Raquel García-Tomás: "Si hi ha coses que t'han funcionat i faciliten que estiguis més relaxada, seràs més creativa"

BarcelonaRaquel García-Tomás (Barcelona, 1984), Premi Nacional de Cultura 2024, és un dels noms de referència en la composició musical catalana del segle XXI, amb fites tan rellevants com l'òpera Alexina B. Ara, com a compositora convidada al Palau de la Música, estrena l'obra […] e sento nel partire un vivace morire […] en el concert del 10 d'abril de la Camerata Penedès, dirigida per Sara Bitlloch, que també es farà a l'Auditori Maria Rosa Juncosa de Vilafranca del Penedès.

Com prova la residència artística al Palau de la Música?

— Molt bé, contenta.

Què diu de tu com a compositora la tria de les obres i les estrenes que ha fet el Palau?

— M'agrada com ho hem plantejat amb el Palau, perquè de sis concerts, tres inclouen noves creacions meves i tres són de repertori del meu catàleg, alguna fins i tot del 2010. Em sento representada per totes les obres que es toquen, és un bon retrat de la meva producció. També m'agrada la manera com hem pogut agrupar aquest repertori de catàleg: a l'octubre vam tenir Per precaució i, per tant, la branca de l'òpera o música escènica; després hi ha el concert del 7 de maig, en què es toquen tres obres meves que revisiten la tradició, i que també és una de les meves característiques, i finalment, el del dia 12 de juny, en què es toquen tres obres meves de catàleg, dues de les quals tenen electrònica i vídeo, i això seria la branca més interdisciplinària, que potser en els últims anys només he treballat en l'òpera.

En el concert del 10 d'abril, la Camerata Penedès estrena una obra teva en un programa que inclou la Cinquena simfonia de Beethoven. ¿Es pot dir, doncs, que la teva obra dialoga bé amb Beethoven?

— No, no dialogo amb Beethoven. Dit així sembla que hagi fet una mena d'exercici a partir de la Cinquena i no és així.

Vull dir dialogar de la mateixa manera que la teva obra dialogarà amb la de Steve Reich el 12 de juny en la inauguració del Sónar. La teva música pot estar tant en un programa clàssic com en un de contemporani.

— Bé, m'agrada el teu punt de vista. A vegades les combinacions de diferents compositors i diferents estètiques que es fan en un mateix programa sí que tenen un fil conductor molt precís, que no té per què ser estètic, sinó conceptual. En altres casos, com que la interpretació és de la mateixa formació, es percep com un tot, a vegades amb més encert o amb menys. En el meu cas, les obres que quadren bé amb Steve Reich estan en el concert de Steve Reich. I en el de la Camerata Penedès no sé com es veurà la meva obra al costat de la Cinquena de Beethoven, però és una obra per a orquestra de cordes i, per tant, tens una tímbrica que t'ho unifica una mica tot.

Tenies carta blanca en l'encàrrec de la Camerata Penedès?

— Sí, m'han donat carta blanca. L'obra que estrenarà està inspirada en un madrigal de Monteverdi. O sigui, que sí que dialoga amb la tradició, però amb una altra. Em van dir: "Fes el que vulguis, i sàpigues que s'interpretarà amb la Cinquena de Beethoven". I vaig dir: "Entesos, perfecte". I crec que durant un temps fins i tot ho vaig oblidar, segurament perquè així podia viure amb les meves idees, aïllada del que passaria a la resta del concert.

¿Les teves composicions noves són esclaves del teu passat o tens la capacitat de deslliurar-te'n, de les teves obres anteriors, a l'hora de crear-ne una de nova?

— Des del principi vaig veure que no m'anava bé pensar en termes d'innovació en el sentit molt radical, de dir "Inventaré un llenguatge". La innovació té més a veure amb continuar aprenent i fent coses noves. Esclar que hi ha coses del meu passat, però com n'hi ha en la meva conducta, com li passa a tothom. Inverteixo molt de temps en veure per on van els meus pensaments, els desitjos, les emocions. I vull pensar que en la meva música també hi influeix tot aquest temps que inverteixo en l'àmbit personal, de revisar creences o conductes que estan obsoletes. En cada obra m'agrada sentir que estic trobant coses noves perquè això alimenta la meva curiositat, però alhora també fa temps que jo mateixa m'estic permetent que si hi ha certs tipus de processos o de tècniques que ja conec, deixar-m'ho viure. Al principi no m'ho deixava viure, volia estar sempre en tot moment fora de la zona de confort perquè era com una cosa de «No vull caure en vells patrons». I ara penso que si hi ha coses que t'han funcionat i faciliten que estiguis més relaxada, seràs més creativa. És un equilibri entre les dues coses.

Quan es va presentar la teva residència al Palau de la Música, comentaves que et feia molta il·lusió que d'una de les obres, Ceci n'est pas une valse, hi hauria interpretacions diferents a càrrec de formacions i directors diferents: la Reial Filharmonia de Galícia, dirigida per Baldur Brönnimann i Ben Voce, i la Simfònica del Vallès, per Isabel Rubio. Quines conclusions n'has tret?

— Escoltar la meva obra interpretada per formacions o directors diferents em serveix, per exemple, per a coses pràctiques com ara veure que hi ha coses que s'entenen a la primera, i això és una informació molt útil. També ha d'haver-hi espai per prendre riscos, i això ho he d’explicar a l'assaig perquè, si no, estaria renunciant a un univers sonor o a una textura. No hi ha res absolut en la composició, perquè en la interpretació hi ha un munt d’éssers humans que també faran la seva, i a vegades podràs trobar una cosa que no havies previst i que sigui fantàstic. És molt interessant veure com canvia segons qui la toca.

Andrés Salado, el nou director titular de la Simfònica del Vallès, explica que quan dirigeix vol aconseguir una sonoritat que identifiqui l'orquestra. ¿Tu hi penses molt en la sonoritat, quan compons?

— Per una banda, sí que m'interessa intentar controlar com sonarà. En això soc supermaniàtica de la tímbrica, de les dinàmiques, dels volums, del so resultant en les harmonies i els acords. M'agradaria tenir el control al 110%. I a vegades també tinc en compte el grup o l'intèrpret per al qual escric. Per exemple, en el cas de les òperes, sí que penso molt no només en el so dels cantants, sinó en la seva energia vital, en el caràcter, en qui són, perquè m'ajuda a imaginar els personatges. En el cas de la Camerata Penedès, és una orquestra de corda en què els músics toquen drets i són molt enèrgics; tenen un so molt potent i alhora molt fluid perquè és com si fos un quartet de corda però gran perquè poden anar dinamitzats molt pianissimo i després molt fort i amb molta energia vital. I això és present en l'obra que estrenaran el 10 d'abril.

Parlaves de les emocions a l'hora de compondre. De tot el que passa al teu voltant, què és el que creus que pot acabar portant-te a fer una composició?

— A vegades el que et passa a la vida personal ajuda i va a favor de l'obra i a vegades no hi ajuda. Amb els anys també he intentat desenvolupar una sèrie de recursos perquè a vegades m'he de dissociar del que passa fora o de la vida personal. En el dia a dia, intento que no m'influeixi el que està passant a fora si és que no ajuda l'obra. Intento entrar en el microcosmos de l'obra i fer l'obra. Però, a escala general, has d'estar connectada al món perquè la teva obra ha de retornar a la societat d'alguna manera.

En els últims anys has anat recollint molts reconeixements tant a Catalunya com a Espanya. ¿Et dol potser no haver fet prou carrera a fora encara?

— No, és que doldre no seria...

Tens raó.

— És a dir, he superat les expectatives que tenia, que era poder-me dedicar a això a temps complet i poder compondre per continuar no només treballant sinó sobretot aprenent. I a sobre se m'està reconeixent amb premis que alguns no sabia ni que existien o que eren possibles de guanyar. No penso en la carrera internacional, però és veritat que pot passar que un dia veus un altre col·lega que té una altra carrera internacional i et preguntes: "Ostres, no hauria d'estar invertint més temps en això?" Sí que m'agradaria tenir més incidència en l'entorn internacional, però alhora també estic a gust aquí. Hi he de pensar, sí, però no tant com per bloquejar-me. Vull veure on em porta el camí de manera natural.

De les coses que estàs preparant, n'hi ha cap que es pugui explicar?

— Fa uns mesos vaig rebre una altra beca Leonardo per fer una obra de nova creació sobre les visions d'Hildegarda de Bingen. És un projecte a llarg termini, que encara no s'ha anunciat ni on es farà, ni on s'estrenarà. És un nou projecte escènic, més petit que l'òpera Alexina B., més de cambra, que vorejarà l'hora de durada. Es pot considerar òpera i no, és una cosa híbrida i interdisciplinària.

T'interessen les místiques?

— M'interessen perquè m'encurioseix, perquè tinc la sensació que és una realitat que no se'ns ha explicat prou. I Hildegarda de Bingen també m'interessa com a dona per la capacitat d'incidència que tenia en la política de l'època. A més a més, el corpus de composicions que té és tan bèstia que si hagués estat un home la coneixeria tothom.

Quin és el millor record que tens associat a la música?

— Un dels millors records és de quan era molt petita. La meva mare escoltava la música del grup The Carpenters, que era una cosa que em calmava. Sabia que, periòdicament, a casa sonava allò que tant m'agradava però que no sabia com es deia. Recordo que un dia –devia tenir uns tres anys, perquè vaig aprendre a llegir als quatre i aleshores encara no sabia llegir– jo volia escoltar el grup, però no sabia com dir-l'hi a ma mare. I jo hi insistia perquè era molt pesada, n'estava tan convençuda, del que volia escoltar... I al final la meva mare em va deixar remenar els cassets que gravava el meu pare, que no tenien portada ni res, només el nom que ell escrivia amb el boli Bic al llom. Jo no sabia llegir, però una cinta em va cridar l'atenció, la vaig agafar i era la dels Carpenters, t'ho prometo... Com per no creure després en les místiques [riu]. Mira fins a quin punt n'estava jo convençuda que la trobaria. Percebia que era difícil, perquè quan vaig veure totes les cintes ja tenia capacitat de saber que era com buscar una agulla en un paller, però alhora tenia tantes ganes de trobar-la... Em passaven moltes coses a mi així de petita, tenia molta fe que podia passar perquè em passaven coses que sabia que eren difícils però que no eren impossibles. Sempre hi ha una probabilitat que et passi, i jo sempre vaig a la probabilitat. Aquest és un dels millors records relacionats amb música, però en tinc un munt.

I un record que t'agradaria oblidar?

— Segurament qualsevol prova d'accés al conservatori.