The Tyets: "Bad Bunny és el nostre Michael Jackson, el nostre rei del pop"

BarcelonaEls mataronins Xavier Coca i Oriol de Ramon, tots dos del 1998, encara collien els fruits de l'èxit del disc Èpic solete (2023), de The Tyets, que ja estaven treballant en un àlbum nou, Cafè pels més cafeteros (Luup, 2025). En xerren amb calma, del disc i de les expectatives generades per una popularitat intergeneracional.

Després d'aquesta entrevista voleu a Miami, on vau gravar part del disc. Què hi aneu a fer aquest cop?

— Xavier Coca: Hi anem a fer música sense cap mena de pretensió, simplement perquè ens ve de gust i tenim el contacte del Kastelo, que és el productor amb qui hem treballat a Cafè pels més cafeteros.

Com hi vau arribar fins al Kastelo?

— Oriol de Ramon: Ens el va presentar una amiga de la Meri [Lane], la nostra mànager, que havia treballat en produccions de concerts i festivals a Miami.

— X.C.: De fet, treballava, a Rimas, la discogràfica de Bad Bunny.

— O.R.: I ella coneixia el Kastelo, que és el Xavier Lloret, un noi català que va estudiar a Berklee i a qui van fitxar per treballar a l'estudi del Tiny, un productor molt guai de reggaeton. És un crac i entén tota la moguda catalana, però alhora ha agafat molt de latineo. A més a més, produeix molt bé i ens segueix molt el ritme, perquè nosaltres som molt picats a l'estudi, i costa trobar algú amb qui t'entenguis produint.

Quin és el pes de la influència de Bad Bunny en la vostra música?

— O.R.: L'altre dia la Meri ens va dir que sembla que hi hagi un fill invisible que ens vinculi amb Bad Bunny. Nosaltres teníem preparat el disc Èpic solete, i ell, un mes abans, va treure Me fui de vacaciones, que és un disc totalment encarat a l'estiu, la platja i el bon rotllo. I ara, un mes abans que traguéssim Cafè pels més cafeteros, ell va publicar Debí tirar más fotos, un disc que parla molt de casa seva, de Puerto Rico, igual que nosaltres estem parlant molt del Maresme, de casa nostra. A més a més, a les entrevistes apareixia sempre amb el cafè.

— X.C.: El cafè amb rom.

— O.R.: Bad Bunny és el nostre Michael Jackson, el nostre rei del pop. És un dels artistes més importants de la nostra generació i ens influeix molt a nosaltres i a tot el jovent.

Fa un temps que vau incorporar instrumentistes als concerts, dalt de l'escenari. Heu aconseguit el que perseguíeu amb aquest moviment?

— X.C.: Venim d'un background molt de banda. De fet, som instrumentistes. L'Oriol és clarinetista i jo, saxofonista de formació. Quan vam començar el projecte, era una cosa molt petita, amb pocs recursos, i tot just anàvem amb un DJ, també perquè era el més fàcil de moure. Però ja teníem al cap que a la mínima que poguéssim ampliaríem el format a banda perquè és una cosa que suma moltíssim, per poder fer arranjaments de banda en qualsevol estil... Referents com Bad Bunny o Ozuna demostren com n'és d'espectacular fer música urbana amb arranjaments de banda.

Fa uns dies, al Festival Maleducats, la Queralt Lahoz feia una crida perquè hi hagi més músics a sobre l'escenari.

— X.C.: No volem menystenir la feina dels ballarins, però els últims anys en molta música urbana s'ha diluït la presència del músic i s'ha substituït pels ballarins. En alguns casos ha arribat a haver-hi un cantant i un cos de vint ballarins, i no hi havia cap músic a l'escenari. La gent es preguntava d'on sortia la música. Al cap i la fi, també vols veure la gent actuant.

— O.R.: Amb la música urbana és molt fàcil anar-hi tu i un DJ, perquè t'estalvies els costos de producció que comporta una banda. Però amb els anys hem trobat un segell molt nostre amb banda, i ara estem buscant els arranjaments del gòspel per a la música urbana, perquè tenim referents com María Becerra.

Tot i que heu fet un disc en què, almenys a la primera part, el bombo del house hi és molt present...

— X.C.: Sí. De fet, el concert comença superelectrònic, sense banda, però després tot està arranjat.

— O.R.: Tots els reggaetons del concert estan transformats al rock; són patrons de rock amb bateria. Vam veure que el patró del reggaeton és molt lent i de ballar suau i, en canvi, el rock et fa saltar.

— X.C.: Igual que el tecno, amb el bombo marcant les negres.

El trapeton ha quedat oblidat, doncs.

— X.C.: Sí, desfasat [riuen]

L’argentí Duki també porta el format de banda en directe.

— X.C.: Un altre format de banda que ens agrada molt és el de Trueno.

— O.R.: Crec que això enganxa generacions diferents. La nostra està molt acostumada a la música urbana, al reggaeton, al trap... En canvi, la generació anterior estava més acostumada a formacions de guitarres. Crec que hem trobat una combinació perfecta: la gent més gran se sent satisfeta perquè veu el rock a dalt de l'escenari i la gent més jove hi veu la sonoritat urbana, que és la que escolten a casa.

Això fa que combineu cançons com A fora plou, que té un component més pop, i Cafè pels més cafeteros, que és electrònica. O Pantis curts, que és un merengue ràpid.

— X.C.: Tot hi té cabuda, en el nostre xou. Després d'una estona de molta tralla electrònica passem a coses més llatines, i després a un afrobeat o a coses més tranquil·les.

— O.R.: Des del primer disc hem intentat tocar el màxim de pals possibles perquè ens agrada poder explorar i poder fer cançons que no hem fet mai.

— X.C.: Si ara ens ve de gust fer un cuatro veneçolà, el farem. I si demà ens ve de gust fer indie rock com Phoenix, farem un tema a l'estil de Phoenix.

A propòsit de Phoenix. Hi ha un altre grup francès que també considereu com a referent: Justice.

— O.R.: Sobretot és el nostre referent visual. El nostre tècnic de llums és un enamorat del directe de Justice.

— X.C.: El concert de Justice de l'any passat al Primavera Sound és el concert més espectacular que he vist a la vida. I ja els havíem vist al Cruïlla també fa uns quants anys. Allò ens va despertar una necessitat visual d'intentar reproduir, en la mesura del possible, algunes de les coses que feien. A part que ens agrada molt la seva música, el seu espectacle és una bogeria.

Us imposeu la necessitat de canviar?

— X.C.: És que, si no, ens avorrim del que fem. Recordo que, quan feia uns quants mesos que érem a l'estudi fent moltes coses llatines, vam pensar que érem un refregit i que necessitàvem canviar perquè no podem estar sempre fent el mateix. També va ser l'època en què vam descobrir Fred Again, i l'electrònica va agafar un pes molt important en les coses que escoltàvem.

Tornant al principi, què representa Miami musicalment?

— O.R.: Miami és Sud-amèrica posada en un racó dels Estats Units on hi ha molta cultura musical i de club.

— X.C.: També hi ha molta electrònica, però és més suau, entre cometes. No és l'electrònica de Berlín, ni la neerlandesa.

— O.R.: Teníem unes expectatives molt altes pensant que era la meca del reggaeton, i sí que les sessions amb el Kastelo van ser l'hòstia, però vam fer dues sessions més amb dos productors de renom que van ser penoses; la cosa no va fluir i la seva manera de treballar no ens va encaixar. Vam entendre que al final és igual on siguis, i que a Catalunya també tenim molt de nivell i gent molt bona treballant. Tot plegat ens va fer valorar el que tenim a casa.

Com Juan Magán?

— O.R.: Per exemple. Juan Magán és un visionari, un badaloní que ho ha petat arreu del món.

A Un petonet, la cançó que Juan Magán fa amb vosaltres al disc, té un vers que diu: "Un do que em van donar per al negoci". Vosaltres teniu aquest do?

— X.C.: Crec que sí. També hem acceptat que no som pas virtuosos. Dins de les poques habilitats que tenim, una de les grans és que som molt conscients del projecte i de les nostres limitacions artístiques, també del lloc i de la indústria on estem i del que volem fer. I tampoc som pretensiosos. No pretenem arribar a ser la Rosalía perquè no hi arribarem mai. Llavors, dins del món en què ens movem...

— O.R.: ... intentem prendre bones decisions.

I com porteu les crítiques?

— O.R.: Intentem escoltar sobretot les crítiques constructives.

N'hi ha?

— O.R.: N'hi ha, n'hi ha moltes.

— X.C.: El que passa és que les crítiques constructives molts cops te les diuen en privat.

— O.R.: Escoltem la gent del nostre entorn, les nostres parelles, els amics, la gent de la discogràfica, perquè són els que coneixen el projecte de la veritat. Però, òbviament, les crítiques et toquen la moral.

I això us fa anar amb més precaució?

— O.R.: Hem de ser conscients que tenim un projecte molt gros i que som una diana molt fàcil, i al final has d'anar amb més peus de plom que un artista petit i amb poc reconeixement.

M'ha cridat l'atenció Cul i merda, que no és precisament una cançó alegre.

— O.R.: És la cançó més trista que hem escrit mai.

És una reflexió sobre la decepció amb una amistat, oi?

— O.R.: Sí, i tothom s'hi pot sentir identificat, perquè les amistats són com les parelles, que de vegades s'acaben. Molts cops els artistes tendim a escriure música molt global, que parli de tot i que alhora no parli de res, perquè tothom s'hi pugui sentir identificat, però també pots identificar-te amb una història real com aquesta, tan concreta.

Sou de Mataró, i el Maresme sempre ha estat present en la vostra música, però mai d'una manera tan explícita com ara a la cançó El Maresme.

— X.C.: Justament aquí hi ha molta influència de Bad Bunny. Ell parla molt de Puerto Rico i reivindica la seva terra. Nosaltres vam decidir que era el moment de dedicar una cançó al Maresme. Hi ha una frase molt maca que diu l'Uri a la cançó, que és que ens agradaria que els nostres fills poguessin viure aquesta realitat. Barcelona ens estressa, no ens agrada. Vivim molt tranquils al Maresme i ens agradaria que les pròximes generacions també ho fessin.

Amb unes Rodalies que funcionin.

— O.R.: Sí, estaria molt bé. Amb unes Rodalies de veritat i amb el preu del lloguer assequible...

Quin és el lloc més singular on heu sentit Coti x coti?

— X.C.: A les Filipines. L'estiu passat ens van arribar tot de vídeos de filipins cantant-la. Sense tenir ni idea de català, se la sabien.

Què és el millor i el pitjor dels festivals?

— O.R.: El millor és que probablement et descobreix molta gent que ja va amb predisposició de descobrir artistes. La part dolenta és que també hi ha gent que hi és però que no vol ser-hi, perquè en realitat està esperant el concert d'un altre artista. És més agraït tocar en una sala on tothom és el teu públic que tocar per a 20.000 persones, perquè no saps ni a qui mirar, ni qui hi és per tu i qui no...

— X.C.: I tècnicament és complicat, perquè molts cops no pots ni fer una prova de so en condicions. Però, bé, al final estàs compartint un cartell amb artistassos.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música?

— O.R.: Per a mi, el moment més emocionant del grup va ser quan vam tocar a l'Apolo. A l'acabar vam baixar als camerinos i ens vam trobar tots els amics, les parelles, tot l'equip, amb un pastís, amb un èpic solete que deia "Serà una gira èpica".

— X.C.: L’Uri ha dit l’inici d’aquella gira i jo dic el final, després d'omplir dos Sant Jordi Club amb sold-out, amb 10.000 persones. Va ser molt, molt heavy, perquè tenies 5.000 persones cada dia que havien pagat una entrada per venir-te a veure, i tothom estava disposat a donar-ho tot. Va ser molt emocionant.

I quin record us agradaria oblidar?

— X.C.: El Festiuet aquell... Ara tenim la possibilitat pressupostària de portar un equip complet, de portar coses duplicades, que no ens falli res tecnològicament, però abans que tot ens anés tan bé vam tenir molts problemes tècnics. Recordo aquell dia, quan encara no havíem tret Coti x coti. Era una de les primeres vegades que tocàvem en un festival amb gent que admiràvem com Oques Grasses i La Fúmiga. I vam tocar 5 minuts. Va fallar tot i vam haver de cantar a cappella davant de 5.000 persones. Però, per sort, sempre hem tingut molta barra, i molta capacitat d'improvisació, i ho vam tirar endavant. Però va ser un bon pal. Va ser un punt d'inflexió per dir: nois, ens hi hem de posar de debò perquè no pot ser que ens fallin aquestes coses.