Quin és el teu millor record musical? 40 músics ens en donen la resposta

Barcelona"Quin és el millor record que tens relacionat amb la música, i quin record t'agradaria oblidar?". Aquesta pregunta doble s'ha repetit en la majoria de les entrevistes amb músics (i gent vinculada amb la música) que s'han publicat a l'ARA sobretot en l'últim any i mig. Les respostes a vegades tenen a veure amb vivències professionals, però també n'hi ha que remenen records molt íntims i familiars. En aquest primer recull hi apleguem una selecció de les respostes sobre els millors records. En parlen Roger Mas, Julieta, The Tyets, Maria Hein, Raquel García-Tomás, Pau Vallvé, Mazoni...

Anna Alàs i Jové

"Em sap molt greu dir aquest perquè no ens han de marcar els premis, però el segon premi al concurs de cançó de Stuttgart de la Hugo Wolf Akademie, el 2010, amb el pianista Alexander Fleischer, va ser un moment molt, molt dolç, perquè és un gènere que m'apassiona i perquè havia invertit molts anys per formar-me com a liederista".

Ona Salabert (Al·lèrgiques al Pol·len)

"Quan vam començar a tenir furgoneta. Per a mi va ser molt top, aquest moment de passar d'anar amb cotxes amunt i avall, que anaves esclafada, a tenir una furgo i poder anar amb més tranquil·litat. Això va ser un gran canvi per a Al·lèrgiques, perquè nosaltres havíem anat amb carros de la compra portant els instruments..."

Eva Amaral i Juan Aguirre (Amaral)

"Quan vam veure Nick Cave al Teatre Principal de Saragossa. No teníem ni un duro, però vam veure un senyor amb pinta d'estranger que formava part de l'equip de Nick Cave i li vam dir: «Mira, no tenim diners, però ens agradaria veure el concert». I ens va donar dues entrades! No hi ha espai al diari per descriure el que vam sentir en aquell concert. És un dels records amb l'impacte més bèstia que tenim. Devia ser 1994. L'època del disc Let love in. Va començar el concert amb Do you love me? Només havíem sentit alguna cançó a Ràdio 3 i, així i tot, sabíem que era el lloc on havíem de ser, però no podíem pagar les entrades perquè era una època molt precària de les nostres vides. Crec que molta gent va anar així al concert i van acabar sent devots de Nick Cave".

Pol Batlle

"El record més potent que tinc és veure com una persona que no pot ni parlar, i que amb prou feines pot moure's, reacciona quan toques una cançó. Ni metges, ni pastilles, ni tractaments, no existeix res capaç d'aconseguir aquesta reacció. Aquest és el cas amb ma mare. I és una cosa que m'ha fet canviar i considerar com és d'important la música com a art terapèutic. Això és el més punyent que m'ha passat amb la música".

Vassil Lambrinov (Blaumut)

"El millor, fer música amb els companys, gaudir-la i que el públic hi combregui. M'ha passat amb Blaumut, però també amb projectes simfònics. Recordo que el 1999 Rostropóvitx, un dels més grans violoncel·listes de la història, va venir on estudiàvem l’Oriol i jo a tocar el concert de Dvořák i va ser una setmana molt intensa. Teníem allà història viva de la música, i el concert el recordo com una experiència molt bona, de transcendir la part real i connectar-te amb aquesta part única de l'ànima, de l'esperit, que és un idioma que només pot expressar la música".

Guillem Solé (Buhos)

"El primer concert que vam fer. Teníem 13 anys, i el vam organitzar el Jaume Nin i jo, que encara estem junts a Buhos. Vam muntar un escenari al pati de casa i vam enredar mig poble. Hi havia un munt de penya aplaudint-nos, i va ser la primera vegada que vaig sentir l'efecte màgic de l'escenari, i va ser com màgic. No ho oblidaré mai".

Aleix Turon (Cala Vento)

"Tenim una cançó amb el Lluís Gavaldà, Liquidación total. Quan la vam gravar, vam anar a Sant Feliu de Guíxols, a l'estudi Ultramarinos, i no coneixíem gaire el Lluís; de fet, era el segon cop que ens vèiem. Tocar amb el Lluís va ser molt especial per a nosaltres, pel que representa, perquè en som molt fans, per les cançons d'Els Pets, per tot. Ell havia de tornar a Girona, i vam portar-lo amb la meva furgoneta... En guardo molt bon record, perquè és una d'aquestes coses inesperades que passen".

Èric Vergés (Els Catarres)

"Quan teníem 16 anys vam sortir de l'institut per poder anar en tren a Barcelona a un concert del grup suec Millencolin. Era a la sala Razzmatazz, quan encara es deia la Zeleste [l'any 2000]. Va ser una experiència totalment nova per a nosaltres, i vam flipar. Va ser com: «Uau, és això! Aquesta és l’energia que has de despendre en un concert»".

Joan Colomo

"Recordo tota l'etapa del 2000 al 2005, que tocava amb Zeidun, Moksha, The Red Sexy Band. Érem joves, preníem molts estupefaents, ens ho passàvem molt bé i els concerts eren una cosa màgica, encara que no hi hagués públic. Encara que anéssim a tocar a Arnedo, a La Rioja, per a un gos i un punk, tot era màgic. Després la vida et va embrutant, d'alguna manera, i les coses ja no són tan intenses i tan emocionants".

Joe Crepúsculo

"Quan tenia 9 o 10 anys vaig anar a un concert del meu pare, que tocava la guitarra rítmica amb els Lirones Caretos. Tocaven a la Festa de la Rosa, a Sant Feliu de Llobregat. Feien una barreja entre Burning i Lynyrd Skynryd, una mica macarra, i em sentia molt orgullós de veure el meu pare a l'escenari. Després, a casa, em posava els vídeos aquells que feien amb un VHS, i em feia molta il·lusió veure-hi el meu pare tocant".

Marc Gili (Dorian)

"Quan era un nen petit i el meu pare em feia posar-li els vinils en el tocadiscos. Em deia: «Marc, quin disc et ve de gust escoltar? Mira, agafa aquest del Neil Young, aquest del Serrat». I jo el posava. Això et crea un amor tremend per la música. Potser va ser la llavor amb la qual vaig començar a enamorar-me d'aquesta pràctica artística tan increïble que és la música".

Nil Roig (La Élite)

"Me'n recordo quan érem molt petits, que vaig comprar el CD i DVD Bullet in a Bible (2005) de Green Day, amb tot de concerts gravats. Era una mica abans de YouTube. Aleshores no tenies l'oportunitat de veure tantes coses, i veure tot aquell xou tan guapo és un record molt bonic".

Pau Figueres

"Recordo les vegades que anava a Palautordera al taller d'Arcadio Marín, que era un lutier superbò. Cada vegada que acabava una guitarra o li feia un retoc era molt màgic. Sentia l'emoció d'un nen petit a la nit de Reis".

Raquel García-Tomás

"Un dels millors records és de quan era molt petita. La meva mare escoltava la música del grup The Carpenters, que era una cosa que em calmava. Sabia que, periòdicament, a casa sonava allò que tant m'agradava però que no sabia com es deia. Recordo que un dia –devia tenir uns tres anys, perquè vaig aprendre a llegir als quatre i aleshores encara no sabia llegir– jo volia escoltar el grup, però no sabia com dir-l'hi a ma mare. I jo hi insistia perquè era molt pesada, n'estava tan convençuda, del que volia escoltar... I al final la meva mare em va deixar remenar els cassets que gravava el meu pare, que no tenien portada ni res, només el nom que ell escrivia amb el boli Bic al llom. Jo no sabia llegir, però una cinta em va cridar l'atenció, la vaig agafar i era la dels Carpenters, t'ho prometo..."

Júlia i Pau Serrasolsas (Ginestà)

"Tenim un record molt bonic del Tinglado de Vilanova i la Geltrú del 2022, que vam fer un concert que vaig viure molt intensament i molt conscientment. Era un Tinglado amb Manel, que era com: «Uau, estàs tocant per primera vegada amb els referents màxims»".

Maria Hein

"Si és en un àmbit més professional, segurament el concert de Felanitx que vaig fer l'any passat, a les festes majors del meu poble. Va ser un concert increïble, estava ple, ple, ple. Em va emocionar molt. Mai havia vist tanta gent junta cantant les meves cançons en un concert i vaig sentir que ho estic fent bé. Normalment, sol passar que al teu poble a vegades no acabes de funcionar, perquè aprecien menys el teu projecte, però va ser tot el contrari i sempre ho recordaré. I un record que no estigui relacionat amb el meu àmbit professional... Recordo aprendre de molt petita una cançó d'en Frank Sinatra d'oïda, de veure ma mare que l'escoltava, Strangers in the night, i recordo posar-me al piano a provar quines notes eren. I un dia els hi vaig tocar a mon pare i ma mare i van al·lucinar. La tocava per tot, anava a un lloc amb un piano i amb 5 o 6 anys m'asseia i tocava la cançó".

Ju

"Més que un bon record és una sensació molt agradable i molt plena, quan a l'estiu agafàvem el cotxe amb els meus pares i ens n'anàvem de vacances. En el trajecte posàvem Albert Pla, que llavors no m'agradava gens. Posàvem La sequia, la cançó aquella de "tinc paper de vàter enganxat al cul", i pensava: però quina cosa més ordinària i horrible. Aleshores jo escoltava artistes americanes, i me n'encantava tota la brillantor, la bonicor i aquesta cosa de popstar. I escoltava l'Albert Pla i pensava: però què passa aquí a Catalunya? No entenia res. Tot va canviar quan vaig entendre el concepte. Més endavant, quan estudiava a Barcelona, amb els companys de pis ens posàvem Albert Pla després de dinar. En qualsevol cas, el record que en tinc és que eren vacances, que hi havia tranquil·litat i alegria".

Julieta

"La primera cançó que vaig fer, que va ser una mica de dir: «Uau, puc fer cançons!» Recordo aquella nit, de posar-me al llit i sentir com una tranquil·litat, de dir: «Puc fer-ho». Després, també va ser molt bonic el meu primer concert a l'Heliogàbal, perquè va ser molt impactant veure gent cantant les meves cançons".

Lia Kali

"Sobretot les primeres vegades. Amb els anys vas perdent les sensacions que experimentaves amb el primer petó, aquelles coses que et passen quan ets nen i comences a descobrir el món. I la música me les ha retornat. Per exemple, la primera vegada que vaig pujar al Palau Sant Jordi amb Kase.O i vaig fer aquella col·laboració amb un artista que havia escoltat durant tants anys. El millor que m'ha regalat la música és poder tornar d'alguna manera a aquella infància o innocència, a aquelles coses tan boniques que sents les primeres vegades".

Leiva

"Recordo com una cosa molt transformadora, de molta felicitat i de molta plenitud, que després m'ha costat tornar-la a tenir: la primera vegada que vaig veure un grup que es diu Doctor Jekyll tocant en un garatge. Eren quatre xavals tocant, i em va passar una cosa molt, molt bonica. Vaig dir: «jo ho vull, això». Va ser una experiència increïblement reveladora".

Maika Makovski

"Em feia molt feliç sentir tocar el meu pare; m'expliquen que m'asseia a la primera fila, venia gent a fer-me manyagues i jo els fotia hòsties perquè sortissin del davant i em deixessin veure el meu pare. Però després, com a professor de música, el meu pare era horrorós. No tenia paciència".

Dani Martín

"El menjador de casa els meus pares, on sempre sonava música. Serrat, Silvio Rodríguez, Camarón, Enrique Morente, els Beatles, els Rolling Stones, Los Brincos, Smash, de tot. I quan el 1987 van arribar Los Ronaldos, el meu pare els posava i li agradaven. Hi havia com un ambient de llibertat. La meva germana també portava els seus discos i els escoltàvem tota la família. No hi havia prejudicis. Jo posava després Extremoduro i el meu pare també l'escoltava. No existia allò de «nen, abaixa això»”.

Roger Mas

"El millor record és amb el meu avi al forat de l'escala del carrer del Bou, quan ell no m'ensenyava a tocar el clarinet sinó que el que feia era jugar amb mi. Ell tocava el saxo i jo el clarinet, i estàvem al forat de l'escala perquè hi havia una ressonància que a ell li agradava més. Ens posàvem allà i jo l'imitava. Ell feia un so i jo l’imitava. I la satisfacció del meu avi no ensenyant-me, sinó jugant, això segurament és la cosa més bonica que he viscut amb la música".

Jaume Pla (Mazoni)

"Recordo molt el concert de la gira del disc Eufòria 5 - Esperança 0 (2009) a l'Apolo. Hi ha concerts en què em sento com un mèdium entre el públic i la música, com que em passa el temps d'una manera diferent i no penso en coses com «Ara vindrà aquesta cançó», «Recorda't de trepitjar aquest pedal» o «Recorda't de dir això entre cançó i cançó», sinó que és com una mena d'estat de trànsit. D'això és del que estic més orgullós. També hi ha coses friquis, com quan vam fer una versió de The Velvet Underground, Sister Ray, en un festival de BankRobber en què cada banda tocava mitja hora: nosaltres vam decidir tocar només aquesta cançó, que ja dura prop de vint minuts".

Víctor Medem (director de L’Auditori)

"Un moment que no oblidaré mai a la vida va ser quan es va inaugurar L'Auditori el 1999. Aquella setmana hi vaig anar amb els meus pares a escoltar la Novena de Bruckner dirigida pel Víctor Pablo Pérez. Aquella sensació d'escoltar una simfonia de Bruckner per primera vegada, és a dir, la grandiositat del so d'una obra clarament simfònica de gran format, amb una acústica com la de L'Auditori, és inoblidable".

Judit Neddermann

"Moltes vegades hem arribat a llocs increïbles fent música. Per exemple, cantant amb el Joan Manuel Serrat al Palau de la Música, recordo molt d'estar mirant-nos acabant Lucía. Tinc molt present, aquell moment".

Miki Núñez

"Te'n diré dos. Un, quan escoltàvem el disc The Millennium bell amb els meus pares, baixant a Peníscola, de vacances. Recordo fins i tot l'olor que feia el cotxe antic del meu pare, i escoltant Mike Oldfield; m'encantava. I l'altre record, el primer concert que vaig fer a la Mercè, el 2019, que va ser el primer d'aquella gira: quan vam començar a tocar Escriurem, els meus amics, els músics, em miraven i em deien que em tragués els inears [els auriculars que els músics fan servir com a monitors en directe]. Jo no sabia què passava, i el que passava és que la gent estava cantant la cançó. Va ser increïble. Aquell moment el recordaré tota la vida. A més a més, plovia i tot plegat tenia una èpica com de pel·lícula".

Joan Oller (director general del Palau de la Música)

"Tinc una afinitat molt gran amb Gustav Mahler i concretament amb la Simfonia núm. 2. Recordo molt clarament quan en Franz-Paul Decker, que era director de l'OBC, la va dirigir al Palau de la Música, quan encara no existia L'Auditori. Vaig venir divendres i vaig repetir diumenge, de tant que em va emocionar. Però no seria aquest el concert que triaria. El que triaria és el de juny de 2019, quan feia deu anys que havien entrat els Mossos al Palau. Vam fer la Simfonia núm. 2 dirigida per Gustavo Dudamel amb l'Orfeó Català i l'Orquestra Filharmònica de Múnic, que en van dir el concert de la resurrecció del Palau. Per a mi va ser molt, molt, molt emocionant".

Marc Parrot

"Després de Casal Rock [el programa de TV3] vaig tenir prou diners per tancar-nos a l'estudi uns quants músics, i cada dia compartíem idees, componíem, enregistràvem, tots alhora i aprofitant tots els instruments que hi havia a l'estudi. La manera de treballar era molt vibrant, hi havia molta interacció amb els músics i improvisàvem moltíssim. Això em va donar molt de plaer. I al migdia fèiem sempre bons àpats. Va ser una època molt bona, que m'hauria agradat que durés sempre".

Rita Payés

"El millor són les trobades o jams en què no hi ha prejudici i tots estem compartint; passen les hores i en aquells moments soc molt feliç sempre".

Quimi Portet

"Te'n diré dos, perquè tinc una vida musical dual. Un és la gravació d’Astronomía razonable (1993), d’El Último de la Fila, i l’altra la de Cançoner electromagnètic (1999), que és el meu tercer disc en solitari. Professionalment, aquests dos moments són inoblidables i ho seran sempre".

Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca)

"El concert de l'altre dia a Arbúcies passarà bastant a la posteritat. Va ser molt més que una presentació de disc somiada. Perquè la vam fer en un teatre molt petit d'Arbúcies, on jo feia teatre de petita, amb els decorats del director, que es va morir fa molts anys. Ell pintava uns decorats superxulos que estaven allà agafant pols. Estava ple a vessar, van venir tots els col·laboradors del disc: la Maria Callís, que va recitar, la Carme Vives [del grup Reïna], en Lluc Valverde [de La Ludwig Band], l'Ildefons Alonso. Va ser molt màgic. Vam estar tot el cap de setmana com en un núvol".

Rozalén

"El millor suposo que cantar amb la meva família, sentir cantar la meva mare mentre collíem olives".

Axel Pi (Sidonie)

"N'hi ha un que em ve moltes vegades al cap, sobretot quan vaig a casa de ma mare, perquè és on el vaig viure. Va ser el dia del primer assaig que vam fer el Marc i jo amb el Jes [que serien els seus companys al grup Sidonie]. El Marc havia anat a recollir el Jes amb el cotxe, i van venir a buscar-me a casa. Van picar la porta i jo vaig sortir per la zona del garatge. Al final d'aquell carrer, els vaig veure a tots dos xerrant, esperant-me. Aquella imatge sortint de casa dels meus pares la tinc molt gravada. I em torna molt sovint fent aquell mateix recorregut; és com un impacte molt fort. Va ser la primera vegada que els vaig veure junts".

Salvador Sobral

"Durant el part de la meva filla tenia posat el disc Come sunday de Charlie Haden i Hank Jones, però, el part va durar molt. El disc s'acaba i a l'Spotify el puto algoritme aquest comença a posar jazz de còctel. Ella m'agafava i li dic: «Jenna, la nostra filla no pot néixer amb jazz de còctel». No em deixava anar perquè tot plegat és molt intens, però un moment que em va deixar un segon vaig corrents a l'Spotify i poso Keith Jarrett, el disc The melody at night, with you. I l'Aïda va néixer amb Blame it on my youth. No puc oblidar mai aquest moment Blame it on my youth. M'encanta la cançó".

Marta Torrella (Tarta Relena)

"Descobrir el que és cantar en un cor va ser molt heavy. Vam cantar en un cor de l'escola de música de Can Ponsic, als 15 o 16 anys. El cor es feia els divendres a la tarda, de set a nou, o de sis a vuit. Quan em vaig apuntar a l'escola de música em van dir que si volia fer classes de piano i clarinet també n'havia de fer de cant coral. Però descobrir que era a la tarda de divendres, va ser com: «Quin rotllo, però si és el dia d'anar al parc a menjar galetes amb els col·legues. Que heavy que em facin fer això». Però vam passar pel tub, i després era sagrat. Era la millor tarda de la setmana: estar amb vint o trenta cantants, sentir-te dins de l'harmonia, simbiotitzar-te d'aquesta manera amb tota aquesta gent i descobrir música superheavy, perquè el director ens oferia un repertori estranyet, amb colors harmònics superbojos... Jo allà tripava bastant fort".

Oriol de Ramon (The Tyets)

"Per a mi, el moment més emocionant del grup va ser quan vam tocar a l'Apolo. A l'acabar vam baixar als camerinos i ens vam trobar tots els amics, les parelles, tot l'equip, amb un pastís, amb un èpic solete que deia «Serà una gira èpica»".

Xavier Coca (The Tyets)

"L’Uri ha dit l’inici d’aquella gira i jo dic el final, després d'omplir dos Sant Jordi Club amb sold-out, amb 10.000 persones. Va ser molt, molt heavy, perquè tenies 5.000 persones cada dia que havien pagat una entrada per venir-te a veure, i tothom estava disposat a donar-ho tot. Va ser molt emocionant".

Gorka Urbizu

"De concerts en tinc un munt: des d'una vegada que vam tocar amb una única persona de públic a Nantes fins a l'actuació més multitudinària, amb més de 20.000 persones, i contra tot pronòstic, perquè als concerts grans de vegades se t'escapa alguna cosa, però aquell a Kobetamendi de la gira de comiat del 2019 el recordaré sempre. Però després hi ha coses petites, com el meu primer record musical: devia tenir 6 o 7 anys quan em van regalar un acordió i vaig aconseguir tocar el Zorionak zuri per felicitar la meva àvia. Va ser molt emocionant".

Pau Vallvé

"Recordo un dia, fa molts anys, un concert d'un grup que es diu A Silver Mt. Zion, que són un col·lectiu del Canadà amb músics del grup Godspeed You! Black Emperor. Diria que en aquella època jo ja estava tocant amb la Maria Coma i amb projectes com Estanislau Verdet, però com a Pau Vallvé encara no. El concert d'A Silver Mt. Zion era a la sala Bikini [el març de 2004], i els tios tocaven en rotllana mirant-se entre ells, sense claquetes ni mandangues, només tocant i vivint-ho, i cridant i desafinant inclús. I recordo estar vibrant molt fort, com de secta. He vist molts concerts, he viatjat per veure Radiohead i de cop aquests tios estan aquí desafinant i donant-ho tot, no t'estan ni mirant, estan fent tribu... A mi allò em va petar el cap. Recordo tremolar i tot, de dir: la porta que se m'acaba d'obrir, això m’està flipant. I anar a comprar el disc i veure que eren ells mateixos qui venien els discos, va ser: entesos, en soc fan de per vida. Va ser un gran moment. Un altre record memorable va ser el primer cop que, als 13 anys, vaig tenir un ordinador per gravar-me per pistes i vaig començar a fer demos de coses horribles, però les podia fer jo!".