El poder de convocatòria de Canes pel que fa a les estrelles Hollywood s'ha posat de manifest un altre cop quan aquest dimecres la programació del festival ha reunit els noms de Robert De Niro, Quentin Tarantino i Tom Cruise, protagonistes per diversos motius. El més veterà, De Niro, que dimarts va rebre la Palma d’Or honorífica a la inauguració del festival, ha ofert una xerrada conduïda pel fotògraf francès JR, una tria curiosa que s’ha entès millor quan JR ha explicat que fa anys que treballa amb De Niro en un documental sobre la relació de l'actor amb el seu pare, el pintor Robert De Niro, que va morir el 1976 i de qui el fill ha conservat l’estudi intacte tots aquests anys. “Ho faig per a mi i sobretot per als meus fills. Vull que sàpiguen qui era el seu avi”, ha explicat l’actor.

A la ràdio, m’hi trobo un espai que em sembla que tracta de literatura. Una oient envia un àudio al programa on demana algun llibre que parli del perdó, perquè ella, explica, ha tingut alguna mena de conflicte relacionat amb la qüestió i voldria “llum”. De seguida les expertes parlen, i molt bé, de la sensació de culpa i de perdonar, i acaben recomanant un llibre de la Maria Mercè Roca que en parla. Ho expliquen “sense fer espòilers”. Això està molt bé. Sempre està molt bé recomanar un llibre i sempre està molt bé recomanar la Maria Mercè Roca.

Al documental Peter Bogdanovich & the lost american film, Quentin Tarantino (Knoxville, Tennessee, 1963) recorda que, durant la primera meitat dels 70, el director Peter Bogdanovich era la gran estrella de les seves pel·lícules, fins i tot quan les protagonitzava Barbra Streisand. Tarantino en sap alguna cosa sobre directors estrella, ja que fa tres dècades que es el principal reclam de les seves pel·lícules, fins i tot si les protagonitzen Leonardo DiCaprio o Brad Pitt. I no està a l'abast de gaires directors omplir un teatre com el Coliseum d'espectadors que paguen prop de 90 euros per sentir-lo parlar de cinema, com va passar diumenge amb l'excusa de presentar el seu primer llibre de no-ficció, l'apassionant i revelador Reflexions sobre cinema (Columna, traducció de Núria Parés Sellarés / Reservoir Books, traducció de Carlos Milla Soler). L'endemà de la presentació, un Tarantino plenament recuperat d'un problema dental que va patir el dia de l'acte ha rebut l'ARA per xerrar amb calma del que més l'apassiona: el cinema.

Extraordinari vespre amb Quentin Tarantino al Teatre Coliseum de Barcelona: una lliçó de cinefília, de generositat argumentativa i de respecte per un públic que ha pagat 90 euros per dues hores i mitja amb el cineasta nord-americà; per cert, entre el públic que omplia el teatre, Albert Serra i Joel Joan, dos artistes amb concepcions del cinema totalment oposades, però tots dos atents a l’entretinguda i intel·ligent xerrada de Tarantino (Knoxville, 1963), que ha precisat que la seva pròxima pel·lícula serà sobre "un crític de cinema del 1977 que ningú coneix". "I no puc explicar-ne res més", ha afegit. És a dir, perd pes el rumor que apuntava que seria un film sobre la prestigiosa crítica del New Yorker Pauline Kael (1919-2001).

Els responsables de Kleo han imaginat la seva protagonista com la filla impossible de Quentin Tarantino i Rosa Luxemburg. Membre d'un esquadró d'assassins de la Stasi, Kleo (Jella Haase) es mostra en l'arrencada del primer episodi d'aquesta producció alemanya de Netflix com una servidora fidel als mandats de la RDA. Al Berlín dividit de finals dels anys vuitanta, s'esmuny per les clavegueres cap a l'altre cantó del Mur per eliminar un enemic del comunisme en una discoteca de la part occidental. Però lluny de ser premiada per la seva eficiència i lleialtat, la Stasi decideix "retirar-la" sense donar més explicacions. Sola i abandonada, a la presó la Kleo perd la criatura que esperava. Com la Núvia de la pel·lícula Kill Bill, tan bon punt cau el Mur i queda lliure no tardarà a venjar-se de tots els que la van trair.

Quentin Tarantino no n'ha tingut prou canviant la història del cinema de les últimes tres dècades gràcies a pel·lícules com Reservoir dogs (1992), Pulp fiction (1994) i Maleïts malparits (2009): dos anys després d'estrenar Hi havia una vegada a Hollywood debuta com a escriptor amb una novel·la que parteix dels mateixos personatges de la pel·lícula per expandir-ne l'univers a un ritme picat i addictiu. Publicada a Columna i Reservoir Books pocs dies després que als Estats Units, Hi havia una vegada a Hollywood recupera l'actor de westerns en decadència Rick Dalton, el seu xofer i especialista en escenes d'acció Cliff Booth i l'ombra amenaçadora de Charles Manson, que juntament amb la seva família va voler sacsejar els fonaments de la societat capitalista de finals dels anys 60. L'acció de la novel·la transcorre el 1969 a Los Angeles, una ciutat marcada per l'èxit mundial de la indústria cinematogràfica, tan glamurosa com inhòspita.

El primer fill del director de cinema Quentin Tarantino va néixer aquest dissabte en un hospital de la ciutat de Tel Aviv, on la parella es va mudar recentment per esperar el naixement. Segons publica l'agència Efe, un representant del director i la seva dona, la cantant i model israeliana Daniella Pick, va confirmar la bona nova i va transmetre la "felicitat" de la parella als mitjans locals del país, que aquest diumenge especulaven sobre el nom del bebè.

La pel·lícula 1917 ha sigut la gran triomfadora de la 73a edició dels premis Bafta, que són l'avantsala dels Oscars. El film de Sam Mendes ha guanyat set guardons, entre els quals hi ha el de millor pel·lícula i el de millor director. Aquesta història de dos amics a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial estava nominada a nou categories i finalment ha aconseguit guanyar les de millor film britànic, millor so, millor fotografia, millor disseny de producció i millors efectes visuals.

Tot just després de l'estrena d''Érase una vez en Hollywood', Quentin Tarantino anuncia nou projecte, però de caràcter personal. El director de cinema i la seva dona, la model Daniella Pick, han confirmat que esperen el seu primer fill. La parella es va casar el novembre del 2018 a Beverly Hills.

Quentin Tarantino és un geni a l’hora de crear personatges, però a Érase una vez en... Hollywood, que avui arriba als cinemes, per primera vegada té un protagonista que no ha sorgit de la seva imaginació. I no és Sharon Tate, que té un rol secundari al film, ni tampoc l’inspirador del seu assassinat, Charles Manson, amb una aparició molt breu; l’autèntic protagonista aquí és el Hollywood del 1969, un món encara innocent de cowboys i princeses però a punt d’endinsar-se en la foscor dels 70 i del New Hollywood, les drogues i la violència. En aquest sentit, la pel·lícula no és només un retrat històric, sinó també una carta d’amor que vol capturar un temps perdut.

Quentin Tarantino torna a la cartellera el 15 d’agost amb Érase una vez en… Hollywood, la seva millor obra en anys. Com en un somni, la pel·lícula segueix un grapat de personatges de Hollywood que viuen al Los Angeles glamurós del 1969, l’any en què la família Manson va massacrar un grup de persones entre les quals hi havia l’actriu Sharon Tate, aleshores casada amb Roman Polanski. Al Hollywood de Tarantino, Tate i Polanski són veïns de Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), un actor de televisió en hores baixes i ple de dubtes. El seu millor amic és Cliff Booth (Brad Pitt), un doble d’acció que segurament ha deixat enrere els seus dies de glòria. El Rick podria ser un altre Clint Eastwood; el Cliff hauria hagut de ser un Steve McQueen.

Només hi ha una decisió més complicada que escollir quina és la millor pel·lícula de Quentin Tarantino: seleccionar quines són les millors cançons que sonen als seus films. La cuidada banda sonora del director de Tennessee és una de les característiques dels seus treballs, un aspecte en el qual ha destacat juntament amb Mary Ramos, la seva supervisora musical i amb qui ha treballat en quasi totes les pel·lícules en les quals figura com a director. 'Bang bang', de Nancy Sinatra, a 'Kill Bill'; 'Son of a preacher man', de Dusty Springfield, abans que la Mia Wallace de 'Pulp Fiction' pateixi una sobredosi; 'Stuck in the middle with you', de Stealers Wheel, mentre hi ha una amputació d'orella a 'Reservoir dogs', o la immortal 'Didn't I blow your mind this time', dels Delfonics, a 'Tarantino tenen cançons esplendoroses sonant, com si fossin un protagonista més.

Al Festival de Canes s’ha projectat Érase una vez en Hollywood, de Quentin Tarantino, que fàcilment podria ser la pel·lícula que un té més ganes de veure de totes les que han d’entrenar-se durant aquest any. Se situa al Hollywood de finals dels anys seixanta i explica la història d’un actor, el seu doble i la seva veïna, l’actriu Sharon Tate, que va ser assassinada el 1969 a mans de Charles Manson i la seva secta diabòlica. No en sé res més. El mateix Tarantino ha sigut molt estricte amb el manteniment dels secrets de la trama. Ha recalcat que preferia que no s’expliqués res. Les sinopsis oficials, amb bon criteri, així ho fan. I no tinc intenció de llegir cap crítica, comentari, entrevista ni reportatge sobre la pel·lícula i la seva recepció al festival francès.

Quan Quentin Tarantino viatja al passat, la història tremola i l’espectador hi surt guanyant. Com a Django desencadenat o Maleïts malparits, el director nord-americà sempre adopta una mirada nova o un punt de vista inesperat que reinventa els cànons del cinema d’època. Així, pot convertir un esclau negre en l’heroi d’un western esclavista, un grup de jueus en vencedors de la Segona Guerra Mundial o, com a Érase una vez en Hollywood, que ahir es va estrenar al Festival de Canes, pot acostar-se als crims perpetrats pels acòlits de Charles Manson de la manera més el·líptica i inesperada. Concretament, a través d’una original variació de la mitologia nord-americana que evita els llocs comuns per erigir-se en subversiva carta d’amor a la innocència d’una època -i sobretot d’un cinema, el de finals dels 60- que precisament va ser aniquilada per la foscor que simbolitzen els assassinats ocorreguts el 1969 a casa de Sharon Tate i Roman Polanski.

Si veus aquest contingut des d'un dispositiu mòbil clica aquí

Quentin Tarantino sabia que Harvey Weinstein havia comès abusos sexuals. En una entrevista al diari The New York Times, el director de cinema reconeix que “sabia prou coses” com per haver “fet més” del que va fer. “No eren simples rumors. No era informació de segona mà. Sabia que havia fet un parell d’aquestes coses”, admet Tarantino. En concret, el cineasta estava al corrent del cas de l’actriu Mira Sorvino -amb qui va mantenir una relació sentimental entre el 1996 i el 1998-, que assegura que Weinstein li va fer un massatge que la va fer sentir “molt incòmoda”, i també era conscient que el productor havia arribat a un acord extrajudicial amb l’actriu Rose McGowan per evitar que el denunciés. Després que l’escàndol sortís a la llum, la intèrpret ha assegurat que Weinstein la va violar.

Mafiosos ballant el twist, lladregots penedits, cites bíbliques, acció passada de voltes, diàlegs impossibles, música surf... Pulp fiction torna a les cartelleres catalanes vint-i-tres anys després de la seva estrena, però... ¿per què hauríem de voler tornar a veure el clàssic de Tarantino en una gran pantalla? Tot i que segur que en podreu trobar un bon grapat més, aquí teniu unes quantes bones raons que ens recorden per què encara és un fenomen pop.

01

‘ELLE’

Paul Verhoeven

Quant de mèrit té en el film de l’any la direcció de Verhoeven i quant la interpretació d’Huppert? No val la pena trencar-se la closca: la genialitat d’ Elle s’alimenta tant de l’esplendorosa solvència de l’actriu com de la perversa i sinuosa mirada del director, que torna a explorar la misteriosa naturalesa del plaer a través d’una història -adaptació d’una novel·la del francès Philippe Djian- que arrenca amb una brutal violació que sembla extreta d’un tortuós drama de Haneke i, tanmateix, esdevé una negríssima comèdia de costums, una recargolada sàtira burgesa plena de violència i ambigüitat moral que hauria complagut el mateix Buñuel. Verhoeven es remulla en l’aigua tèrbola del desig amb desinhibició, canviant de to a la velocitat de la llum i estabornint l’espectador a cop d’atreviment i intel·ligència.

]]>