Triomf històric de Carla Simón: primer Ós d'Or català al Festival de Berlín

La directora aconsegueix amb 'Alcarràs' el reconeixement més important en la història del cinema català

4 min

Carla Simon, amb l'Ós d'Or a les mans — Carla Simón, amb l'Ós d'Or a les mans. HANNIBAL HANSCHKE / Reuters

BarcelonaFer història s'està convertint en un costum per a Carla Simón. Ho va aconseguir amb Estiu 1993, la pel·lícula més aclamada del cinema català recent, i ara l'ha fet encara més grossa amb el seu segon treball. Alcarràs, que arribarà als cinemes el 29 d'abril, s'ha convertit aquest dimecres en la primera pel·lícula catalana que guanya el prestigiós Ós d'Or de la Berlinale. Es tracta del premi més important en la història del cinema català, el triomf d'un director de casa en un festival de més prestigi i importància. Amb el mèrit afegit que és una obra en català ambientada al poble del títol i que parla dels vincles de les persones amb la terra que treballen. És a dir, una història absolutament local i alhora profundament universal que ha entusiasmat la premsa acreditada i, pel que es veu, també el jurat, presidit per M. Night Shyamalan, que per una vegada ens ha estalviat el gir final inesperat: Alcarràs era la millor pel·lícula vista en la competició i la guanyadora que molta gent s'esperava.

“Aquest premi és per a la gent que cultiva la terra”, ha exclamat una Simón emocionada i exultant al rebre el premi. “El dedico a les petites famílies de grangers que cultiven la terra per portar el menjar a taula, un estil de vida que avui dia és una forma de resistència”. La directora ha agraït el premi a la seva productora, María Zamora, que no podia deixar de plorar mentre veia Simón recollint l'Ós d'Or. “I sobretot gràcies a la meva família, que cultiva presseguers a Alcarràs –ha afegit–. Sense ells i la proximitat amb la terra no hauria pogut fer aquesta pel·lícula”.

Fragment d''Alcarràs'

A Alcarràs, per cert, la festa ha sigut grossa. Actors de la pel·lícula i veïns del poble han seguit la cerimònia de la Berlinale des d'una pantalla gegant i han saltat i s'han abraçat quan Shyamalan ha confirmat el premi. L'Ós d'Or pertany també al poble i, en general, a la pagesia de Ponent que reivindica al film Simón, que ha treballat exclusivament amb actors no professionals de la zona, tret de la seva germana, l'actriu Berta Pipó. La directora també ha dedicat el premi a “un repartiment meravellós que no havia actuat mai i s'ha deixat l'ànima en aquesta pel·lícula”.

Filla de la Berlinale

L'Ós d'Or a Alcarràs culmina la història d'amor entre Simón i la Berlinale, un festival que la va acollir al Talent Campus quan era una directora de curts desconeguda, que va llançar la carrera d'Estiu 1993 en l'edició de 2017 amb el premi a la millor opera prima i el de millor film de la secció Generation Kplus i que fa dos anys va acollir el projecte d'Alcarràs al mercat de coproduccions. “Em sento com una filla de la Berlinale –ha dit Simón emocionada–. Hauria de venir a viure aquí, cada vegada que vinc passa alguna cosa increïble”.

Que Carla Simón hagi triomfat a la Berlinale, festival compromès de mena, ha de servir també per subratllar la dimensió política i ecologista d'Alcarràs, que sense caure mai en maniqueismes es posiciona al costat dels que tracten la terra com un lloc per viure-hi i treballar-hi, no per ser explotat i exhaurit. L'Ós d'Or i les crítiques entusiastes poden fer creure el contrari, però Alcarràs no és una pel·lícula fàcil, i l'equip no s'esperava una acollida tan bona, sobretot després d'un èxit com el d'Estiu 1993, que semblava irrepetible. Això encara posa més en valor el triomf d'una pel·lícula que no ha sigut fàcil de fer, primer perquè la pandèmia va obligar a endarrerir un any el rodatge, però també per la seva complexa estructura amb molts personatges i perspectives. “Espero que pugueu sentir l'amor que hi ha a la pel·lícula quan la mireu”, ha dit Simón. I se sent, un amor profund a la gent, a la família i a un estil de vida.

Amb l'Ós d'Or guanyat aquest dimecres, Carla Simón s'afegeix a una llista de cineastes que inclou, entre d'altres, noms com David Lean, Hayao Miyazaki, Michelangelo Antonioni, Henri-Georges Clouzot, Ingmar Bergman, Jean-Luc Godard, Pier Paolo Pasolini, Satyajit Ray i Vittorio de Sica. Poca broma. El premi confirma Simón com el talent més inapel·lable que ha sorgit del cinema català en les últimes dècades, però alhora no es pot separar de la nova generació de directors –la majoria dones– que durant els últims anys han acostat el nostre cinema a la realitat amb pel·lícules personals, lliures i d'un naturalisme valent, sense complexos. És un premi que hauria de fer pensar cineastes com Neus Ballús, Clara Roquet, Carles Marques-Marcet o Mar Coll, que van pel bon camí. I tot i que Isaki Lacuesta ha marxat sense premi d'aquesta Berlinale, és just reconèixer que ell ha sigut i segueix sent un dels principals referents d'aquesta generació.

Entre la resta de premiats d'aquesta edició destaca el Gran Premi Especial per a la sublim The novelist film del coreà Hong Sang-soo, nova filigrana d'un autor consagrat a explorar les giragonses de l'amor i l'amistat des d'un minimalisme poètic i juganer. El premi a la millor direcció se l'ha endut una gegant del cinema europeu, Claire Denis, tot i que per una pel·lícula no està entre les seves millors obres: el triangle amorós Avec amour et acharnement. Els dos premis interpretatius de la Berlinale, que per tercer any no distingeixen el gènere de l'actor, els han tornat a guanyar, com l'any passat, dues actrius: Laura Basuki el secundari per la indonèsia Nana i Meltem Kaptan el protagonista per l'alemanya Rabiye Kurnaz vs. George W. Bush, drama polític sobre un presoner turc de Guantánamo que també ha guanyat el premi al millor guió. L'assaig experimental de Rithy Panh Everything will be okay completa el palmarès amb l'Ós de Plata a la contribució artística.