Cinema
Cultura 16/02/2022

La Berlinale ovaciona Carla Simón pel seu extraordinari retrat de la família i la pagesia

La gran acollida d''Alcarràs' dispara les seves possibilitats de guanyar l'Ós d'Or del festival

4 min
Carla Simón, directora i guionista de cinema

BerlínDeixem-ho clar de bon principi: la nova pel·lícula de Carla Simón, Alcarràs, no és Estiu 1993 . És encara millor, de fet. Més complexa, més ambiciosa, més exigent amb l'espectador i, al mateix temps, més generosa i profunda. No té un viatge emocional tan definit com el de la Frida d'Estiu 1993 ni una catarsi emocional final però és un film intel·ligent i poderós, un retrat extraordinari d'una família i d'una manera de viure la relació amb la terra. I així ho ha entès també la premsa acreditada a la Berlinale, on després d'unes jornades irregulars, amb una programació en general discreta, aquest dimarts ha dedicat a la pel·lícula de Simón una ovació, la primera d'una competició oficial a punt de tancar-se i en què no és gens forassenyat somiar amb un Ós d'Or català.

Alcarràs comença amb una escena que sembla extreta d'Estiu 1993: tres nens vivint aventures imaginàries en un cotxe abandonat. Però a poc a poc ens adonem que el territori en què es mou Simón no són els jocs infantils sinó el drama d'una família de pagesos que veu com es trenca l'acord verbal que durant dècades els ha permès cultivar presseguers en un terreny on el nou propietari, l'hereu de les terres, vol instal·lar plaques solars després de fer-hi una última collita. L'amo els ofereix fer-se càrrec del manteniment de les plaques, però no són només diners el que està en joc sinó una manera de viure i la pròpia identitat.

Fotograma del film 'Alcarràs', de Carla Simón

Una història amb arrels familiars

“La pagesia és un ofici que passa de generació en generació i en què hi ha poc plantejament del que vols fer en la vida –explica Simón–. Però aquí de sobte es veuen obligats a plantejar-s'ho i això crea una crisi familiar, perquè n'hi ha que estan d'acord a treballar les plaques i d'altres no ho faran mai”. Com a Estiu 1993, la història sorgeix de les circumstàncies vitals de la directora, però no d'una manera tan directa. “Els meus tiets han cultivat presseguers a Alcarràs tota la vida –explica–. La meva mare adoptiva és d'allà i hi anàvem a passar els Nadals i els estius. I quan va morir el seu padrí, vaig sentir la necessitat de posar en valor el seu llegat i em vaig preguntar què passarà quan tot això desaparegui, que és una pregunta que, tal com està l'agricultura, està sempre sobre la taula. Però els meus tiets sí que van heretar la terra; per tant, la història no és tan fidel a la realitat com Estiu 1993”.

No és l'únic canvi important respecte a Estiu 1993, ja que ara Simón treballa exclusivament amb actors no professionals que l'equip va trobar visitant les festes majors de pobles del Segrià i el Pla d'Urgell abans de la pandèmia. Però el resultat final és extraordinari i aporta una naturalitat enorme a la pel·lícula, i això que el repte era majúscul perquè el repartiment no només havia d'encaixar en els personatges escrits per Simón, sinó recrear les dinàmiques i ritmes d'una família. “Durant el càsting, jo pensava: «Tant de bo trobem una família». Però no va poder ser, tots són de pobles diferents, així que vam fer un procés similar al de les nenes d'Estiu 1993: primer vam anar quedant per teixir les relacions familiars improvisant escenes que haurien pogut passar abans de la pel·lícula. I quan als dos mesos i mig ens vam asseure per llegir el guió, ells tenien uns vincles que sentien de veritat. De fet, ara es continuen dient els noms de la pel·lícula: papa, mama, padrí...”

Protagonisme coral

La grandesa d'Alcarràs descansa en la facilitat amb què fa senzill el més difícil, com ara encaixar el trencaclosques de personatges d'una pel·lícula que, tot i el punt de vista de la filla adolescent de la família, és absolutament coral. “Tenia un gran desig d'explicar què significa formar part d'una gran família i què passa quan viu molta gent en un lloc on passen moltes coses i les emocions els afecten com un efecte dominó”. Aquesta mirada col·lectiva es transmet també a la mateixa pel·lícula, que fuig de maniqueismes i mira d'entendre tots els personatges, fins i tot el propietari que vol posar plaques a la terra. “El senyor que rep en herència les terres també té dret a preguntar-se fins quan ha de durar l'acord del seu avi –diu Simón–. I que siguin plaques planteja un dilema interessant, perquè l'energia solar és una cosa que el món també necessita”.

En el fons, Alcarràs és un rèquiem per un món que s'acaba, una carta d'amor a una agricultura familiar que no s'idealitza perquè s'explica sempre des del punt de vista dels protagonistes. “Si es perd la pagesia familiar es perdrà el cuidar la terra, que és l'ofici més vell de la humanitat, no la prostitució –diu Simón–. Quan cultives en família vols que aquella terra segueixi donant fruits als teus fills i nets, és un ofici que es transmet de generació en generació. Però la pagesia viu un moment poc esperançador. Vaig començar la pel·lícula pensant que al final hi havia d'haver llum, però a mesura que parlava amb els pagesos veia que ni ells volen que els fills treballin la terra, volen que estudiïn i marxin”. La llum del final d'Alcarràs és potser la mateixa família, a qui Simón retrata com a refugi i bastió de defensa durant les crisis.

L'opció més arriscada mereix premi

Allunyar-se del camí marcat per Estiu 1993, la pel·lícula catalana més aclamada de l'última dècada, va ser una decisió meditada per la directora i la seva productora, María Zamora. De fet, tenien un altre projecte entre mans més semblant a Estiu 1993, però es van decidir per l'opció més diferent. “Mentiria si digués que no em preocupa que Alcarràs agradi menys que Estiu 1993 –admet la directora–. Però per a mi cada projecte ha de ser un repte nou i jo Alcarràs la sento com un pas endavant”. L'atreviment de Simón hauria de tenir premi en aquesta Berlinale a mig gas per les mesures de seguretat i una competició irregular. En el palmarès d'aquest dimecres tampoc hauria de faltar Un año, una noche d'Isaki Lacuesta , el drama rural xinès Return to dust, la pertorbadora Rimini d'Ulrich Seidl i l'últim treball de Hong Sang-soo, The novelist film.

stats