Manolo García, un drapaire amb sorra a les butxaques

Barcelona"La nostàlgia, si es porta en una maleta no gaire gran, està bé", va dir Manolo García davant del públic que aquest dijous va omplir l'Auditori del Fòrum, a Barcelona. Tot seguit va matisar que és important viure en el present. D'aquesta manera estava explicant el repertori triat per a aquesta gira "de teatres": cançons del primer disc publicat al seu nom, Arena en los bolsillos (1998), i del que ha llançat fa unes setmanes, Drapaires poligoneros (2025). Només en el bis, després d'haver interpretat 10 temes del primer i 11 de l'últim, va afegir altres títols de la seva discografia, inclosa la recuperació d'Insurrección, el clàssic d'El Último de la Fila que García no oblida mai.

La proposta és insòlita, tot i que recorda el que han estat fent Els Pets aquest any –concerts dedicats a dos discos–. Té un risc evident, perquè col·loca les peces acabades d'estrenar en el compromís d'haver de defensar-se davant de cançons avalades per la memòria col·lectiva com Pájaros de barro, Prefiero trapecio i A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando, totes tres situades justa abans del bis i amb el vent a favor d'una audiència que no va estalviar ovacions. De les noves, n'hi ha que funcionen millor, com Lustre y lumbre, síntesi d'utopia i indignació, i Fuego fatuo, que poden fer forat en la memòria, i totes, les noves i les altres, les entoma amb bona veu, molt bona sonorització i la complicitat de vuit músics amb els quals basteix un tractament musical coherent. En qualsevol cas, cal agrair que un músic mostri tanta convicció a l'hora de presentar un disc nou.

El concert va començar amb Drapaires poligoneros, la primera cançó en català del repertori de Manolo García. "Cada vegada és més important defensar la cultura i la llengua", va dir en sintonia amb el que ja va assegurar el 2024 al Palau Sant Jordi. El públic va reaccionar immediatament quan va sonar el riff de Zapatero, ben lligada amb una de les noves, Subí con la dama. I el primer gran moment de la nit va arribar amb A quien tanto he querido, una de les cançons més emocionants sobre l'amor que s'acaba, plena de versos d'art menor carregats d'aspror i tristesa. El segon va ser l'ovació amb què el públic va premiar la violinista Olvido Lanza al final de Como quien da un refresco.

"Barcelona m'acollona molt"

La manera de repartir joc entre els dos discos permet constatar que, amb 70 anys, Manolo García manté una veu poderosa i expressiva, i que continua imbatible en registres que va patentar amb El Último de la Fila, com el melisma de boca oberta que tan aviat transmet ràbia com alegria. És cert que les cançons noves rebaixen l'ímpetu d'Arena en los bolsillos, però ell no abaixa el ritme al llarg de més de dues hores i mitja. De fet, va deixar l'escenari diverses vegades per cantar caminant entre un públic que l'acompanyaria fins a la fi del món. "Els records són l'hòstia. Ens fan companyia i ens donen caliu. Gràcies pel caliu que ens esteu donant aquesta nit", va dir després d'haver admès que Barcelona l'imposa molt: "Barcelona m'acollona molt". També va repetir dedicatòries habituals en els seus concerts, com el reconeixement a la feina de pagesos i ramaders, i va insistir en la croada contra el comerç electrònic, les xarxes socials i la comunicació digital; en aquest sentit, va celebrar que Austràlia vulgui prohibir els mòbils als menors de 16 anys.

La part final del concert, alliberada del guió precedent, va arribar després d'una pausa de deu minuts, i va recuperar peces d'altres discos com Nunca el tiempo es perdido, Somos levedad i Un giro teatral (que va enllaçar amb Un poco de amor), abans de desfermar la nostàlgia i l'eufòria amb Insurrección i l'habitual homenatge a Mèxic (El rey i Volver, volver). A l'Auditori del Fòrum, potser sí que la nostàlgia hi cabia en una maleta petita. La maleta, però, haurà de ser ben grossa quan Manolo García i Quimi Portet rescatin el cançoner d'El Último de la Fila el 3 i el 7 de maig a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.