Cinema

Quentin Tarantino: "Porto 30 anys fent pel·lícules i ja estic preparat per plegar"

Cineasta, presenta el llibre 'Reflexions sobre cinema'

11 min
Quentin Tarantino

BarcelonaAl documental Peter Bogdanovich & the lost american film, Quentin Tarantino (Knoxville, Tennessee, 1963) recorda que, durant la primera meitat dels 70, el director Peter Bogdanovich era la gran estrella de les seves pel·lícules, fins i tot quan les protagonitzava Barbra Streisand. Tarantino en sap alguna cosa sobre directors estrella, ja que fa tres dècades que es el principal reclam de les seves pel·lícules, fins i tot si les protagonitzen Leonardo DiCaprio o Brad Pitt. I no està a l'abast de gaires directors omplir un teatre com el Coliseum d'espectadors que paguen prop de 90 euros per sentir-lo parlar de cinema, com va passar diumenge amb l'excusa de presentar el seu primer llibre de no-ficció, l'apassionant i revelador Reflexions sobre cinema (Columna, traducció de Núria Parés Sellarés / Reservoir Books, traducció de Carlos Milla Soler). L'endemà de la presentació, un Tarantino plenament recuperat d'un problema dental que va patir el dia de l'acte ha rebut l'ARA per xerrar amb calma del que més l'apassiona: el cinema.

Quan es parla de la seva formació com a cineasta sol posar-se l'èmfasi en com els seus anys treballant a un videoclub van modelar el seu gust cinematogràfic. Però a Reflexions sobre cinema vostè destaca el fet d'anar al cinema de petit i d'adolescent com la seva gran escola.

— Sí, la veritat és que la gent sempre ho ha entès una mica malament. Quan surt el tema, tothom assumeix que jo em vaig convertir en un expert en cinema perquè vaig treballar en un videoclub. Però no: si em van contractar per treballar en aquell videoclub és perquè aleshores ja era un expert en cinema. Havia vist un munt de pel·lícules i podia parlar sobre cinema sense parar.

Imagini's que explica la història del seu origen, de com Quentin Tarantino, l'entusiasta del cinema, es va convertir en Quentin Tarantino, el director. Quina seria la primera escena?

— [Rumia una estona]. Fins a cert punt, podria ser el que explico al primer capítol del llibre sobre acompanyar els meus pares al cinema a veure pel·lícules per a adults, i després anar-hi amb els nòvios de la meva mare. Segurament és per això que l'he posat al principi del llibre. I si hagués de triar un sol moment, potser seria quan el Reggie, un dels nòvios de la meva mare, em va portar un dissabte a la nit a veure una pel·lícula de Jim Brown a un cinema negre en què jo devia ser l'únic espectador blanc.

Al llibre afirma que, des de llavors, vostè va al cinema i fa pel·lícules per, en certa manera, recrear aquella experiència. Quan creu que ha estat més a prop d'aconseguir-ho?

— Jo diria que he tingut alguns moments bons. Però si ens cenyim a aquest exemple particular, diria que, segurament, l'escena de Django desencadenat en què el Django destrossa a fuetades el vigilant de la plantació d'esclaus. Amb un públic negre, el cinema s'ensorrava. Però tinc molts moments dels quals estic molt orgullós per la resposta que es va obtenir del públic. Quan Brad [Pitt] i Leo [Di Caprio] lluiten contra la família Manson a Hi havia una vegada a Hollywood, el públic embogia.

Les pel·lícules que anava a veure amb la seva mare podien ser molt violentes, un material a priori explosiu. Però l'argument de la seva mare era que a un nen no li podia fer mal la violència al cinema sempre que n'entengués el context. Ara que té dos fills, pensa continuar la filosofia de la seva mare?

— Sí, més o menys. Però pensa que jo era un nen a qui li agradava molt el cinema, i no sé si als meus fills els agradarà tant. Vull tenir en consideració els seus interessos. La gent sempre em pregunta quina de les meves pel·lícules posaré primer als meus fills. I dependrà del que el meu fill gran, que ara té tres anys, tingui més ganes de veure. Ell triarà la que més curiositat li faci. I si jo hagués d'imaginar quina serà, apostaria per Kill Bill, que segurament és la que atraurà més un nen petit.

En les pel·lícules que vostè veia de petit també hi havia escenes de sexe molt explícites que imagino que també el van impactar. I tanmateix, en les seves pel·lícules no hi ha gairebé escenes de sexe ni nuesa. Com és que no forma part del seu imaginari fílmic?

— És cert, el sexe no forma part de la meva visió del cinema. I la veritat és que, en la vida real, és una llauna rodar escenes de sexe, tothom està molt tens. I si ja abans era una mica problemàtic fer-ho, ara encara ho és més. Si alguna vegada hagués sorgit una escena de sexe que fos essencial per a la història, l'hauria fet, però fins ara no ha sigut necessari.

Diria que l'única escena de sexe que ha rodat que no sigui una violació és la de Robert De Niro i Bridget Fonda a Jackie Brown, que és tan poc romàntica i eròtica que és molt còmica.

— Sí, exacte. És com, au, vinga, fem-ho i prou [Riu].

Com vostè, Steven Spielberg no havia fet mai cap pel·lícula a partir de la seva vida. Però l'any passat va fer Los Fabelman perquè, segons diu, no es podia morir sense explicar la història dels seus pares. Hi ha alguna història de la seva vida que vostè creu que algun dia necessitarà explicar?

— No crec que expliqui mai una història sobre la meva vida, tot i que ho podria fer. Però la meva pròxima pel·lícula passa el 1977, i jo el 1977 ja corria pel món. No és sobre la meva vida ni soc jo el protagonista, esclar, però sé com eren les coses llavors, i puc escriure des de la perspectiva d'haver conegut l'època. Així que, fins i tot si no és sobre mi, tindrà un sentiment molt personal. Una cosa semblant passava a Hi havia una vegada a Hollywood. Jo era només un nen el 1969, però recordo coses. Recordo les ràdios i el que sortia a la televisió, i recordo els programes que veia la gent, les parades de l'autobús, coses així.

La seva pròxima pel·lícula, que ha dit que serà l'última que dirigirà, es dirà The movie critic [El crític de cinema]. A Reflexions sobre cinema dedica un capítol molt emotiu a Kevin Thomas, el segon crític del LA Times, però el nom que més apareix és el de la crítica Pauline Kael. Són certs els rumors que Pauline Kael inspira The movie critic? Forma part almenys del paisatge de la pel·lícula?

— Sí, forma part del paisatge. La història té lloc en un món on Pauline Kael existeix, i s'al·ludeix a ella, però la pel·lícula no és sobre ella.

I el crític és un home o una dona?

— És un home, un home crític de cinema.

Al llibre, Walter Hill li diu que a vostè li hauria encantat Steve McQueen, perquè ell no es veia només com un actor sinó com una estrella de cinema, que sabia el que volia el públic d'ell i volia donar-li això. Vostè tampoc no és només un director sinó, a la seva manera, una estrella de cinema, un dels pocs directors-estrella de Hollywood. Aquest fet ha donat forma d'alguna manera a la seva carrera, l'ha afectat a l'hora de prendre decisions?

— Sí i no. Sé que tinc el meu públic, i el vull complaure. Vull que passi una bona estona al cinema. Però no vull ser indulgent. Vull desafiar-lo, portar-lo a llocs per als quals potser no està preparat. El vull complaure, però també desafiar-lo. I al mateix temps, quan se m'acut una història, la vull fer perquè la vull fer. I espero que a la gent li agradi, però si no, què hi farem.

I no l'ha influenciat en la decisió d'abandonar el cinema després de The movie critic, en el sentit de voler deixar una filmografia perfecta?

— No, crec que no. És simplement que porto 30 anys fent pel·lícules i ja estic preparat per plegar.

No hi haurà més pel·lícules, doncs. Però sí més llibres de crítica?

— Sí, m'agradaria molt fer-ne algun més. Vull fer un segon volum de Reflexions sobre cinema que englobi també els anys 70 però amb altres pel·lícules, també de la meva adolescència. I després ja saltaré als anys 80 i parlaré també de cinema de fora dels Estats Units.

Va ser difícil escriure sobre pel·lícules de mestres i herois seus com Brian De Palma, Paul Schrader o Martin Scorsese en termes poc elogiosos? Per molt respectuós que un sigui, sempre és més fàcil escriure una mala crítica quan no es coneix en persona el director.

— Sí, això és cert. I no he vist al senyor Scorsese o al senyor De Palma des que vaig publicar el llibre. Dit això, la meva admiració pel seu treball és prou coneguda, i també està expressada en el llibre. Però crec que la situació seria diferent si estigués criticant l'última pel·lícula de Scorsese o si estigués criticant Los Fabelman. Serià incòmode, i no ho vull fer. Però les pel·lícules de les quals parlo al llibre, Taxi Driver, Hardcore, etc., tenen més de 40 anys. I aquests directors ja són grandets. Estic segur que no faré malbé la seva reputació.

Dedica un capítol precisament a reflexionar sobre la generació del movie brats, la dels Scorsese, De Palma, Coppola, Schrader, etc. Per què creu que el cinema nord-americà no ha tornat a produir una generació de directors amb vincles estètics i personals tan profunds com aquella? Ni tan sols en la seva pròpia generació.

— Per ser honestos, durant la primera meitat dels 90 jo vaig formar d'un moviment, el del cinema independent nord-americà.

I van fer una pel·lícula col·lectiva, Four rooms.

— Exacte. Tots érem amics, així que ens vam dir, fem-ho plegats. Fer aquella pel·lícula va ser com formar una banda de rock. Alexander Rockwell i jo érem molt bons amics, i també Robert Rodriguez. I era molt amic de Paul Thomas Anderson, Allison Anders, Eli Roth, Richard Linklater... Potser no érem tan íntims com els movie brats, però teníem una bona relació i anàvem molt al cinema.

Reflexions sobre cinema és el seu debut oficial en la crítica, però el primer cop que vaig pensar en vostè com a crític va ser el 1994 arran de la seva participació a la pel·lícula Sleep with me, en què explica la seva teoria sobre Top Gun com una història sobre un home que lluita contra la seva pròpia homosexualitat.

— [Riu] Sabia que em trauries això.

No vaig poder veure Top Gun mai més de la mateixa manera. I en el fons, això és el que vol aconseguir una bona crítica, oi?

— Sí, hi estic d'acord. A veure, tot plegat era una mena de broma, una rutina còmica que vaig fer. Però funciona. I jo soc un gran fan de la crítica del subtext. No m'importa el que el cineasta pensava o el que volia fer, el que importa és el que penses tu, i ser capaç de defensar la teva postura i exposar el teu argument.

Vostè era amic de Tony Scott, el director de Top Gun, que va adaptar el seu primer guió, True romance. Com s'ho va prendre?

— Ell pensava que era molt graciós. I Tom Cruise també ho pensava, per cert.

El seu llibre és, en certs aspectes, una celebració de l'experiència de veure les pel·lícules al cinema, però es publica en un moment en què el futur de les sales és un gran interrogant. Ha influït el context en voler-ho publicar precisament ara?

— No, perquè ja fa un bon grapat d'anys que treballo en el llibre i alguns dels textos són molt vells, especialment els de Don Siegel, el de Harry el brut i Fuga de Alcatraz. Deu fer vuit anys que els vaig escriure. Però tens raó que el futur dels cinemes és ara una incògnita. Només espero que el meu llibre serveixi de recordatori de la meravellosa experiència col·lectiva que és anar a veure una pel·lícula.

Defensa que la millor època del cinema nord-americà són els anys 70. Què en pensa de l'època actual?

— Està bé, però no m'emocionen moltes de les pel·lícules que es fan ara. La qüestió és que m'estic fent gran i ja ho he vist tot. Molta gent, quan arriba als 60 anys, deixa d'escoltar nova música i d'interessar-se pel cinema actual. És simplement un efecte normal de fer-se gran.

I comparteix l'entusiasme de la crítica nord-americana per Tot a la vegada a tot arreu?

— No l'he vist.

Godard deia que ell feia pel·lícules amb les seves crítiques i crítiques amb les seves pel·lícules. És també el seu cas? Llegint alguns dels seus textos no em costava gens de veure la pel·lícula.

— Saps una cosa? El crític Gene Siskel tenia la teoria que les millors pel·lícules sempre funcionen també com una mena de crítica de cinema, i que les millors pel·lícules sempre estan parlant sobre el cinema i les pel·lícules com a forma d'expressió artística. I ell creia que aquest era el llegat de Pulp Fiction, que per a ell era un gran acte de crítica de cinema.

Les seves primeres vuit pel·lícules jugaven d'alguna manera amb els gèneres cinematogràfics i en subvertien les regles, però a Hi havia una vegada a Hollywood es va distanciar dels gèneres clàssics amb una pel·lícula sobre el món del cinema. I ara sembla que amb The movie critic tornarà a fer una pel·lícula sobre Hollywood. Necessitava allunyar-se dels gèneres?

— D'una banda, és cert el que dius. Hi havia una vegada a Hollywood és la meva primera pel·lícula que no és de gènere. Al mateix temps, crec que totes les pel·lícules són pel·lícules de gènere. I les pel·lícules sobre Hollywood són un gènere en sí mateix. També funciona com a hangout movie [pel·lícules on importen més els personatges que la narració], que per mi també és un gènere, tot i que no sigui el més pulp dels gènere. I el mateix passa amb The movie critic, que no és un western ni del gènere criminal ni res que s'hi assembli.

Al llibre explica que Brian De Palma va advertir-li, quan vostè començava a dirigir, que no es posés “gaire esotèric” i li donés als estudis “una Carrie de tant en tant”. Vostè no li ha fet cas.

— He tingut la sort d'escriure històries que han connectat amb molta gent i això m'ha permès practicar el meu art sense les restriccions que tenen la majoria de cineastes. Ara, va passar una cosa curiosa: durant un temps rebia moltes propostes de projectes, fins que els estudis van acabar assumint que jo faig les meves històries i no pagava la pena l'esforç. Però després de Death proof, que no va funcionar en taquilla i que va ser un petit sotrac en la meva confiança, vaig començar a rebre propostes un altre cop. Devien pensar, “potser ara està tocat i li han baixat els fums, ara és el moment”. I no hi ha res de dolent a fer pel·lícules d'encàrrec per a Hollywood. A més, sempre m'oferien projectes interessants. Però jo vaig preferir tornar a invertir en mi mateix i vaig fer Maleïts malparits.

Parlant de projectes rebutjats, al llibre també recorda un amb el qual va flirtejar, l'adaptació d'una novel·la de Richard Stark de la sèrie de Parker amb Robert De Niro, Harvey Keitel i Pam Grier. Corren moltes històries sobre les pel·lícules que hauria pogut fer i finalment va abandonar. Hi pensa molt? Hi ha alguna que li'n sàpiga especialment greu?

— Segurament aquesta adaptació de Richard Stark que dius. Hauria sigut bonic fer-la, hauria sigut una bona pel·lícula, crec. I el projecte va sorgir durant sis anys en què no vaig fer cap pel·lícula, així que hauria sigut un bon moment. Però no acostumo a pensar gaire en els “I si...” perquè, si hagués fet la pel·lícula, possiblement hauria afectat les altres pel·lícules que sí que vaig fer. Potser no hauria fet algunes de les posteriors o no haguessin sigut iguals, perquè hauria tingut altres experiències vitals. I si treus una pel·lícula de la cadena potser afecta les tres següents.

Vaja, que no se la vol jugar amb el multivers.

— [Riu]. Sí, exactament.

Per cert, ha dit que després de retirar-se del cinema deixa la porta oberta a dirigir sèries i escriure llibres i obres de teatre. Però m'ha sobtat que no pensi en els còmics, que és un mitjà que coneix i en el qual fins i tot ja ha fet alguna incursió.

— Sí, però en realitat mai no he escrit de debò un còmic, només alguna idea que després un dibuixant ha desenvolupat. Tinc un amic director, Reggie Hudlin, que també escriu un munt de còmics i ha treballat per a DC i per a Marvel. Al final es tracta de trobar la història adequada. Així que, si se m'acut una història que em sembli que funciona millor com a còmic, així és com l'explicaria.

stats