"Ets la primera persona que entra en aquest estudi, a banda de la família", comenta Àlex Broch (Barcelona, 1947) a l'entrada del pis de l'Eixample dreta que, des de finals de la dècada dels 80, ha anat sent colonitzat per piles i piles de llibres. El crític literari i editor català calcula que n'hi deu tenir uns 5.000, tot i que aquesta només sigui una part de la seva biblioteca, que s'expandeix també a la casa d'estiueig de Bellaguarda i, en menor mesura, al lloc on viu. "Dec tenir una de les col·leccions més importants de crítica literària de la ciutat", afegeix amb la boca petita quan s'accedeix a l'antic menjador de l'immoble, on hi conviuen centenars de volums de temàtiques tan diverses com la semiologia, la història cultural, l'antropologia, la mitologia i la lingüística. "Si algú ocupés el pis, em quedaria completament desarmat, perquè aquí dins hi ha totes les meves eines de treball", continua. Les eines i també els llibres que ha escrit –entre els quals destaquen Literatura catalana dels anys 70 (Edicions 62, 1980) i Forma i idea en la literatura contemporània (Edicions 62, 1993)–, les nombroses revistes i publicacions en què ha col·laborat, les col·leccions editorials que ha dirigit i els set volums d'Història de la literatura catalana, coeditats des del 2013 per Enciclopèdia, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. El projecte, el més ambiciós de tots els que ha capitanejat, s'hauria de tancar el 2027, coincidint amb el seu vuitantè aniversari.

Francesc Català-Roca (1922-1998) es considerava a ell mateix com un fotògraf del futur. Malauradament, no va poder fer realitat un projecte estimat en què el seu caràcter visionari era especialment evident. Es tracta d’un foto-llibre titulat La pell de Barcelona, ara publicat per Enciclopèdia Catalana i l’Ajuntament de Barcelona, amb el qual Català-Roca es va avançar uns quaranta anys als instagramers especialitzats a capturar detalls dels seus edificis favorits i escenes de carrer que, gràcies a la casualitat, es converteixen gairebé en un gag. “El llibre apareix nou, renovat, per provocar la mirada de les generacions del nou mil·lenni”, afirma la historiadora i comissària de l’Any Català-Roca Laura Terré en un dels articles del llibre d’estudi que acompanya La pell de Barcelona. “Per conèixer el nou Català-Roca, novíssim –explica Terré–, hem de ser pacients i llegir aquest llibre sense paraules que ens parla d’un fotògraf gairebé desconegut”, subratlla.

Abacus i el productor Jaume Roures han arribat a un acord amb el Grup Enciclopèdia per comprar-ne els segells (Univers, La Galera, Elastic, Viena, Catedral, Bridge, Rata, Kaji, Ediciones Invisibles, Enciclopèdia) i estan en negociacions per ultimar-ne els detalls. D'aquesta manera, els projectes editorials d'Enciclopèdia Catalana s'integraran dins d'un nou grup empresarial juntament amb els segells d'Abacus (Ara Llibres, La Casa dels Clàssics, Inuk i Amsterdam).

Aquests dies he recordat el gran esdeveniment que suposava, a finals dels seixanta i a principis dels setanta, rebre a casa els fascicles de la Gran Enciclopèdia Catalana. Els meus pares, que eren mestres, van ser una de les moltes famílies catalanes que van comprar aquella col·lecció. Dels fascicles es passaria a aquells característics volums de color verd fosc que lluirien a les prestatgeries de moltes llars i de moltes escoles. Se’n van acabar venent dues-centes mil col·leccions. Un autèntic miracle.

58 anys després de la seva fundació, el Grup Enciclopèdia, històric hereu de l’editorial de l’Enciclopèdia Catalana, escriu les últimes pàgines del seu epíleg. Segons ha pogut saber l’ARA de fonts empresarials, el grup editorial ja parla obertament de la possibilitat d'un tancament després d'anys d'arrossegar una difícil situació financera. 

Tardor convulsa al Grup Enciclopèdia. La històrica editorial catalana va rebre ara fa dues setmanes una demanda de 23 segells catalans afectats pels problemes de distribució i d'impagaments d’Àgora, la seva filial logística. La setmana passada es va saber que el Grup Bon Preu havia tancat la compra de l’edifici on hi ha la seu d’Enciclopèdia Catalana a Barcelona per una xifra propera als 8 milions d’euros, segons va publicar Expansión i ha pogut confirmar aquest diari. Tot plegat respon a la delicada situació financera del grup editorial que, segons ha pogut saber l’ARA, ultima aplicar un ERO a la plantilla. 

L’actualitat obliga els mitjans a parlar de panells, panels o pànels. D’una banda, de panells solars o publicitaris i, de l’altra, dels panels o pànels formats per grups d’especialistes en un tema. Ara bé, per què tenim tres formes quan en castellà o en anglès només en tenen una, panel? L’origen dels tres mots és, en efecte, únic. Prové del llatí vulgar pannellus, diminutiu de pannus, que vol dir literalment drap o tros de tela. En teoria, el panell –el plafó o peça plana quadrangular de grans dimensions– l’hem agafat del francès antic, mentre que el pànel o panel seria un manlleu recent de l’anglès. I l’antigor del gal·licisme hauria justificat que se’n faci una catalanització, a diferència de l’anglicisme. La catalanització, però, no és producte de l’evolució popular (no apareix en cap text ni diccionari abans dels anys 70) sinó d’una decisió lexicogràfica moderna que primer va optar per pannell –la forma que sortia a la Gran Enciclopèdia Catalana, als seus diccionaris i al Gran Larousse Català– i després, a principis dels 90, per panell, que és com ja va aparèixer al DIEC (1995).

Dia de canvis al sector editorial català a través de dues adquisicions notables: Viena Edicions s'incorpora al projecte editorial de Grup Enciclopèdia i Penguin Random House afegeix tres nous segells als 40 que ja tenia, La Magrana, Molino i Serres, confirmant l'aposta del gegant de l'edició per enfortir el seu catàleg en llengua catalana.

El 16 de març del 2001, dos mesos més tard que l’original anglesa i poques hores després de l’alemanya, es llançava la Viquipèdia, la versió catalana de la Wikipedia i la tercera a aparèixer. Feia sis setmanes que George W. Bush era president dels Estats Units i faltaven menys de sis mesos per als atemptats de l’11-S. Era l’auge del moviment antiglobalització, Google encara no era el cercador de referència i no existien ni YouTube ni els smartphones.

La poesia encara pot canviar el món. O, com a mínim, sacsejar-lo amb contundència, com ha passat aquesta setmana després que Víctor Obiols expliqués que la seva traducció catalana de The hill we climb, d'Amanda Gorman –que acabava de lliurar a Univers, segell d'Enciclopèdia Catalana–, havia sigut vetada per Writers House, l'agència nord-americana de l'autora: "Consideraven que, tot i el meu currículum, el meu perfil no s'ajustava". La persona que busquen els representants és "una dona amb un perfil d'activista i, si pot ser, afrodescendent".

El Grup Enciclopèdia, conegut històricament per haver creat l’Enciclopèdia Catalana, ha pactat amb la banca una nova reestructuració del seu deute, la quarta consecutiva. La companyia, que com moltes altres és víctima del covid-19 i ha experimentat una davallada d’ingressos, també ha aconseguit fer de la necessitat virtut. “El covid ha tingut molts defectes però ens ha fet accelerar moltes coses”, explica Joan Abellà, director general del grup, que feia un any que negociava amb els seus creditors i ha pogut accelerar els plans i tancar l’acord en plena pandèmia.

Les amistats traïdes, novel·la amb què David Nel·lo (Barcelona, 1959) ha rebut el 60è premi Sant Jordi, dotat amb 60.000 euros, és una història d'ambicions literàries, pactes fàustics i desaparicions inesperades protagonitzada per un traductor, Salvador Togores, que coincideix amb un novel·lista enigmàtic, Markus Bachtel. Aquest últim feia anys que s'havia retirat de la vida pública i que, també molt temps enrere, abans de fer-se un nom en el món literari, havia sigut molt amic dels pares del Salvador.

David Nel·lo no pot explicar gaires detalls de l'argument de la novel·la amb què ha guanyat el 60è premi Sant Jordi de novel·la, dotat amb 60.000 euros -igual que el Ramon Llull- i convocat anualment per Òmnium Cultural, entitat que continua tenint, des de fa més de dos anys, el seu president, Jordi Cuixart, a la presó.

L’exposició Antoni Tàpies. Biografia política, organitzada a la fundació de l’artista, va donar per primera vegada una visió “més complexa” de “la política o l’acció política” de l’artista, com diu el director de la institució, Carles Guerra. La recerca feta amb motiu de la mostra, que va estar oberta entre el juny de l’any passat i el febrer d’enguany, va estar centrada sobretot en el període des del 1946 fins al 1977 i va ser la llavor del llibre de bibliòfil que Enciclopèdia Catalana dedica ara a l’artista, Antoni Tàpies. Biografia d’un compromís. Amb la “distància prudent” dels anys de la mort de l’artista, com diu el president de la fundació, el filòsof Xavier Antich, el llibre s’estén fins al final de la seva obra i apareix com la seva primera integral. “Hem volgut posar els fets al costat d’una obra que té una tradició hermètica, opaca i silenciosa. Els fets potser van tenir alguna influència en la seva obra. En alguns casos van fer-ho i en altres casos simplement passaven al seu voltant”, diu Guerra.

“Hem de deixar de definir la producció literària en català del Renaixement, Barroc i Il·lustració com a Decadència”, deia fa dos anys Josep Solervicens, director del quart volum de la nova Història de la literatura catalana, coeditada per Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. Els cinc noms que el professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona destacava eren Cristòfol Despuig, Pere Serafí, Vicent Garcia, Francesc Fontanella i Joan Ramis.

Digues un desig, de Jordi Cabré (Barcelona, 1974), aborda una crisi conjugal i un afer amorós amb les eines del thriller, una operació que ja gairebé és un clixé. Potser per això Cabré ha provat d’enriquir-ho amb un ambiciós, i de vegades confús, embolcall metaliterari. La combinació de misteri ominós, drama psicològic i marqueteria literària autoconscient remet a Tres nits, d’Austin Wright, si bé el que preval en la novel·la de Wright és el conflicte humà i en la de Cabré la pirueta de l’artifici tècnic i conceptual.

“Els records de la infantesa m’arriben com un riu constant: olors, gustos i imatges que es barregen en un corrent cabalós”, escriu Angharad Price a La vida de la Rebecca Jones (Rata, 2018). El llibre està en primera persona, però no explica la vida de l’autora, professora de literatura gal·lesa a la Universitat de Bangor, al nord del país: la protagonista és la seva àvia, que es va criar a principis del segle XX en una granja a Tynybraich, enmig de la vall de Maesglasau.

Els editors de l''Anuari' d'Enciclopèdia Catalana han anunciat que l'obra deixarà de publicar-se en paper i que, a partir d'ara, s'editarà exclusivament en format digital. La decisió forma part del procés de digitalització que el grup editorial Enciclopèdia va engegar el 2014, quan van començar a incorporar el seu fons editorial al portal Enciclopedia.cat. Així, l'Anuari se sumarà a obres que ja apareixen a la web en aquest format com ara 'Història natural dels Països Catalans', 'Art gòtic a Catalunya', 'Catalunya romànica' i 'Gran enciclopèdia de la música'.

Ester Pujol serà la nova directora editorial de la divisió de llibreries de Grup Enciclopèdia Catalana, que inclou segells com Catedral i Rata, en substitució de Iolanda Batallé, nova directora de l’Institut Ramon Llull. “Estic molt contenta de poder-me sumar a un projecte editorial ambiciós fet des de Catalunya però amb una vocació universal -diu Pujol, que començarà a treballar a Enciclopèdia el dia 1 de novembre-. La intenció és fer arribar la literatura al màxim de lectors sense posar límits de gènere, és a dir, publicant novel·la però també assaig i poesia. Ho farem reforçant línies que ja hi ha com La Galera, Rata i Catedral, però també impulsant-ne de noves que encara no puc concretar”.

La Junta Rectora de l’Institut Ramon Llull, celebrada aquest dimecres, ha nomenat Iolanda Batallé com a nova directora de la institució, tal com avançava l'ARA. L'escriptora i editora del Grup Enciclopèdia Catalana substituirà Manuel Forcano, que ha ocupat el càrrec durant dos anys i mig.