"Les fàbriques de vinil van lentes", va dir Sílvia Pérez Cruz per explicar la singular naturalesa del concert de dimecres al Liceu. Efectivament, el disc Oral_Abisal (Sony), que fa temps que té enregistrat, es publicarà el 8 de maig. Per tant, tret dels temes Moreno, Capitana i Líquido que ha llançat com a avançament, el públic que omplia el teatre no coneixia bona part del repertori que va interpretar. Tot plegat afegia un grau d'expectació als espectadors, i segurament una mica de neguit a l'artista de Palafrugell.

Més de 100.000 entrades a la venda. Aquest és l'aforament previst per a l'edició 2026 del Guitar Bcn, el festival organitzat per la promotora The Project i dirigit per Judit Llimós. Amb el 85% del cartell tancat, hi haurà 47 concerts en 14 sales de dimensions tan diferents com el Palau Sant Jordi i La [2] de l'Apolo. "Amb artistes com Valeria Castro, que fa el salt al Palau Sant Jordi, i d'altres emergents com Roserona i Depol", explica Llimós.

"Quin és el millor record que tens relacionat amb la música, i quin record t'agradaria oblidar?". Aquesta pregunta doble s'ha repetit en la majoria de les entrevistes amb músics (i gent vinculada amb la música) que s'han publicat a l'ARA sobretot en l'últim any i mig. Fa uns dies en vam publicar una selecció de les respostes a la primera qüestió. Ara és el torn dels pitjors records. N'hi ha de Sílvia Pérez Cruz, Mazoni, Maria Jaume, Cesk Freixas, Roger Mas...

Hi ha gent que és musical de mena, com Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) i Salvador Sobral (Lisboa, 1989). També són fins i tot obsessius amb la feina i ho aboquen tot als seus projectes. Pérez Cruz ho va donar tot a Toda la vida, un día (Sony, 2023) i a la gira corresponent, que va deixar fites històriques com els concerts al Teatre Tívoli. Sobral va fer el mateix a Timbre (Warner, 2023), que va presentar al Liceu. Alliberats de pressió, però igualment autoexigents, han fet plegats Sílvia & Salvador (Warner, 2025), un disc-diàleg entre ells, amb compositors com Jorge Drexler i Lau Noah i amb poetes com Miquel Martí i Pol. En parlen al terrat de l'hotel Me de Barcelona, on també recorden anècdotes relacionades amb la música, el metro de Nova York i un part.

Contra tot pronòstic, les llàgrimes van escassejar ahir a la nit al Palau Sant Jordi de Barcelona. René Pérez Joglar, àlies Residente, va obrir la gira mundial de Las letras ya no importan amb un concert inesperadament combatiu, allunyat del melodrama confessional que predomina en les cançons del nou disc. El raper de versos esmolats, compromès amb totes les causes possibles, va guanyar la partida al baladista entristit pel pas del temps i vençut per l'amargor de la indústria musical. Amb un muntatge visualment exquisit, molt ben escortat per una banda que lideraven la cantant Kianí Medina i la violoncel·lista Helen Newby, Residente va aixecar durant dues hores un espectacle de dimensions gairebé simfòniques, remant una mica a contracorrent en un món, el de la música urbana, que massa sovint basa els directes en interpretacions enllaunades.

Rita Payés (Vilassar de Mar, 1999) fa un salt endavant de gran magnitud amb l'àlbum De camino al camino (Sony, 2024). Després de Como la piel (2021), el disc compartit amb la seva mare, Elisabeth Roma, la cantant i trombonista del Maresme assumeix personalment l'autoria de totes les cançons, que canta en castellà, català i anglès. Folklores diferents, jazz i cançó van del bracet en un treball notable en què, a més de la família, col·laboren artistes com Sílvia Pérez Cruz, Lucia Fumero, Toni Vaquet, Yerai Cortés i La Tania. El presenta el 17 de juliol al Teatre Grec de Barcelona, dins del Festival Grec. Rita Payés atén l'ARA en una cafeteria de Diagonal Mar, i en cap moment no se separa de la seva segona filla, que tot just té quatre mesos.

A la campanya promocional d’enguany, el Vida Festival prometia una revolució pel seu desè aniversari, però aquesta no sembla haver arribat a un programa artístic continuista amb la línia de pop-rock independent que ha caracteritzat l’esdeveniment de Vilanova i la Geltrú des de la seva primera edició, i que l’ha consolidat com el festival català de música amb més ambició internacional d’entre tots els que se celebren fora de l’àrea metropolitana de Barcelona (amb permís de l’Eufònic, que ha arrencat aquest mateix cap de setmana a les Terres de l’Ebre). De fet, l’única sortida de guió per celebrar l’efemèride va ser el "concert inaugural" de Clara Peya a la jornada de dijous 4. En format XXL, la pianista de Palafrugell va afegir un grau d’excepcionalitat a la seva exploració d’una bellesa disconforme, rodejant-se d’algunes de les veus que l’acompanyen a l’àlbum Corsé (2023), com Ede, Salvador Sobral i la seva paisana Sílvia Pérez Cruz, també protagonista del primer passi destacat de divendres 5. "No sabia si vindria algú a aquesta hora", va comentar la cantant, agraint la presència del públic que s’havia acostat a veure-la amb el sol encara alt al cel, i que li va dedicar una primera ovació espontània quan amb prou feines feia un minut que havia començat l’actuació. És el poder de commoció d’una autèntica mèdium de la cançó popular, que va presenta Toda la vida, un día (2023) en format abreujat respecte al recital de tres hores amb què va inaugurar el Festival Grec fa uns dies, però sense minvar el recorregut del cicle vital que dona fil conductor al disc ni la capacitat per fer sonar eternes tant les composicions pròpies com les cites a William Carlos Williams, Pessoa, Pere Quart o Chicho Sánchez Ferlosio.

No li va caldre dir res. Amb una presència aclaparadora, Sílvia Pérez Cruz va aparèixer a l’escenari del Teatre Grec, tota groga, i va entonar a cappella un Vestida de nit corprenedor. Darrere seu, un cercle de llum il·luminava el violinista Carlos Monfort, el contrabaixista Bori Albero i la violoncel·lista Marta Roma, un trio de corda exquisit que va deixar clar el llistó musical de la vetllada. I és que ahir, dimecres, a la nit, al concert inaugural del Festival Grec 2024, la cosa anava de cercles.

Vespre de prodigis al Liceu. Salvador Sobral hi presentava el disc Timbre, però el que va passar transcendeix el que s'espera d'un concert convencional. El cantant portuguès va fer allò tan complicat d'aconseguir que el públic tornés a casa amb la satisfacció d'haver participat en un esdeveniment especial el cor del qual era la música. Serà difícil oblidar aquestes dues hores i vint minuts de talent, simpatia i emocions, que també van servir per explicar algunes coses sobre l'art i el negoci de la música.

La llum i l'alegria pel naixement de la seva filla esclaten en el nou disc del portuguès Salvador Sobral (Lisboa, 1989), Timbre (Warner, 2023), un treball que incorpora matisos tropicalistes i que presentarà al Gran Teatre del Liceu el 8 de febrer. A més a més, en el disc hi col·laboren Jorge Drexler, Silvana Estrada, Barbara Pravi i la seva germana Luisa Sobral, que participen també d'aquesta lluminositat. Fem l'entrevista a la redacció de l'ARA, i Salvador Sobral s'expressa tota l'estona en català, amb Mallorca fent-se present a l'accent i en alguna paraula.

Sílvia Pérez Cruz, Marta Mathéu, Carles Pachón, Emma Vilarasau, Vespres d’Arnadí, Anastasia Kobekina i Marco Mezquida són alguns dels convidats a la 28a temporada Simfònics al Palau de la Música, el cicle de l’Orquestra Simfònica de Vallès (OSV). Tot plegat, una vintena de concerts amb programes que ofereixen “innovació en formats i continguts”, tal com diu Joaquim Uriach, president de la Fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana. Hi ha gran repertori simfònic, com el del concert inaugural d'aquest dissabte, 23 de setembre, a les 18.30 h, amb la Setena de Beethoven i la núm. 1 de Prokófiev, sota la batuta d’Andrés Salado. “La música de Beethoven està molt lligada a l’OSV”, diu el president de l’orquestra, Jordi Cos. Per això és present en dos programes més: el del 3 de febrer, amb la Pastoral, i el del 6 i el 7 abril, amb la Novena. En aquest últim s’hi estrenarà Oda a la fortalesa, d’Elisenda Fàbregas, la compositora convidada de la temporada del Palau de la Música. “És una composició lírica de 12 o 13 minuts, amb un primer moviment més dramàtic, a l’estil de Beethoven, amb molt caràcter. És una obra positiva, triomfant, com el Cant de joia de Schiller des del punt de vista d’una dona”, informa Fàbregas.

Clara Peya (Palafrugell, 1986) entoma les pors i les violències que l'encotillen, les transforma i qüestiona el totalitarisme del concepte de perfecció en un disc titulat Corsé (Vida Records), que presenta aquest divendres, 15 de setembre, al Mercat de Música Viva de Vic. Aquesta vegada, el repte de la pianista inclou també la decisió de fer que cadascuna de les tretze cançons les canti una veu diferent, unes en català i d'altres en castellà. Hi participen Sílvia Pérez Cruz, Albert Pla, Ferran Palau, Marina Herlop, Salvador Sobral, Anna Ferrer, Pol Batlle, Leo Rizzi, Ede, Momi Maiga, Iris Deco, Maren i Àlex Serra.

Sílvia Pérez Cruz ha fet concerts bons, boníssims, extraordinaris i prodigiosos. També salvatges, delicats i juganers. Però cap com els de dimecres i dijous al Teatre Tívoli dins del Guitar BCN, els de la presentació a Barcelona del disc Toda la vida, un día. Han sigut històrics per diverses raons. Per la qualitat musical i interpretativa i pel sentit i la sensibilitat de la posada en escena i del vestuari, tot pensat per acompanyar amb el detall just unes cançons que expliquen el cicle de la vida i de la mort. També per la manera com algú com ella, tan dotada musicalment, explora els límits de la veu sense caure en aquell virtuosisme autocomplaent que a vegades dona més rellevància al com que al què i que allunya el públic de les cançons. Històric també per les prestacions de Carlos Montfort (violí), Marta Roma (violoncel) i Bori Albero (contrabaix), un trio que milita en l'excel·lència i la diversió i que al concert de dijous, que és el que consigna aquesta crònica, va tenir moments estratosfèrics, com Tots els finals de món, una peça que va abordar a la manera de Xostakóvitx mentre la veu de Pérez Cruz s'enfilava a la corda amb el mateix sentiment amb què fa anys cantava les Corrandes de l'exili.

Seward ha estat un dels projectes musicals més interessants de Barcelona. Grup d'experimentació sonora, banda de rock, col·lectiu mutant i sobretot una colla de persones dedicades a l'art i a lluitar per la dignitat laboral dels músics i per la llibertat d'expressió; per exemple, van participar activament en la campanya No Callarem per la llibertat d'expressió i contra les condemnes a Valtònyc i Pablo Hasél i els judicis contra La Insurgencia. Ara, un dels membres de Seward, el cantant, guitarrista i performer Adriano Galante s'estrena tot sol amb el disc Toda una alegría (Halley Records, 2023). O no tan sol, perquè hi col·laboren Maria Arnal, Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Pol Batlle, B1NO, Refree, Ana Tijoux, Lucía Fumero, Tarta Relena, Maestro Espada, Júlia Colom i les germanes Judit i Meritxell Neddermann, que també en són coproductores. "No puc entendre la música d'una altra manera. Crec que és una cosa irremeiablement col·lectiva i cal tenir ben present aquesta col·lectivitat quan escrivim les cançons", diu Galante, un madrileny que fa vida i art a Catalunya des del 2005.

Magnífic concert a la Sala Apolo de Pol Batlle i Rita Payés, integrats en un quintet de molta volada i amb convidats de categoria com Sílvia Pérez Cruz, Pau Figueres ("un dels guitarristes més grans del món", segons Batlle) i Kris Tena. En un sentit estricte, es tractava d'una actuació de Pol Batlle, ell mateix ocupava el centre de l'escenari i bona part del repertori van ser cançons del seu disc Salt mortal (2022), aquell interessant catàleg de folk metafísic i vulnerabilitats diverses. Tanmateix, el músic de Gavà i Rita Payés, parella i pares d'una nena, fan de l'art un afer en què les individualitats es dilueixen en una proposta familiar, com Fleetwood Mac però sense les catàstrofes. Ahir tocava remenar les cançons d'ell, i altres dies les d'ella.

La música com a llar, recollida i oberta alhora. Així la defensa Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991) al disc Lar (Música Global-Universal, 2022), produït amb Pau i Arnau Figueres, i amb col·laboracions de Las Karamba, Eliseo Parra, Dani Black, Ravi Ramoneda i Noa, entre d'altres. Paral·lelament, organitza el Festival Floreal de Vilassar de Dalt i de Mar, la segona edició del qual inclou concerts de Magalí Datzira, Los Fumero, Gessamí Boada i Yaima Orozco, entre d'altres, del 12 al 14 de maig.

Toda la vida, un día (Sony, 2023) és sens dubte el disc més ambiciós de Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983). Amb una lògica conceptual i prenent atrevides decisions musicals, l'artista empordanesa ha lligat un autoretrat amb la complicitat de més de quaranta músics, com ara Judit Neddermann, Rita Payés, Liliana Herrero, Salvador Sobral (que canta la magnífica Em moro), Natalia Lafourcade, Carles Dénia, Carme Canela, Carles Benavent i Pepe Habichuela, entre d'altres. El recorregut en directe comença aquest divendres 21 d'abril al Teatre Municipal de Girona.

La manxega Rozalén (Albacete, 1986) ha posat l'ànima en un disc que aplega diverses tradicions ibèriques llegides des del present i en què ressonen històries familiars. Matriz (Sony, 2022) és també un àlbum obert a col·laboracions tan diverses com les de Sílvia Pérez Cruz, Tanxugueiras, Eliseo Parra i Rodrigo Cuevas, i amb cançons cantades en asturià, català, euskera, gallec i diferents accents de castellà. El presentarà en directe en una petita gira de cinc concerts, tots amb les entrades exhaurides, que passarà pel Palau de la Música el 22 de desembre. Rozalén parla amb l'ARA a Barcelona "cansada" després de dies de promoció, però "supercontenta" perquè té "moltes ganes d'explicar tot el que hi ha darrere aquest disc".

La Fira del Llibre de Frankfurt de "la normalitat i l'entusiasme", en paraules de Jürgen Boos, el seu president, ha quedat inaugurada aquesta tarda amb el tradicional –i contundent– cop de martell contra l'estrada des d'on s'han pronunciat els discursos. S'hi ha afegit de seguida una copa de cava Freixenet, gentilesa de la participació d'Espanya com a cultura convidada.

“De’n Pau Riba, Erro: Erro des del meu central refugi / en solitària condemna”, va recitar el poeta Enric Casasses divendres a l’avinguda de la Catedral de Barcelona. Va ser el toc d’inici d’un homenatge a Pau Riba protagonitzat per “músics i poetes de la seva corda”, tothom compromès amb l’esperit imprevisible d’un geni capaç de ser estripat i tendre en el mateix vers. Tal com havia explicat el poeta Oriol Sauleda, hi van sonar “cançons inèdites, tendres, profundes, plenes de l’amor senzill” per reivindicar “un Pau genial lletraferit, creador de cançons i a favor de la humanitat” sis mesos després de la seva mort.