La travessa de Lluís Llach per convertir-se en el president de l'ANC es va fer ben costeruda. En l'assemblea més accidentada de la seva història, el cantautor va necessitar dos plens per fer-se seu el tron de l'organització en una situació que no s'havia produït mai i que evidenciava la divisió interna. A l'espera de confirmar si es presenta a la reelecció, en els seus dos anys de mandat, Llach ha acabat amb la dissidència i ha picat molta pedra per reactivar el moviment independentista, que ha admès que es troba en un procés de "depressió absoluta". Aquest és el balanç del seu mandat:

Des de fa tretze anys, Marisol Schulz (Ciutat de Mèxic, 1957) capitaneja la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (FIL), que fa uns mesos va rebre Barcelona com a convidada d'honor. Schulz ha rebut aquest dimecres la Medalla d'Or al Mèrit Cultural que li ha atorgat l'Ajuntament de Barcelona. L'han acompanyat, en aquest viatge que descriu com a "molt especial", la seva parella, la filla i els dos nets, que es mouen amb una llibertat envejable per l'hotel on s'allotgen. "Els he portat a tots aquí perquè és la primera vegada que rebo un honor com aquest", assegura, disposada a fer memòria i recordar el seu passat com a editora –va dirigir Alfaguara Mèxic durant gairebé una dècada– i les arrels familiars valencianes.

Rodalies no funciona. Els retards d'entre 20 i 60 minuts que registraven les línies aquest dissabte coincidint amb la jornada de manifestacions convocades a Barcelona en són l'exemple paradigmàtic. Després de setmanes de caos ferroviari, però, l'expectativa que havien generat les manifestacions no ha acabat de complir-se. Al matí, la convocatòria independentista ha aplegat unes 8.000 persones al centre de Barcelona segons la Guàrdia Urbana, en un recorregut que evidenciava que no es tractava només d'una protesta pels trens (entre el monument de Rafael Casanova i la plaça Sant Jaume). A la tarda, la policia barcelonina ha xifrat en 3.000 els manifestants convocats per les plataformes d'usuaris de Rodalies. Bona part de la indignació dels usuaris, que es fa evident dia rere dia a les estacions del país, s'ha quedat a casa. Els organitzadors, que no van ser capaços de coordinar-se per fer una única convocatòria unitària, han tirat llarg en el recompte i han apuntat a 30.000 manifestants al matí i 40.000 a la tarda. El Govern ha reaccionat a les mobilitzacions des de Tremp, on el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, ha garantit que "agafaran el bou per les banyes" i treballaran per "arreglar d'una vegada per totes" el servei de Rodalies a Catalunya.

No és cap sorpresa constatar que a Lluís Llach no li agrada Aliança Catalana. El cantautor i president de l'ANC aprofita qualsevol ocasió per deixar-ho clar: aquest dimecres ha estat en una entrevista a La 2, en què ha considerat que el partit que lidera Sílvia Orriols no és més que "una creació per bloquejar l'independentisme". Amb Aliança Catalana en l'equació, la suma independentista al Parlament es fa més complicada, perquè ni ERC, ni la CUP ni Junts estan disposats a pactar-hi. "Hi ha molta gent a qui pot interessar Aliança", ha prosseguit en la mateixa línia. A més d'evitar sumes parlamentàries, Llach també ha recordat el que diu la demoscòpia. "Tot el que guanya Aliança o ve de Vox o ve de Junts, i fer mal a Junts és molt rendible", ha destacat, pensant en les elits polítiques, econòmiques i també mediàtiques de l'Estat –i de Catalunya, ha dit– que, segons ell, treballen per frenar l'independentisme. La lectura de Llach s'assembla molt a la que fan altres dirigents polítics: el president d'ERC, Oriol Junqueras, fins i tot ha arribat a apuntar que Aliança Catalana podria ser una creació dels serveis secrets espanyols.

Lluís Llach ha tornat a l'escenari del Palau de la Música per participar en la inauguració de la 31a edició del festival Barnasants. No era un concert qualsevol, sinó un homenatge als recitals que Llach va fer al Palau d'Esports de Barcelona els dies 15, 16 i 17 de gener del 1976, quan encara no feia dos mesos que havia mort el dictador Franco. Tot i ser l'homenatjat, i tot i cantar algunes cançons, Llach ha sabut mantenir un paper de convidat subaltern, aplaudint i reconeixent la formidable feina que han fet amb les seves cançons tant els cantants, Gemma Humet i Joan Reig (el bateria d'Els Pets), com la banda dirigida per Manel Camp, el pianista que va tocar en aquells recitals del 1976.

Lluís Llach tenia 27 anys quan va ser el protagonista del primer gran acte polític a Catalunya després de la mort de Franco: els seus mítics concerts del 15, 16 i 17 de gener del 1976, al Palau d’Esports de Barcelona. Mig segle després, Llach –amb 77 anys– és el segon convidat de la sèrie d’entrevistes 2 x 100: dues persones que parlen i 100 lectors i subscriptors de l’ARA, de públic. En aquesta conversa hi trobareu un Lluís Llach que compara els concerts de gener del 1976 amb l’1 d’octubre del 2017, que explica per què es va enfadar amb Serrat i que admet que potser sí que ell mateix ja s’ha convertit en l’avi Siset.

Pensàvem que mai més tornaríem a veure ple el pantà de Sau i resulta que, entre les pluges d’aquests mesos i la neu que baixarà a la primavera, hauran de desembassar-lo. Just fa un any estava al 12% de la seva capacitat i ara passa del 86%. El de Susqueda frega el 90%.

Si la Diada es mesura en milers de manifestants, l’independentisme d’avui no pot competir amb el de fa deu anys, però això ja ho sabíem. Aquelles Diades milionàries pertanyen al passat i no tornaran durant una bona temporada. Només cal recordar de quin partit és avui el president de la Generalitat. Per tant, la xifra de persones que van sortir al carrer és directament proporcional a la confiança que els inspiren les estratègies i els lideratges d’Esquerra, Junts i la CUP (amb influència dissuasiva de la pluja, que al matí a Barcelona va tenir forma d’aiguat). En el fons d’aquesta actitud hi ha un raonament indiscutible: si quan van sortir dos milions de persones a omplir tota la Gran Via i tota la Diagonal, tota aquella acumulació de força no va servir per fer el pols a l’estat espanyol amb més garanties d’èxit, sortir avui o no sortir no farà la diferència. Però això, insisteixo, ja ho sabíem.

Lluny queden les Diades de les manifestacions independentistes massives, aquelles que acabaven marcant el curs polític i generant un punt d'inflexió en el paradigma català i també estatal. Catalunya s'ha situat des de fa almenys un any i mig –quan l'independentisme va perdre el govern de la Generalitat després de les eleccions del 12-M– en el post-Procés i la Diada d'aquest any ho certifica. Ara bé, tot i que és cert que la mobilització d'aquest Onze de Setembre ha tingut encara menys participació –unes 41.500 persones entre Barcelona, Girona i Tortosa– que fa un any –70.000 a tot Catalunya–, els carrers continuen omplint-se d'incondicionals que evidencien que el moviment no ha desaparegut. No té el poder institucional que ostentava fins fa un any, amb la Generalitat com a màxim exponent, però els partits independentistes continuen condicionant les legislatures catalana i estatal. De fet, en tenen la clau. I com passava abans del 2010, quan el Procés tot just arrencava, ara ja no marca l'agenda política el camí cap a un estat propi, sinó qüestions del dia a dia però que també vertebren una nació. El català n'és l'exemple més clar i s'ha convertit en punta de llança aquesta Diada.

Sembla que aquesta setmana comenci tot. És el cas del curs escolar, que a Catalunya es desenvoluparà sense telèfons mòbils, que no es podran fer servir ni amb finalitats educatives. Benvinguda sigui la rectificació, encara que ens torni a la llei del pèndol. Hi va haver anys en què si a l’escola no hi havia pantalles estàvem perdent el tren de la modernitat educativa, i ara, espantats per les conseqüències de la dependència de les pantalles, les prohibim. Està bé, però tothom sap que el problema és més profund: si les pantalles devoren els pares dels alumnes (que és el que passa), acaben devorant els alumnes.

Pocs dies abans de la celebració de la Diada, el president de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Lluís Llach, reivindica la necessitat que la societat civil prengui la iniciativa a l'hora de pressionar els partits per assolir la independència.

Hola, com estan?

Nova baixa a la direcció de l'ANC. I no una baixa qualsevol. Qui va ser el segon candidat més votat pels socis després de Lluís Llach també abandona el vaixell. L'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, ha deixat de ser secretari nacional de l'entitat com ja han fet la majoria dels membres del sector crític després de l'aprovació de la reforma dels estatuts que redueix les majories a l'hora de prendre decisions. En una carta signada amb altres secretaris que ja han dimitit i a la qual ha tingut accés l'ARA, Costa no es mossega la llengua a l'hora de criticar la direcció encapçalada per Lluís Llach i es desvincula de l'entitat. Costa, que havia demanat el vot en contra a la reforma dels estatuts que va ser aprovada pels socis de manera incontestable, ja havia tingut diverses topades les últimes setmanes amb el comitè permanent de Llach, l'òrgan de govern reduït de l'Assemblea.

La direcció de l'ANC s'ha sortit amb la seva. La cúpula comandada per Lluís Llach volia reformar els estatuts per evitar que el sector crític seguís bloquejant la presa de decisions i l'elecció de càrrecs i els socis han validat la modificació amb un 73% de suport, segons ha pogut saber l'ARA. L'aval a la direcció, que requeria el sí de dues terceres parts dels votants, és incontestable: 2.496 socis han votat a favor de la reforma i només 859 ho han fet en contra. La participació, això sí, ha estat molt baixa.

Lluís Llach ha dit prou. La direcció de l'ANC va aprovar l'últim dissabte d'abril en un ple extraordinari la modificació parcial dels estatuts i el reglament de règim intern de l’entitat per impedir que el sector crític imposi les seves tesis i continuï posant bastons a les rodes. La reforma, que hauran de validar els socis en una assemblea general extraordinària al juny, afecta algunes de les qüestions que han fet trontollar l'entitat durant els últims mandats. Tant és així que una catorzena de secretaris del corrent crític han impugnat el procés de reforma dels estatuts perquè argumenten que l'ha activat el comitè permanent sense l'aval del secretariat nacional. La direcció rebat que, per iniciar el procés, no cal el 65% dels vots dels secretaris.

Ja fa més d’una dècada que Lluís Llach es va reinventar com a novel·lista, i des que va publicar Memòria d’uns ulls pintats (Empúries, 2012), milers de lectors l’han acompanyat fidelment llibre a llibre. "Pareu, pareu, no exagereu des del principi", ha demanat Llach, mentre el públic l’ovacionava només aparèixer a la gran sala del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau on s’ha presentat la seva nova novel·la, El llibre daurat, en un acte organitzat per l'ARA i l’editorial Univers.

Lluís Llach (Girona, 1948) fa dècades que posa en pràctica "l'ofici de portar la contrària". Ho ha fet a través de cançons com L'estaca i de diversos desafiaments al règim franquista. Des que va deixar la música, Llach ha desplaçat la seva iconoclàstia cap a la literatura, amb novel·les com Les dones de la Principal (Empúries, 2014) i El noi del Maravillas (Empúries, 2017), al mateix temps que s'ha implicat a fons en la lluita cívica i política per la independència de Catalunya. Ha trobat un forat en l'atapeïda agenda com a president de l'Assemblea Nacional Catalana, que lidera des del juny passat, per parlar d'El llibre daurat (Univers, 2025).

Després de la crisi dins del Consell de la República per la gestió econòmica de Toni Comín, el conflicte intern arriba a l'Assemblea Nacional Catalana. Aquest dissabte, l'exvicepresident del Parlament i ara membre del secretariat nacional de l'entitat, Josep Costa, ha decidit abandonar el plenari per les pràctiques "despòtiques", ha dit, del líder de l'ANC, Lluís Llach, i de la majoria que li dona suport a la cúpula de l'entitat.

“Necessitava lluitar contra el sistema que permetia que existissin els Franco”, diu Lluís Llach a propòsit del ressò internacional de L’estaca. “És una cançó que ha sabut captar les ànsies de llibertat arreu. És la contribució catalana més important al cançoner revolucionari internacional”, assegura el periodista Joaquim Vilarnau, autor del llibre L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres, el primer de la nova col·lecció editorial del Grup Enderrock. Tots dos són a la llibreria Ona de Barcelona. Conversen al voltant d’una cançó de la qual s’han fet més de 450 versions en 40 llengües, tal com documenta el llibre. N’hi ha de prou conegudes, com la que es va fer a Polònia i que el sindicat Solidarność feia servir com a crida per manifestar-se a les acaballes del govern comunista. D’altres són de fa res, com l’adaptació del poeta bielorús Andrei Khadanovich. De fet, moltes versions s’han fet al segle XXI.

Com a principi general, es comença donant la benvinguda a l’extrema dreta a una manifestació i s’acaba –ben aviat– arribant-hi a acords al Parlament. El que va dir el president de l’ANC, Lluís Llach, en una entrevista a RAC1 aquest dimarts va tenir una enunciació una mica confusa i de seguida va ser matisat pel compte de X de la mateixa organització, i per tots aquells que van voler treure ferro a les paraules del líder de l’Assemblea, bé perquè són admiradors de les seves cançons, bé perquè troben que té raó. O per la suma de les dues coses.