Què significa la possible venda de Warner Bros. Discovery per al món de la comèdia? No és la pregunta més important sobre aquesta operació, a través de la qual Netflix podria adquirir la venerable companyia cinematogràfica i televisiva, però HBO –propietat de Warner Bros– té un dels grans llegats de la cultura pop. Fa mig segle va contribuir al llançament dels monòlegs de comèdia amb l'especial An Evening With Robert Klein i la producció de programes revolucionaris d'estrelles com Eddie Murphy i Chris Rock.

Si no necessiteu que la televisió us proporcioni temàtica nadalenca durant aquestes festes i fins i tot agraïu agafar distància del so de cascavells, a HBO teniu un documental que us transportarà, radicalment, a una altra realitat. I no precisament bucòlica. Es titula Thoughts and prayers. Or how to survive an active shooter in America. En castellà l’han traduït com Te acompaño en el sentimiento i el que veureu us deixarà consternats. El documental comença amb un càsting on alguns comercials presenten amb entusiasme tota mena de ginys destinats a la protecció personal: persianes blindades, taules i pissarres que es transformen en escuts, robots que ataquen desconeguts, sistemes d’alarmes, dispositius per bloquejar portes o immobilitzar persones...

No hi ha aparent mida màxima per als gegants. Netflix ha anunciat que ha arribat a un acord amb Warner per incorporar els seus actius, entre els quals hi ha la plataforma HBO Max i molts d’altres. El pioner dels serveis en estríming salta de cop un ordre de magnitud amb una operació que comportarà la compra d’accions per valor de 62.000 milions d’euros. Això vol dir que s’ha valorat la companyia en 70.000 milions d’euros, la qual cosa és una millora d'un 30% del valor nominal de les accions.

Dos pares, tots dos amb problemes evidents, a costats contraris de la llei. Aquest és, en essència, l'esquema de Task, la nova sèrie del creador de Mare of Easttown (2021), Brad Ingelsby, que aspira a repetir l'èxit d'aquella minisèrie amb una altra història de personatges amb una motxilla vital molt pesada. No és l'únic element que comparteixen totes dues produccions. Task, que arriba aquest dilluns a HBO, també està ambientada en el món suburbà de Pensilvània, en concret de la ciutat de Filadèlfia.

Fa sis mesos, HBO va estrenar El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei, una sèrie documental dirigida per Mònica Terribas que descobria les atrocitats d’aquesta secta a través de víctimes que van aconseguir abandonar-la. Ara, la mateixa plataforma destapa els abusos i la corrupció del líder dels Legionaris de Crist a través d’alguns dels testimonis que van poder allunyar-se d’aquesta congregació que, en certa manera, rivalitzava amb l’Opus Dei a l’hora de captar adeptes, més especialment a Mèxic i els Estats Units. A Marcial Maciel: el lobo de Dios, el periodista nord-americà Jason Berry, pioner a denunciar els escàndols de l’Església catòlica, defineix el protagonista com “un dels més grans criminals de l’Església del segle XX i, a la vegada, un dels seus més grans recaptadors de fons”. Fa referència a la gran quantitat de menors dels quals va abusar i com va crear les estructures i les dinàmiques religioses perquè molts altres perpetuessin aquesta pràctica. Maciel va arribar a obtenir uns ingressos anuals de més de 600 milions de dòlars, el doble del pressupost que en aquell mateix moment tenia el Vaticà. Va expandir els seus tentacles per més de vint països a través de projectes educatius i va diversificar els seus beneficis en paradisos fiscals. El papa Joan Pau II va convertir la figura de Maciel en intocable dins de l’Església. La protecció del pontífex va garantir la seva etapa d’esplendor i impunitat, tot i les investigacions internes que l’assenyalaven com un corrupte, abusador i toxicòman. 

L’actriu Jayne Mansfield va ser una de les sex symbols del Hollywood dels anys 50 i 60, esculpida pels representants i productors com una rèplica de Marilyn Monroe. Tot i la seva formació universitària, el seu domini de quatre idiomes i la seva expertesa en dansa, violí i piano, es va infravalorar el seu talent i la van convertir en el que els mitjans titllaven de dumb blonde. La revista Life la va posar en portada acompanyada del titular “La rossa tonta més llesta de Hollywood”. Mansfield va ser molt explotada a nivell publicitari i, igual que Marilyn, va acabar morint tràgicament amb només trenta-quatre anys, després d’una vida tortuosa en què els homes la van manipular i maltractar. Hollywood construïa gàbies per controlar les seves rosses més explosives.

En les sèries procedimentals –aquelles que segueixen la investigació d'un crim– hi ha una variant que s'allunya de l'estereotípica imatge del policia torturat: els misteris criminals protagonitzats per dones. En les últimes setmanes s'han acumulat diverses opcions que opten per aquesta fórmula. Repassem les estrenes més recents amb investigadores que, com els seus col·legues masculins, també arrosseguen algun trauma i tenen singularitats que les fan especials. Una llista en la qual també podríem incloure la sèrie basca Desaparecido.

Se sol dir que la realitat supera la ficció, però en una època en què ens hem fet un fart de veure sèries apocalíptiques moltes de les coses que es van viure durant l'apagada d'aquest dilluns ja les havíem experimentat a través de la pantalla petita. Repassem vuit ficcions que, d'una manera o d'una altra, poden teletransportar-nos a les angoixes patides amb la fallada generalitzada de l'electricitat.

Un dels trets distintius de The White Lotus, que aquesta setmana va tancar la tercera temporada, és la sintonia dels títols de crèdits inicials, que va causar sensació ja des de la primera entrega. Igual que passa amb el repartiment, la música varia a cada temporada, i fins ara sempre ha estat obra del compositor canadenc d'original xilè Cristóbal Tapia de Veer. La quarta temporada, però, ja no disposarà dels seus serveis. El motiu? El músic i el creador de la sèrie, Mike White, s'han barallat i han fet pública la seva evident falta d'entesa. Segons Tapia de Veer, que ha guanyat tres premis Emmy per la seva feina a la sèrie, la gota que ha fet vessar el got és que White decidís alterar la sintonia inicial de la tercera temporada, tot i que ell no hi estava d'acord, i no incloure-hi els sons vocals que sí que apareixen en la primera i la segona temporada, els característics "ooh-loo-loo-loo".

Durant més de 50 anys, la novel·la de ciència-ficció més venuda de Frank Herbert, Dune, va ser un trencaclosques que ningú del món de l'audiovisual semblava capaç de resoldre. Publicat el 1965, el llibre havia inspirat un prestatge ple de seqüeles i preqüeles, juntament amb desenes d'imitadors, però va desafiar tots els intents de convertir-la en una pel·lícula o sèrie de televisió de gran èxit.

La 76a edició dels premis Emmy no ha sortit pràcticament del guió, però tenia una gran sorpresa reservada per a l'últim moment. Com deien les previsions, els premis de l'Acadèmia de la Televisió han coronat Shogun com el millor drama de la temporada i Mi reno de peluche com a millor minisèrie, però han fet un gir de volant al premiar Hacks com a comèdia, que ha passat per sobre de The bear, considerada la favorita. D'aquesta manera, els premis opten per reconèixer l'humor canònic i deixen de banda el to de dramèdia que feia posar en dubte la idoneïtat de The bear a les categories de comèdia, com ha assenyalat a l'inici de la nit un dels presentadors de la gala, Eugene Levy. "Sé que espereu un acudit sobre si The bear és una comèdia o no, però seguint l'esperit de The bear no farem cap acudit", ha dit amb ironia.

Els calendaris d'estrenes de les plataformes sembla que sempre estiguin en expansió. Per ajudar en el procés d'esporgar l'oferta, hem recopilat les dotze novetats més atractives que arribaran a les pantalles en els pròxims mesos, a més d'un petit recordatori dels títols que estrenaran noves temporades. Si amb totes aquestes sèries no en teniu prou, podeu consultar les ficcions més destacades del setembre.

Recórrer els carrers del West Village per trobar la casa de Carrie Bradshaw o menjar-se un cupcake a Magnolia Bakery són parades indispensables per als seguidors de Sexe a Nova York que visiten la ciutat. Aquesta icònica sèrie dels noranta i principis dels 2000 segueix el dia a dia de quatre inseparables amigues en la seva trentena: Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker), Samantha Jones (Kim Cattrall), Charlotte York (Kristin Davis) i Miranda Hobbes (Cynthia Nixon). A la seva època va suposar tot un fenomen cultural, i va destacar per la representació franca de la sexualitat femenina i les reflexions sobre l'amistat, l'amor, el sexe i la vida a la gran ciutat que presentava.

Veure una sèrie des de l'inici fins al final no és una missió tan fàcil com podria semblar. Molt sovint, les xifres manen i si una plataforma considera que una ficció no arriba a un públic prou gran per sortir a compte s'abaixa la persiana. Un cas recent és el de 30 monedas, una de les primeres produccions espanyoles de HBO Max (ara Max). Tot i tenir dues temporades, aquesta setmana el seu creador, Álex de la Iglesia, anunciava que el servei de streaming havia decidit no continuar-la.

A la plataforma HBO hi ha un documental l’enregistrament del qual forma part d’una teràpia de recuperació i creixement personal. És commovedor i a la vegada incòmode, perquè moltes de les situacions que passen davant de la càmera estan incentivades des de la necessitat de descobrir i entendre el passat però també estan embolcallades del dolor per acceptar-ho. Es tracta d'Una gran foto, una vida preciosa. La directora i inductora de la iniciativa és Amanda Mustard, una fotògrafa de renom que deixa Nova York per tornar al seu poble natal de Pennsilvània. La mort de l’àvia sembla el detonant d’aquest canvi. L’Amanda torna decidida a aclarir els traumes i els secrets que han convertit la seva família en profundament disfuncional. Per això, canvia la càmera de fotografiar per una de filmar i comença un procés emocional catàrtic. El documental arrenca amb l’Amanda i la seva mare visitant l’avi de la família en una residència de Florida. Sembla un home carinyós i atent. L’Amanda és qui ho grava tot fins que, després de dinar, demana fer-li una pregunta i desemmascara aquell home aparentment entranyable: “De l’assumpte del qual se’t va acusar, ¿eres conscient que tenies aquest problema i com et feia sentir?”. El seu avi matern, amb certa naturalitat, respon: “Hi havia vegades, no sé si és la realitat, que semblava que les nenes se’m llançaven a sobre. Potser sona absurd. Però volien aprendre i volien experimentar. I per a mi era una gran temptació. Una temptació en què vaig caure”. I continua explicant com va mantenir el que ell anomena “una relació sexual” durant dos anys amb una nena que en tenia nou. A partir d’aquí l’espectador descobreix com l’avi sempre ha sigut un pederasta i un predador sexual. De fet, va abusar també de la mare de l’Amanda, la seva filla, i després de les seves netes, l’Amanda i la seva germana. Però també d’altres nenes que anaven a tractar-se al seu centre de fisioteràpia. L’Amanda recuperarà les antigues filmacions del seu avi, on fins i tot hi ha seqüències on s’evidencia un voyeurisme sòrdid i llefiscós que busca les nenes i apropar-s’hi. La fotògrafa també localitzarà les dones que, quan eren nenes, van ser víctimes dels abusos del seu avi, per compartir amb elles el dolor, confirmar-los el mal que va fer el seu avi a tantes altres noies i explicar el treball de reconeixement de la maldat d’aquell home. La càmera presenciarà el procés de degradació de l’avi i, a la vegada, delatarà la seva conducta perversa. Però l’experiència també suposarà tensar les relacions familiars. L’Amanda i la seva germana retrauran a la mare per què durant la seva infància les va exposar a un violador si ella ja havia patit el mateix. També necessitaran entendre la connivència de l’àvia. El documental ens farà endinsar-nos en el context de manipulació provocat per un pederasta que va arrossegar tota la seva família a un trauma, en una xarxa de complicitats incomprensible i tòxica. Una gran foto, una vida preciosa és una història que intenta reparar el dolor de les víctimes, dinamitar el poder d’un predador sexual i, fins i tot, deixar constància d’una certa venjança cruel.

Aquest dimarts la plataforma HBO Max estrena Spacey unmasked, un documental de dos capítols que recull el testimoni de deu víctimes dels abusos sexuals de Kevin Spacey. L’estiu de l’any passat, l’actor protagonista de House of cards o American beauty va ser declarat innocent de nou delictes sexuals contra quatre homes. Des de l’any 2017, quan van començar a sorgir les primeres denúncies en contra seva, es van recollir les al·legacions de més de trenta persones que l’acusaven de conducta sexual inapropiada. Aquest cap de setmana la cadena britànica Channel 4 ha estrenat el documental, i ara l'estrena la plataforma HBO. Els protagonistes són deu homes que, en algun moment al llarg de cinc dècades, van patir els seus abusos. Nou d’ells és la primera vegada que parlen davant de les càmeres. El documental arrenca amb el primer testimoni, un actor secundari de House of cards que interpretava el paper de guardaespatlles del president Frank Underwood. El documental inclou algunes de les escenes de la sèrie perquè entenguem la proximitat entre tots dos. Al llarg dels dos capítols, el documental aportarà dos testimonis més que corroboraran l’ambient de tensió que es vivia en aquella sèrie, en què diverses persones de l’equip estaven al cas de la conducta de Spacey però ningú no feia res.

Si mirem pel retrovisor, costa de creure la rapidesa amb què ha canviat la manera com consumim la televisió. S'ha passat de l'antena a l'streaming –televisió a través d'Internet– en temps rècord, i més enllà dels telenotícies, la majoria d'usuaris consumeixen contingut audiovisual a través de plataformes com Netflix, HBO, Amazon Prime, YouTube, Rakuten TV o plataformes que les mateixes cadenes han creat per no perdre quota de mercat; a Catalunya mateix en tenim l'exemple recent de TV3 amb 3Cat.

A la cancellera Elena Vernham li agradaria que sabessis que no és "gens ridícula". Mai serviria salmó en un esdeveniment oficial (això seria massa "modest").

A la plataforma HBO hi ha un documental l’enregistrament del qual forma part d’una teràpia de recuperació i creixement personal. És commovedor i a la vegada incòmode, perquè moltes de les situacions que passen davant de la càmera estan incentivades des de la necessitat de descobrir i entendre el passat, però també estan embolcallades del dolor per acceptar-ho. Es tracta d’Una gran foto, una vida preciosa. La directora i inductora de la iniciativa és Amanda Mustard, una fotògrafa de renom que deixa Nova York per tornar al seu poble natal de Pennsilvània. La mort de l’àvia sembla el detonant d’aquest canvi. L’Amanda torna decidida a aclarir els traumes i els secrets que han convertit la seva família en profundament disfuncional. Per això, canvia la càmera de fotografiar per una de filmar i comença un procés emocional catàrtic. El documental arrenca amb l’Amanda i la seva mare visitant l’avi de la família en una residència de Florida. Sembla un home carinyós i atent. L’Amanda és qui ho grava tot fins que, després de dinar, demana fer-li una pregunta i desemmascara aquell home aparentment entranyable: “De l’assumpte del qual se’t va acusar, ¿eres conscient que tenies aquest problema i com et feia sentir?” El seu avi matern, amb certa naturalitat, respon: “Hi havia vegades, no sé si és la realitat, que semblava que les nenes se’m llançaven a sobre. Potser sona absurd. Però volien aprendre i volien experimentar. I per a mi era una gran temptació. Una temptació en què vaig caure”. I continua explicant com va mantenir el que ell anomena “una relació sexual” durant dos anys amb una nena que en tenia nou. A partir d’aquí l’espectador descobreix com l’avi sempre ha sigut un pederasta i un predador sexual. De fet, va abusar també de la mare de l’Amanda, la seva filla, i després de les seves netes, l’Amanda i la seva germana. Però també d’altres nenes que anaven a tractar-se al seu centre de fisioteràpia. L’Amanda recuperarà les antigues filmacions del seu avi, on fins i tot hi ha seqüències on s’evidencia un voyeurisme sòrdid i llefiscós que busca les nenes i acostar-s’hi. La fotògrafa també localitzarà les dones que, quan eren nenes, van ser víctimes dels abusos del seu avi, per compartir amb elles el dolor, confirmar-los el mal que va fer el seu avi a tantes altres noies i explicar el treball de reconeixement de la maldat d’aquell home. La càmera presenciarà el procés de degradació de l’avi i, a la vegada, delatarà la seva conducta perversa. Però l’experiència també suposarà tensar les relacions familiars. L’Amanda i la seva germana retrauran a la mare per què durant la seva infància les va exposar a un violador si ella ja havia patit el mateix. També necessitaran entendre la connivència de l’àvia. El documental ens farà endinsar en el context de manipulació provocat per un pederasta que va arrossegar tota la família a un trauma, en una xarxa de complicitats incomprensible i tòxica. Una gran foto, una vida preciosa és una història que intenta reparar el dolor de les víctimes, dinamitar el poder d’un predador sexual i, fins i tot, deixar constància d’una certa venjança cruel.

Saber escoltar i ser un bon confident dona un gran poder, i Truman Capote ho sabia. L'any 1975, en ple auge del seu alcoholisme i amb un important bloqueig creatiu, publicava a la revista Esquire l'article que posaria fi a la seva vida social, un relat en què esbombava els secrets i les intimitats d'algunes de les seves millors amigues. Tot i que va utilitzar noms ficticis, tothom va identificar qui eren les protagonistes d'aquelles històries, el grup d'amigues de Capote, a les quals anomenava afectuosament cignes. El conte, titulat La Côte Basque 1965 i que havia de formar part de la novel·la Answered prayers, que l'autor mai va acabar, va ser tot un daltabaix en la societat novaiorquesa. Ara, el totpoderós Ryan Murphy, un dels creadors més prolífics de la televisió, s'endinsa en aquesta història de traïcions i punyals per l'esquena amb la segona temporada de Feud, que s'estrena aquest dimecres a HBO Max.