Des del moment que va acabar el Procés, després d’aquell octubre del 17 viscut amb un helicòpter al cap i l’ai al cor, i durant els anys de llaços grocs, del judici al Suprem, de la sentència i del Tsunami, l’opinió pública catalana ha hagut de suportar tota mena de lliçons sobre la ingenuïtat de pensar que era possible derrotar l’estat espanyol sense uns plans de contingència que anessin més enllà del cens universal del referèndum.

Ja feia temps que s’havia especulat amb la possibilitat que algú patís una agressió sexual, o altres delictes, al metavers. És a dir, en un entorn virtual. Per tant, no veritablement real. Tanmateix, ¿és possible cometre delictes en un espai diferent de l’habitual?

A l’estat espanyol, una crítica pujada de to al rei o a la seva família pot sortir ben cara. En el pitjor dels casos, pot costar al seu autor una pena de presó de dos anys i deixar-lo a les portes del presidi per injúries o calúmnies a la Corona. Ho sap bé el raper Valtònyc, que no ha tornat a Espanya fins que ha prescrit la pena de tres anys i mig a la qual va ser condemnat per injúries contra el rei, enaltiment del terrorisme i amenaces en les seves cançons. O Pablo Hasél, que compleix condemna al centre penitenciari de Ponent per aquest i d’altres delictes.

Només va ser un petó, diuen alguns. Va ser una agressió sexual, diuen els altres. Ni tan sols està clar què significa per al Codi Penal el fet del qual tothom encara parla. Les seves normes acostumen a ser interpretades per la jurisprudència del Tribunal Suprem, que per observar l’existència del delicte acaba exigint una sèrie d’indicis que guien el jutge. En aquest cas, s’exigeix la manca de consentiment, que el petó tingui contingut sexual i consciència de l’agressor dels dos fets anteriors. Només si concorren aquests tres indicis, els tribunals creuran que sí que n’hi ha per a tant i declararan l’existència del delicte. Podrien haver estat altres requisits, com de fet ha estat el cas històricament, però ara les coses, per diverses raons, són així.

La relliscada de la ministra de Justícia, Pilar Llop, a la Cadena SER quan va dir que n'hi ha prou amb una ferida perquè una dona demostri que ha estat violada amb violència i intimidació; i la de l'autor de la seva contrareforma a Cuatro quan va dir que la llei del només sí és sí t'obliga a despertar la teva dona per poder tenir sexe amb ella, han tirat per terra bona part dels relats construïts.

La primera galleda d'aigua freda per als encausats per l'1-O la va abocar el jutge Pablo Llarena, i aquest dimecres ha estat la Fiscalia General de l'Estat la que ha confirmat que rebutja l'aplicació dels nous supòsits de malversació pactats per ERC i el PSOE en totes les causes del Procés. La primera conseqüència és que la Fiscalia del Suprem reclama que Oriol Junqueras continuï inhabilitat fins al 2030, tal com ja estava previst, i que Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa ho estiguin fins el 2029. Com que la inhabilitació és absoluta, si els magistrats del Tribunal Suprem accepten aquesta interpretació, seguirien sense poder ocupar cap càrrec públic ni presentar-se a les eleccions.

La llei del només sí és sí ha quedat associada, sobretot, a la reformulació que fa del delicte d'agressió sexual, però el seu articulat amaga molts més aspectes, un dels quals pot ser especialment transcendent en el cas de la discoteca Waka, un vídeo d'una noia de 16 anys fent una fel·lació a un noi de 19 enmig de la pista de ball. La menor ha denunciat tant la difusió del vídeo com el fet que va patir una agressió sexual. La jove ha dit que actuava inconscientment i que creu que la van drogar. L'endemà no se'n recordava de res, però va veure que sortia en un vídeo a les xarxes en el qual no es reconeixia. Una gravació que cada minut que passava acumulava més likes i retuits.

Quan aquest divendres Esquerra presenti les seves esmenes a la reforma del Codi Penal que ha de comportar la supressió del delicte de sedició, totes les mirades estaran posades en la redacció final de les propostes que facin els republicans per revisar el delicte de malversació. Resolt el debat sobre la sedició –a l'espera de si es fan retocs també als canvis en els desordres públics agreujats–, aquesta és ara la clau de volta de la negociació entre ERC i el PSOE. Una negociació que, tanmateix, podria no acabar-se encara. Fonts coneixedores dels contactes entre els partits subratllen que encara es podrien fer modificacions a l'esmena fins dilluns, quan està convocada la ponència per debatre els possibles canvis a la llei. Fins aleshores, doncs, hi ha partit.

El Govern. Fa temps que l'ANC ha assenyalat el que considera el principal entrebanc per a la independència de Catalunya. Ho era l'Onze de Setembre, quan ERC i Junts compartien coalició, i ho és aquest 6 de desembre, ja amb els republicans en solitari. Milers de persones han recorregut el centre de Barcelona fins a la plaça Sant Jaume –10.000 segons els organitzadors i 4.500 segons la Guàrdia Urbana– per reclamar la "dimissió" de l'executiu de Pere Aragonès i exigir que es posi punt final a la negociació amb Espanya. "Cap pacte amb Espanya per empresonar-nos", es podia llegir a la pancarta de la capçalera de la manifestació, convocada per l'Assemblea i que ha estat secundada per partits com Junts i la CUP, però no pels altres actors principals de l'independentisme: Òmnium i ERC se n'han desmarcat.

A Pedro Sánchez i a Salvador Illa no els preocupa gens la reforma del Codi Penal. Aquests dies n’hem debatut molt, sobre la derogació/reforma del delicte de sedició, una qüestió en la qual insisteixo que caldria que els juristes fessin més cas del diccionari si realment es vol posar límits als jutges: si parlem d’”intimidació” en el sentit del diccionari, tots podem quedar empresonats tant si ens enfilem a un cotxe patrulla com si mirem malament un policia. Confio que puguin encara reparar un text que continua oferint totes les eines als jutges per imaginar “violències atmosfèriques” i castigar-les, però hi ha juristes que semblen haver-se abduït en el vocabulari de la professió i haver perdut de vista el món real. El món empíric, el de la ciència, el del sentit de les coses. Però dit això, i com deia al principi, crec que això no fa perdre la son al PSOE: ells estan per una altra cosa. Ells estan per preservar un mecanisme que sempre ha planat sobre tot el sistema: el delicte de decisió.

Començaré pel més evident. Abolir –no reformar– delictes anacrònics com la sedició és un acte degut en un estat democràtic que aspira a respectar els drets humans, especialment els drets de les minories i els grups dissidents. Les lleis que criminalitzen la sedició es remunten a règims polítics predemocràtics i van ser concebudes originalment per protegir monarques i governs autoritaris de qualsevol crítica o aixecament potencial del poble. Típicament, l'objectiu era condemnar qualsevol acte, publicació o opinió que es fes amb "intenció sediciosa" o "difamatòria". La tipificació legal incorporava elements subjectius de gran vaguetat, i això facilitava una aplicació arbitrària per part de jutges o altres operadors jurídics amb l'objectiu de silenciar o eliminar la crítica o l'oposició política, restringir la llibertat de premsa o limitar la llibertat d'expressió quan el seu objectiu era criticar els poders establers. La sedició, per exemple, va ser utilitzada pels britànics per suprimir la dissidència contra l'administració colonial a l'Índia i empresonar lluitadors per la independència com Mohandas K. Gandhi. Malauradament, a l’Índia independent, el delicte al qual Gandhi es va referir com "el príncep entre les seccions polítiques del Codi Penal Indi dissenyades per suprimir la llibertat dels ciutadans" no es va derogar i avui és el centre de les crítiques de defensors de drets humans. La raó? En ple retrocés democràtic i de gir cap a l'autoritarisme instigat pel primer ministre Narendra Modi, les imputacions per aquest delicte no han fet més que augmentar. Ara mateix hi ha més de deu mil persones acusades de sedició, entre les quals líders opositors, estudiants, periodistes, i acadèmics.

1. No avancem. A aquestes altures, després d’anys de retòrica progressista, resulta que encara estem sota l’eterna lògica reaccionària que pretén que els problemes els resolgui el Codi Penal. Des que el 8 d’octubre va entrar en vigor la llei del només sí és sí i es van produir les primeres demandes de reducció de penes, la que havia de ser llei estrella del govern espanyol s’ha convertit en el pim, pam, pum de la batalla política per un sol aspecte del seu llarg desenvolupament: la punició. Ha estat fruit de la confluència entre els vicis seculars dels partits a l’esquerra de la socialdemocràcia –la fragmentació en petits grups amb egos insatisfets al capdavant defensant la seva barraca i la psicopatologia de les petites diferències– i la dificultat de compartir projectes amb els socialistes. Quan algú se sent propietari d’una llei i la defensa com si fos un fill, malament rai.

“No ha entrat a la presó”: aquesta va ser la resposta a la meva piulada de dimecres passat en què celebrava la condemna al divulgador de les dades i de la foto de la víctima de la violació grupal dels Sanfermines. Un judici estratègic, que va assolir el reconeixement de l’escarni social de la víctima denunciant, el victim blaming, com a forma de violència. L'obcecació social per la presó és frustrantment recurrent i mereix una reflexió col·lectiva.

Enmig d’un degoteig de revisions a la baixa de condemnes a agressors sexuals per l’aplicació de la llei del només sí és sí, a Catalunya hi ha un violador que ja es va beneficiar de la nova norma quan faltaven pocs dies perquè entrés oficialment en vigor. L'Audiència de Barcelona jutjava el Demetrio (nom fictici), cambrer, culturista i veí de Barcelona, el 19 de setembre per haver agredit sexualment tres dones. A l’hora de redactar la sentència, el tribunal va decidir aplicar la nova llei tot i que encara no s’havia implementat –sí que estava publicada al BOE–. Els magistrats admetien que amb l’antic Codi Penal l’acusat s’enfrontaria a una pena d’entre 6 i 12 anys de presó, però la nova norma la reduïa a entre dos i quatre. Finalment, 3 anys i 10 mesos en comptes dels sis anys que haurien sigut amb la legislació que estava a punt de quedar obsoleta.

L'any 2015 el govern de Mariano Rajoy va portar a terme un canvi exprés del Codi Penal per combatre l'independentisme. En què consistia aquest canvi? Doncs bàsicament en incloure com un supòsit de malversació, no només l'apropiació indeguda per part d'un funcionari de cabals públics, sinó l'administració deslleial. En realitat, amb la nova doctrina, la malversació passava a ser una modalitat de l'administració deslleial, a la qual es donava una naturalesa jurídica autònoma que no havia tingut fins llavors. I, esclar, què és una administració deslleial? Per a Rajoy i per al PP, tota despesa que es pogués relacionar amb el Procés –des dels viatges oficials dels consellers o el president fins a la compra d'ordinadors o les campanyes del Diplocat– no només havia de ser retornada a les arques públiques (cosa que s'ha intentat a través del Tribunal de Comptes) sinó que mereixia la sanció penal de la presó.

La proposició de llei orgànica sobre la reforma de delictes penals que acaben de presentar el grup parlamentari del PSOE i el grup confederal d'Unides Podem - En Comú Podem - Galicia en Comú mereix unes primeres reflexions. Especialment pel fet de ser un text provisional que haurà de seguir el procediment habitual d’esmenes i transaccions parlamentàries. 

El punt 2 del nou article 557 del Codi Penal sembla ideat específicament per adaptar-se a la sentència del Tribunal Suprem sobre els fets de la tardor del 2017. Presó de tres a cinc anys i inhabilitació especial durant aquest temps (entre sis i vuit anys d'inhabilitació absoluta si es tracta d'una autoritat) quan el delicte sigui comès "per una multitud el nombre, l'organització i el propòsit de la qual siguin idonis per afectar greument l'ordre públic". Aquesta és bàsicament la part nova del que s'ha registrat aquest divendres al Congrés. Però, com queda la resta? ¿Es castigarà més els manifestants com apunten algunes entitats? La resposta simple és que seran els jutges els que decideixin com aplicar les novetats, però els supòsits són si fa no fa els mateixos que hi havia fins ara. Hi ha, però, quatre canvis significatius que repassem a continuació.

Jaume Asens (Barcelona, 1972) és el líder d’Unides Podem al Congrés i un dels dirigents que amb més vehemència han defensat des de l’inici de la legislatura la necessitat de reformar el delicte de sedició. Atén l’ARA després d’haver registrat al Congrés una proposta de reforma del Codi Penal que, admet, no arriba tan lluny com voldria però que sí que considera “un pas important” per fer front a la desjudicialització. Concedeix, tanmateix, que l’última paraula continuarà sent dels jutges.