Un film clau del cinema àrab perdut, com tants altres de la història del cinema. Fins ara.

La directora de cinema Isabel Coixet s’ha referit aquest dijous al judici de l'1-O. En declaracions a l'ARA recollides duran la presentació de la seva pel·lícula 'Elisa y Marcela' al Festival de Berlín, la cineasta ha assegurat que espera que la justícia acabi absolent els líders independentistes dels delictes dels quals se’ls acusa. "Jo preferiria que aquestes persones no fossin a la presó", ha dit. "Seria meravellós que no hi fossin perquè així podríem passar a parlar de coses més importants, sobre com volem viure les nostres vides com a ciutadans".

“No soc una llegenda! Encara soc viva!”, responia ahir Agnès Varda al moderador de la Berlinale, que la presentava com a “cineasta llegendària”. I té raó, no és una llegenda, però sí una gran mestra del cinema. I com a tal va donar una lliçó magistral de cinema. I no és cap hipèrbole: Varda par Agnès, presentat fora de competició, està construït a partir de dues conferències en què Varda, asseguda en una cadira de directora dalt de l’escenari d’un teatre, reflexiona amb lucidesa, humor i generositat sobre la seva carrera de més de 70 anys. Hi insereix imatges de les seves obres de cinema, de fotografia i de les instal·lacions d’art. Es tracta, doncs, d’un film compendi que funciona com a catàleg definitiu de la directora, però també un autoretrat d’artista que complementa el perfil més biogràfic que oferia Les platges d’Agnès. És, a més, el títol que tancarà la filmografia de la directora, que seguirà fent treballs artístics però que amb 90 anys no es veu amb energies per abordar rodatges cinematogràfics.

Álvaro Longoria i Gerardo Olivares, els directors del documental sobre el procés català 'Dos Cataluñas', han retornat aquest dimarts el premi de la fundació humanitària Cinema for Peace que els va entregar dilluns Carles Puigdemont en una gala a Berlín. A la carta que els directors han fet arribar a Cinema for Peace expliquen: “L'acte de lliurament no va ser imparcial i no s'ha respectat la nostra ètica professional i un dels principis claus del documental, la neutralitat”.