“Jo vaig ser alumne teu!” En el transcurs d’uns cinc minuts, dues persones aturen Marifé Arroyo pel carrer amb gestos de gratitud i emoció. La mestra expulsada durant la Transició de l’escola de Barx, un petit poble de la Safor, aixeca la mà i tapa el rostre dels exalumnes deixant només al descobert els ulls per intentar recordar com eren quan eren menuts. “Així de gran i amb la barba no et reconec”, exclama sorneguera.

La repressió a l’1-O ha tingut moltes víctimes, però algunes que no han patit ni la presó ni l'exili han passat més desapercebudes. Entre aquestes hi ha els nou professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca a qui es va assenyalar i acusar de vexar els fills de guàrdies civils els dies posteriors al referèndum. L’acusació no s’aguantava i el cas va quedar arxivat, però el seu nom continua tacat. Si se’ls busca a Google, apareixen les notícies sobre les acusacions en contra seva i una peça d’El Mundo –que va sortir a portada– on se’ls assenyalava amb nom i cognoms, l’assignatura que impartien i la fotografia de la seva cara. La causa judicial no va anar enlloc, però les acusacions públiques encara són a internet, accessibles a tothom amb un parell de clics a Google. Ara reclamen que s’esborri el rastre digital de la causa arxivada, que es repari el mal que se’ls ha fet i que es prepari un pla per protegir els professors de persecucions pel que diuen a l’aula.

El 6 d’abril del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, mossèn Bartomeu Barceló i Tortella (Felanitx, 1888 - Barcelona, 1973) va fer un abrandat sermó independentista a la catedral de Girona que el va portar aquell mateix dia –que era Dilluns Sant– a la presó i posteriorment a l’exili. Barceló va ser tota la vida un capellà compromès amb la llengua i amb la nació completa, i no es va retractar mai de les seves paraules, tot i la repressió que va patir. Diumenge vinent se l’homenatjarà i es recordarà aquell episodi històric del qual justament diumenge farà cent anys. L’acte es farà a les escales de la catedral a les 12 del migdia i l’ha organitzat l’associació Agermanats de Girona i Mallorca.

Com és que una pel·lícula tan dolenta com Estudio amueblado 2P, dirigida per José María Forqué el 1969 i avui totalment oblidada, va ser la segona més vista a Girona l’any 1970? En primer lloc perquè és un film rendit a la promoció turística de la ciutat i els gironins es delien per veure dues estrelles de l’època com Fernando Fernán-Gómez i José Luis López Vázquez llançant floretes a les noies a les escales de la catedral, fent una mudança en barca per les aigües de l’Onyar i exercint de maldestres manaies al passeig Arqueològic. Però aquests no són els únics elements d’interès d’una pel·lícula que ha passat massa desapercebuda en la història de la ciutat com a plató de cinema.

L’escena, durant les últimes setmanes de la pandèmia, em va semblar simptomàtica: un grup de vianants s’aturava davant d'un semàfor en vermell al carrer Aragó, pel qual no passava ni un sol cotxe a quilòmetres i quilòmetres a esquerra i a dreta. La paràlisi física era també anímica, mental, espiritual: simplement aquella gent no gosava desobeir una norma, fins i tot si fer-ho no comportava cap risc per a ningú. Simplement, quan és vermell, és vermell i punt. Jo no havia vist mai res així a Barcelona. Crec que el que vam viure els anys anteriors hi té, si som honestos, alguna cosa a veure. Em refereixo, per ser més directe, a una repressió general (superior per als independentistes, però general en termes democràtics) que desembocava en la idea que la llei s’ha d’obeir peti qui peti i punt. Manifestar-se, organitzar-se, les escletxes per a l’expressió individual o col·lectiva, fins i tot l’alegria o la transgressió, tot això quedava sotmès a la primacia de “la llei”. Un innegable estat d’excepció molt superior, i previ, a l’estat d’excepció que vam viure durant la pandèmia. Un abús d’autoritat inèdit dins d’Europa, escandalós, gravíssim. I tot això, evidentment, té seqüeles.    

El jutjat número 4 de Reus manté investigades només dues de les 23 persones que inicialment van resultar implicades en la causa per les protestes contra la sentència del Procés a la capital del Baix Camp. Segons consta a la interlocutòria a la qual ha tingut accés l'ACN, als dos únics investigats que queden a la causa se'ls investiga pels suposats delictes d'atemptat i lesions a dos agents de la policia espanyola que, suposadament, s'haurien produït pels voltants de la comissaria del cos el vespre del 16 d'octubre del 2019. Tots dos queden fora del procediment per desordres públics, pels quals també estaven inicialment investigats. La causa estava oberta pel tall de vies, marxes i la concentració al vespre davant la comissaria de la policia espanyola.

Hi ha moltes persones que, al llarg de la vida, han optat per no posicionar-se públicament en cap tipus de conflicte. O això es pensen. Perquè no posicionar-se també és una manera de fer-ho, d’estar al món. Com ho és el fet d’acatar unes normes, per injustes que siguin o et semblin. Però cadascú té les seves raons per decidir com vol viure i les circumstàncies alienes fan de mal jutjar. El sistema, que sempre és pervers, reparteix més o menys autocensura segons la necessitat. Procura que la protesta sigui escassa i sense seguidors. Quan se li descontrola massa pel seu gust és quan s’abraça a l’eina que té més a mà i que no demana cap esforç intel·lectual: la violència. L’estén amb molts dels seus tentacles i és eficaç perquè és absolutament desequilibrada. Una violència justifica la següent i la de més enllà i ens deixa orfes d’arguments i sobrats de víctimes. Encara que hi hagi una majoria en contra de la brutalitat, per sobre hi haurà uns interessos que permetran exercir-la malgrat la nostra desesperació. Recordeu les protestes mundials contra la guerra de l'Iraq. Els líders que la van promoure encara se’n riuen ara, del nostre pacifisme. Ells no han canviat de postura, ni els ha calgut. Però què en fem, de la nostra?

"Ara que som junts / Diré el que tu i jo sabem / I que sovint oblidem" cantarà sempre Raimon. De tot el que s’ha dit sobre la carta de Pedro Sánchez publicada a les xarxes socials, em quedo amb un tuit de dijous d’uns dels afectats per la causa contra els indignats del 15-M, rere el mal anomenat setge al Parlament. El setge real, a criteri del sotasignat, eren aquells pressupostos que passaven la serra elèctrica de les retallades per una sanitat, una educació i uns serveis públics que encara avui en paguen les conseqüències i que no tenien cap responsabilitat en la crisi financera-especulativa. El conseller d’Interior del moment lluïa, a vegades, de forma macabra, un bat de beisbol. El pedagògic missatge de l'exjove indignat –que avui és menys jove, però molt més indignat– anava educadament adreçat al PSOE, a una part de l’independentisme i al món de Podem. Era un brevíssim recordatori on sostenia, en carn pròpia, que el fang judicial i el femer repressiu no va començar amb cap d’ells ni tampoc amb ell. Recordin el cas, perquè són vuit joves condemnats a presó i onze anys de càstig informal, que acabarien en no res i de la forma més agònica. Perquè el govern més progressista de la història no va moure mai cap peça des de 2018. Tot es va tancar de sobte el maig de 2022 per prescripció de la pena i l’endarreriment en la resolució d’un indult que mai no va arribar. I cap a casa, després de quatre mil dies de tensa espera quotidiana.

Una cadira buida a la redacció de La Directa. Una cadira buida a la mesa del Parlament. Una cadira buida a la seu d’Òmnium Cultural. Una cadira buida en una llar de Girona. La segona onada d’exilis coneguda la setmana passada, que opera com la torna perversa de l’amnistia, són massa coses alhora. L'enèsima prova de fins on arriba, i a qui pot enxampar, la repressió en l’ecosistema democràtic, que va d’un periodista d’investigació a un emprenedor, d’un diputat a un editor, d’un president de la Generalitat a la secretària general d’una formació política. Però també sobre quins paràmetres excepcionals resistim i quin és el moment precís que afrontem. L’exili –escrivia Joseba Sarrionandia– és tancar-se dins un armari i tenir por que ningú l’obri i, tot alhora, que algú l’obri. Se sap amb exactitud quin dia arrenca, i queda enregistrat en cada cos en quin moment es va prendre la decisió. Però mai se sap del cert com i quan acabarà –però sempre acaba, la qüestió és a quin preu i després de quants anys–. A hores d'ara, però, en els meandres tèrbols de la futura aplicació de la llei d’amnistia, ningú sap quan tornaran el Jesús, l’Oleguer, el Rubèn o el Josep –i el Jaume o el Nico–. Com fa set anys –dos mil tres-cents dies ja– que sí que sabem que encara no han tornat ni el Carles, ni la Marta, ni el Toni ni el Lluís.

Quan encara estàvem publicant la notícia d’un altre exiliat d'Òmnium, Oleguer Serra, membre de la junta directiva de l’entitat, aquest matí hem sabut que n’hi havia un altre, el periodista de La Directa Jesús Rodríguez.

La llei d'amnistia ha quedat aprovada aquest dijous al Congrés dels Diputats, si bé encara li queda un periple de dos mesos al Senat amb el misteri de com l'aplicaran després els tribunals. Ara bé, ja s'albiren alguns beneficiats immediats tan bon punt sigui publicada al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE). L'article 4a de la llei marca quins són els efectes prioritaris: "La immediata posada en llibertat dels que es trobin en presó" i "la immediata retirada de qualsevol mesura cautelar". De moment, encara no hi ha nous presos polítics vinculats al Procés, però hi ha dos activistes que estan a punt de passar a ser-ho un cop el Tribunal Suprem ja ha confirmat les condemnes de Dani Gallardo, a Madrid, i d'Adrián Sas, a Barcelona.

Mentre els cineastes iranians s’obren camí enmig de les tumultuoses seqüeles del moviment Dones, Vida, Llibertat, la Casa Àsia presenta una mostra de pel·lícules iranianes en col·laboració amb l’ambaixada de la República Islàmica de l’Iran i la Fundació Farabi, una institució governamental.

Els sis anys transcorreguts des de la jornada històrica del primer d'octubre del 2017 haurien de ser suficients per començar a construir un cert consens sobre el seu significat, sobre què va ser realment l'1-O. És un exercici difícil, perquè els partits polítics encara el fan servir en el seu vocabulari amb significats diversos, apel·lant a un "mandat de l'1-O" que encara ningú ha delimitat exactament. I és complicat perquè dins l'1-O s'han de distingir almenys tres plans diferents: la votació en si, la repressió posterior i el seu impacte polític i emocional. Si ens cenyim a la votació en si no hi ha dubte que, com ja va dir Jordi Cuixart en el judici que va afrontar al Tribunal Suprem, va ser "l'acte de desobediència civil més massiu de la història recent d'Europa". En efecte, va ser una mobilització extraordinària que es va fer en unes condicions extremes i amb tots els aparells de l'Estat bolcats a impedir-ne la celebració. Des d'aquest punt de vista és evident que va ser un èxit cívic, la reivindicació més potent que s'ha fet mai sobre el dret a decidir dels catalans, i un fracàs de l'Estat, que precisament per aquesta humiliació va entrar després en una espiral embogida de repressió que va afectar els drets fonamentals de la població catalana.

Mentre per Santa Maria la canícula creuava la meitat d’agost, dimarts passat el bo de l’Enric Canet –del Casal dels Infants del Raval i de tantes altres lluites compartides, entre elles l’amnistia– m’escrivia al mòbil un missatge instantani. Em demanava, perplex, si estava escoltant la tertúlia matinal política de la Marina Romero a Catalunya Ràdio. Un va encendre l’aparell analògic de seguida i allà una veu s’escolava i sostenia: "No hi ha 2.800 represaliats, no hi ha 280 represaliats, no hi ha 28 represaliats". I hi afegia: "Aquestes persones no existeixen, això és una fake news". Deixant al marge la ignorància estrafeta sobre la realitat penal del país, la negació banal dels patiments dels altres i la insensibilitat manifesta, gairebé sociòpata, davant de fets gravíssims, un escriu avui parafrasejant el motiu deontològic bàsic que el 1973 va dur Vázquez Montalbán a escriure de matinada un llibre urgent –La via xilena al cop d'estat. Allà, a la primera pàgina, el Manolo escrivia: "Aquest llibre pretén rebatre qualsevol que sostingui i afirmi el contrari". La pretensió és incomparable i infinitament menor que la de fa cinquanta anys: tan sols no deixar passar la mentida que passa, refutar al detall el referit tertulià –Joan López Alegre– i, atès que el mot amnistia ha tornat a la centralitat, atendre a l’engròs el bosc repressiu i cada arbre damnat. 

Gairebé quatre anys després de les manifestacions en contra de la sentència del Procés, l'independentisme continua seient al banc dels acusats. En el cas de Girona, l'espera s'ha allargat després de la decisió de l'Audiència d'ajornar més de sis mesos el judici a l'educadora social al barri del Pont Major i activista juvenil Carla Costa. La Fiscalia li demana dos anys i mig de presó i 34.152,25 euros per desordres públics, agreujats pels desperfectes a les vies de l'AVE durant el tall. El judici s'ha celebrat finalment aquest matí i ha quedat vist per a sentència després que Costa, que va ser número 11 en les municipals del 28-M per Guanyem Girona, rebés el suport de desenes de persones a l'entrada dels tribunals. A la comitiva hi havia el nou alcalde de la ciutat, Lluc Salellas, així com representants d'Òmnium, l'ANC, Alerta Solidària, ERC i La Forja, a més de l'exalcaldessa de Girona, Marta Madrenas.

La Guàrdia Civil va dir que era una “organització criminal que impulsa actes terroristes”. I el ministre Grande-Marlaska, condemnat set cops a Estrasburg, referint-se a la tardor del 2019, que a Catalunya va començar el 14 d’octubre, va atrevir-se a dir aquella barbaritat de “hubo una violencia de mucho mayor impacto que la del País Vasco”. Es referien a Tsunami Democràtic, que havia convocat les mobilitzacions contra la sentència del Suprem a 100 anys de presó per posar les urnes l’1 d’Octubre.

Un noi i una noia ballen junts en una plaça de Teheran i pengen el vídeo a les xarxes socials. Aquest és el "delicte" pel qual se'ls ha condemnat a 10 anys i mig de presó. És l'última atrocitat del règim dels aiatol·làs de l'Iran, immersos en un procés de repressió brutal de les protestes desfermades per la mort de la jove Mahsa Amini a mans de la policia de la moral.

Resulta innegable que el procés sobiranista català s'ha convertit en una palanca de canvis a gran escala. Alguns d'aquests canvis són positius, d'altres no tant; però s'han remogut mentalitats i s'han alterat conceptes que semblaven inamovibles.

En una recent conferència davant d’uns empresaris alemanys, Joaquim Coello es confessava més partidari de la revolució americana que no pas de la francesa no tant per les seves justificacions, o pels seus ideals, sinó pels seus resultats. Venia a dir que les revolucions són desordenades per definició però que, posats a acceptar aquests desordres, el desordre francès va derivar en caos i posteriorment en l’autoritarisme napoleònic, mentre que en el cas americà el resultat va ser el d’una nació unida basada en la llibertat (amb tots els defectes) i en el progrés econòmic. Jefferson podia ser molt bo redactant la DUI del 1776, com a filòsof polític que era, però patia d’un essencialisme camperol desconfiat del creixement de les ciutats i de la Casa Blanca com a instància de poder. El seu rol era el de l’idealista i defensor del dret natural, mentre que el rol de John Adams era el de negociar la pau amb Anglaterra (repartiment del deute, presoners de guerra, reconeixement de la independència) i obtenir importants préstecs de banquers d’Amsterdam. Washington va ocupar-se de construir un govern central fort, pagar el deute nacional i crear el Banc dels Estats Units, però no ho hauria pogut fer sense l’impagable assessorament de Hamilton, fundador del sistema financer americà i sobretot incapaç de tolerar el naixement d’una nació amb deutes amb tothom. Que també establís relacions comercials amb la Gran Bretanya li va valer l’acusació de promonàrquic (és a dir antifrancès, quasi traïdor als ideals republicans). En fi, que suposo que ja es veu per on vaig.