Mor Bernardo Bertolucci, el poeta lúcid del cinema modern
El director de ‘L’últim emperador’ era el referent de l’última gran generació del cinema italià
Barcelona“Abans que res, hem perdut un poeta. I de poetes no n’hi ha tants al món, en neixen tres o quatre en un segle”. Alberto Moravia acomiadava així Pier Paolo Pasolini al seu funeral. Més de 40 anys després, aquestes paraules també servirien per dir-li adeu a Bernardo Bertolucci, que va morir ahir als 77 anys a Roma després d’una llarga lluita contra la malaltia, els últims anys des d’una cadira de rodes. L’italià va ser un dels mestres indiscutibles del seu ofici, el nom més internacional i reconegut de l’última gran generació del cinema italià, la dels Taviani, Bellocchio, Rosi, Olmi i Petri, hereva dels nous cinemes dels 60 i del compromís polític de l’època. Però sobretot, com deia Moravia de Pasolini, un poeta del cinema, creador d’imatges memorables que filtraven una sensibilitat única: crítica, sensual, intel·lectual i transgressora.
Fill d’una mestra i d’un poeta que també era periodista i crític de cinema, Bertolucci va néixer a Parma el 1941. Als 16 anys, el pare li regala una càmera de 16 mm i ell filma un curt amb el seu germà i les seves cosines que marca el seu destí. “N’estava absolutament segur: de gran seria cineasta”, va escriure en la seva autobiografia. En el salt al cinema professional hi va jugar un paper clau el mateix Pasolini, amic del seu pare i veí d’escala, amb qui sovint parlava de poesia, política i art. El 1961, quan Bertolucci tenia només 21 anys, Pasolini el fitxa com a ajudant de direcció per al seu debut, Accattone i, poc després, el recomana per dirigir el guió de La commare secca, coescrit per Pasolini, el mateix Bertolucci i Sergio Citti.
De la revolució al tango parisenc
El 1962 Bertolucci guanya el premi Viareggio de poesia pel seu llibre In cerca del misterio, però ja és massa tard: el cinema serà per sempre la seva obsessió. Per al seu segon film, surt de l’ombra pasoliniana i adapta Stendhal lliurement: Abans de la revolució segueix l’itinerari polític i sentimental d’un jove burgès d’esquerra que inicia una relació incestuosa amb la germana de la seva mare. Els textos de grans autors literaris inspiren la primera època de Bertolucci: Dostoievski en l’hermètica Partner, Borges a L’estratègia de l’aranya, Moravia a El conformista... Les dues últimes, que el consoliden com un referent del cinema d’autor europeu, comparteixen els temes de la traïció, el pes del passat i el substrat freudià, així com una revisió implacable de la Itàlia feixista. A L’estratègia de l’aranya, el protagonista descobreix que el seu pare, màrtir de la lluita antifeixista, en realitat va col·laborar amb el feixisme. El conformista, en canvi, segueix el recorregut d’un home pusil·lànime marcat pel trauma familiar que troba en el feixisme el vehicle perfecte per al seu anhel de normalitat.
El díptic també marca l’inici de la col·laboració amb el director de fotografia Vittorio Storaro, un mestre de la llum que materialitza la dimensió estètica del cinema de Bertolucci. “Storaro és el pinzell, Storaro és el color, Storaro és la mà del pintor que jo no soc ni seré mai”, reconeixia Bertolucci. La relació entre tots dos és un estira-i-arronsa constant, però el conflicte va en benefici d’obres com L’últim emperador i L’últim tango a París. Aquesta segona és, precisament, la pel·lícula amb què esclata la carrera internacional de Bertolucci. Tocada per la influència visual de Francis Bacon, el film és alhora una fantasia eròtica i l’exorcisme nihilista d’un home madur que acaba de perdre la seva dona, el Paul, un Marlon Brando a qui el director va despullar de la tècnica de l’Actor’s Studio per extreure’n la seva interpretació més visceral i personal. La pel·lícula va transcendir el cinema gràcies al seu erotisme desfermat, però per veure-la el públic català va haver de peregrinar a Perpinyà, on els cinemes rebien autocars plens d’espectadors inflamats de curiositat morbosa. L’escena més pujada de to, en què Brando sodomitzava una jove Maria Schneider, va passar a la història primer per la seva cruesa sexual, després perquè l’actriu va denunciar que, manipulat per Bertolucci, Brando l’havia violat. El director sempre ho va negar, però, així i tot, ara és difícil veure el film sense sentir, com a mínim, incomoditat.
Èxit internacional
Per fugir de la polèmica i els judicis per escàndol de L’últim tango a París, el director torna a casa per rodar un fresc històric de la Itàlia de la primera meitat del segle XX. Però Bertolucci ja és un autor global, nominat a l’Oscar i de prestigi internacional, així que el projecte, Novecento, comptarà amb un repartiment internacional que inclou Robert De Niro, Gérard Depardieu i el veterà Burt Lancaster. Un projecte monumental (la versió estrenada a Canes és de 320 minuts) d’inspiració marxista però produït per un estudi de Hollywood: una traïció ideològica que ja li havia retret el seu ídol juvenil, Godard, que després de veure El conformista va quedar amb Bertolucci i, sense intercanviar cap paraula, va entregar-li una imatge de Mao amb la frase “Lluita contra l’imperialisme!” escrita al darrere. Dècades després, Bertolucci ho recordava amb humor a la Història del cinema de Mark Cousins. “M’encantaria haver conservat la foto”, deia.
El 1979 Bertolucci es retroba amb la seva pulsió més edípica a La lluna, sobre la relació d’una mare amb el seu fill drogoaddicte. I el 1987 es produeix un fet inesperat: L’últim emperador, el seu retrat de Pu Yi, l’emperador totpoderós que va acabar convertit en jardiner a la Xina comunista, guanya nou Oscars. Hollywood beneeix aquest film èpic de sumptuosa bellesa que uneix el fresc històric amb l’intimisme de l’estudi d’un personatge presoner del seu lloc a la història. Una bella i lliure adaptació de Paul Bowles, El cel protector, i la fallida El petit buda completen la seva trilogia exòtica, després de la qual torna a Itàlia per retratar l’exuberància juvenil de Liv Tyler a Bellesa robada, la tèrbola relació entre un pianista i una exiliada africana d’Assetjats i la nostàlgia revolucionària d’Els somiadors, amb homenatge a Godard inclòs. El film més sincer i humil d’aquesta etapa final és potser l’últim, Jo i tu, que resumeix el cinema del director en la colpidora escena dels dos germans protagonistes ballant abraçats l’ Space oddity de Bowie en versió italiana.
