Música

Salvador Sobral conquereix el cor del Liceu amb música i carisma

Extraordinari concert del cantant portuguès, amb convidats especials com Sílvia Pérez Cruz i Pol Batlle

3 min
Salvador Sobral al Gran Teatre del Liceu.
  • Gran Teatre del Liceu. 8 de febrer del 2024

Vespre de prodigis al Liceu. Salvador Sobral hi presentava el disc Timbre, però el que va passar transcendeix el que s'espera d'un concert convencional. El cantant portuguès va fer allò tan complicat d'aconseguir que el públic tornés a casa amb la satisfacció d'haver participat en un esdeveniment especial el cor del qual era la música. Serà difícil oblidar aquestes dues hores i vint minuts de talent, simpatia i emocions, que també van servir per explicar algunes coses sobre l'art i el negoci de la música.

"Després de guanyar el Festival d'Eurovisió [el 2017] cobràvem molts diners, una estupidesa de diners", va admetre al Liceu, on es va expressar sobretot en el català amb accent mallorquí que conserva des que va fer un Erasmus a Palma. "La primera vegada que vaig actuar al Festival de Pedralbes hi van anar 1.600 persones. La gent venia a veure el d'Eurovisió i es trobava solos de contrabaix. La segona vegada n'hi van anar 600. Després, cobrant menys, vam tenir 900 persones al Palau de la Música, i la segona vegada 1.200. I avui 1.600 Tornem al pseudoinici. I sou públic de veritat!", va exclamar Sobral, recordant el verí de la fama eurovisiva. Podia haver tirat la tovallola, però va persistir fent el que volia fer: música amb llibertat jazzística i colors de cançó. D'alguna manera, l'èxit del concert al Liceu és una injecció ben merescuda d'autoestima, un mena d'acte de reparació que premia una manera de fer i de sentir la música i que va acabar amb els músics seguint Sobral en una rua joglaresca fins al vestíbul del teatre de la Rambla. És a dir, un final d'acord amb el to de celebració que respiren les cançons de Timbre, un disc fruit de l'alegria pel naixement de la seva filla.

Sobral xerra amb la naturalitat amb què a plaça et demanen com vols de prim el pernil i vesteix amb la informalitat de qui surt a passejar sense haver d'atendre cap compromís social. Aparentment, és l'antítesi de l'estrella musical. Però en té prou agafant el micròfon per revelar-se com un líder de debò, dels que saben transmetre confiança als músics i fer-los partícips dels aplaudiments. Val a dir, esclar, que l'acompanya un sextet extraordinari que inclou tres artistes catalanes: la pianista Lucia Fumero, la cantant i flautista Magalí Sare i la saxofonista i cantant Eva Fernández. Cada músic disposa d'aire per lluir-se sense haver de fer solos protocol·laris, i Sobral els fa sentir importants. Per exemple, Porque canto no la va fer com al disc, sinó que la va barrejar amb No sé cantar, de Magalí Sare, de qui també va interpretar Sempre vens assim –"Que una catalana adapti un poema de Pessoa m'omple d'orgull patriòtic", va dir Sobral–. Amb Lucia Fumero va cantar a duo Só um beijo, de la seva germana Luisa Sobral. I Canta coraçao va començar amb el contrabaixista André Rosinha (recompensat amb una ovació entusiasta), va continuar amb l'entrada de la resta d'instruments en joiosa harmonia i va culminar amb el públic xiulant com ocellets.

La veu i el cor

"Cantar i cor són les dues paraules que em defineixen", va dir Sobral, que fa sis anys va rebre un trasplantament de cor. Al donant li ha dedicat una de les cançons de Timbre, El regalo que me hiciste, que al Liceu va dedicar als trasplantats que va visitar dimecres a l'Hospital de Sant Joan de Déu. "Em diuen que soc una esperança amb cames", va dir. Tot i la càrrega emocional, multiplicada a més per la presència a la platea dels pares del cantant portuguès, Sobral va fermar curt el sentimentalisme i va fer prevaldre la naturalitat gràcies al sentit de l'humor i a l'habilitat per ficar el públic dins de les cançons.

Al llarg del concert, organitzat per l'ARA, hi va haver meravelles de coordinació rítmica i detalls harmònics de tota mena damunt dels quals la veu surfejava sense trair l'afinació. Sobral és un molt bon cantant, és just recordar-ho, i al Liceu ho va demostrar també quan va convidar Sílvia Pérez Cruz i Pol Batlle a l'escenari. Amb l'artista de Palafrugell va cantar primer a cappella el rèquiem íntim Em moro, del disc Toda la vida, un día, de Pérez Cruz, que ja van cantar plegats al Tívoli fa uns mesos, i després, De la mano de tu voz, el tema que Sobral dedica a Pérez Cruz a Timbre. "[La Sílvia] És la meva inspiració més gran. La mare de totes les veus", va assegurar. Més endavant, Sobral i Pol Batlle, acompanyats dels guitarristes Darío Barroso i Sebastià Gris, van compartir una magnífica versió de La manzana de Gabriel Hernández (que Batlle acostuma a cantar amb Rita Payés, la seva parella) i van fer pujar la temperatura emocional amb una prodigiosa adaptació de Vida de Lluís Llach, després de la qual tots els músics i el públic van celebrar el final de la nit amb l'alegria rítmica de Pedra quente. Música i carisma a dojo.

stats