A finals dels anys 80, el director de cine Bernardo Bertolucci va aparèixer per Tànger. A la ciutat pocs es van sorprendre, ja estaven acostumats a rebre gent curiosa que semblava fugir d'alguna cosa o buscant inspiració. Bertolucci anava buscant l'escriptor nord-americà Paul Bowles, que el 1949 havia escrit El cel protector a Tànger en plena crisi existencial. Havia imaginat un relat de pèrdua i destrucció sobre un matrimoni nord-americà que va desfent-se al Marroc. Un relat dur i màgic que fascinaria milions de persones. Una d'elles, el Bernardo.

“Abans que res, hem perdut un poeta. I de poetes no n’hi ha tants al món, en neixen tres o quatre en un segle”. Alberto Moravia acomiadava així Pier Paolo Pasolini al seu funeral. Més de 40 anys després, aquestes paraules també servirien per dir-li adeu a Bernardo Bertolucci, que va morir ahir als 77 anys a Roma després d’una llarga lluita contra la malaltia, els últims anys des d’una cadira de rodes. L’italià va ser un dels mestres indiscutibles del seu ofici, el nom més internacional i reconegut de l’última gran generació del cinema italià, la dels Taviani, Bellocchio, Rosi, Olmi i Petri, hereva dels nous cinemes dels 60 i del compromís polític de l’època. Però sobretot, com deia Moravia de Pasolini, un poeta del cinema, creador d’imatges memorables que filtraven una sensibilitat única: crítica, sensual, intel·lectual i transgressora.

En assabentar-me del traspàs de Bernardo Bertolucci, les dues primeres coses que em venen al cap són el títol del seu primer llargmetratge –'La commare secca', un eufemisme per parlar de la mort– i l’escena que situa històricament 'Novecento' al crit d’"È morto Verdi!” Amb el director de 'L’últim emperador' desapareix ara un referent de generacions que, com la seva obra, havien crescut sota les influències de Marx i de Freud. El seu pare biològic, el poeta Attilio Bertolucci, i l’espiritual, Pier Paolo Pasolini, eren els antecedents immediats que il·luminaven la trajectòria d’un jove prodigi que va enlluernar les pantalles d’art i assaig amb 'Abans de la revolució' i escandalitzaria el món amb 'L’últim tango a París'. Més enllà de la sociologia i la frivolitat que van envoltar l’estrena d’aquest film, hi havia, tanmateix, el conflicte edípic de la jove que mata l’autoritària figura paterna encarnada per Marlon Brando. Un conflicte que perllongava l’esquizofrènia de 'Partner', el tema del traïdor i de l’heroi de 'L’estratègia de l’aranya' o el feixista que assassina el seu professor a 'El conformista'.

Novembre, 1969. S'estrena al cine Aquitania de Barcelona 'Abans de la revolució', rodada el 1964. En versió original, però, faltava un subtítol, el que corresponia a un monòleg del protagonista en què deia: "T'acabes acostumant a tot, al feixisme, a Franco..." Algú detecta la frase en italià i es retira uns dies la pel·lícula de cartell, i s'obliga la distribuïdora a esborrar la frase de la banda de so. Per cert, la publicitat deia: “Soy la hermana de tu madre. Y qué?”, amb una imatge de l'actriu Adriana Asti (1931), que sobreviu a Bertolucci, de qui va ser parella als anys 60. Ella era deu anys més gran.

Després que aquest cap de setmana hagi tornat a ser polèmic un vídeo en què Bernardo Bertolucci explica com ell i Marlon Brando van modificar el guió de l'escena de la violació de 'L'últim tango a París' perquè la reacció de l'actriu Maria Schneider fos real, aquest dilluns el director ha explicat en un comunicat que reprodueixen mitjans com 'THR' o 'Variety' que les crítiques es basen en un "malentès ridícul" del que realment va passar que continua "generant notícies a tot el món".