Cinema

Tarantino desencadenat: «'Bambi' va destrossar molts nens durant dècades»

Extraordinari acte del cineasta nord-americà al Teatre Coliseum de Barcelona

3 min
El Teatre Coliseum de Barcelona aquest diumenge abans de l'acte de Quentin Tarantino

BarcelonaExtraordinari vespre amb Quentin Tarantino al Teatre Coliseum de Barcelona: una lliçó de cinefília, de generositat argumentativa i de respecte per un públic que ha pagat 90 euros per dues hores i mitja amb el cineasta nord-americà; per cert, entre el públic que omplia el teatre, Albert Serra i Joel Joan, dos artistes amb concepcions del cinema totalment oposades, però tots dos atents a l’entretinguda i intel·ligent xerrada de Tarantino (Knoxville, 1963), que ha precisat que la seva pròxima pel·lícula serà sobre "un crític de cinema del 1977 que ningú coneix". "I no puc explicar-ne res més", ha afegit. És a dir, perd pes el rumor que apuntava que seria un film sobre la prestigiosa crítica del New Yorker Pauline Kael (1919-2001).

També eren extraordinàries les condicions d’accés: calia posar el mòbil en mode avió i dipositar-lo en una bossa amb tancament magnètic (com les alarmes a les botigues de roba) perquè no es podia fer cap mena d’enregistrament ni fotografia de l’acte; tampoc els periodistes. Passarà el mateix amb Bob Dylan al Liceu els dies 24 i 25 de juny.

Les dues parts en què s’ha dividit la sessió (amb subtitulació simultània en castellà) han sigut igualment magnífiques. L’excusa de tot plegat era la publicació del llibre de Tarantino Reflexions sobre cinema (Columna/Random House), l’eix al voltant del qual s’ha desenvolupat la conversa del director de Pulp fiction amb Jordi Costa, cap del departament d’exposicions del CCCB. Tarantino ha alternat vivències i reflexions sobretot sobre el cinema dels anys 70 als Estats Units. “L’experiència de la Segona Guerra Mundial va fer que a Europa i al Japó el cinema tingués un contingut més adult, mentre que, als Estats Units, Hollywood feia musicals extravagants i cinema familiar”, ha recordat.

Tot va canviar a partir de “pel·lícules com Bonnie & Clyde, 12 del patíbul, El graduat i La llegenda de l’indomable”. A poc a poc es va formar un nou Hollywood amb postures més “antiestablisment i subversives”. És aleshores quan un Tarantino preadolescent forja la seva relació amb el cinema com a espectador, tant de films de sèrie B i de blaxploitation com de pel·lícules tan crues com Deliverance, de John Boorman, o Gossos de palla, de Sam Peckinpah. Costa, amb preguntes molt pertinents, ha demanat si cap imatge d’aquelles pel·lícules el va traumatitzar. “Vaig veure Deliverance amb 11 anys, i no sabia el que era la sodomia. No sabia ben bé el que estava veient, però com que formava part d’una història podia entendre-ho encara que no fos al 100%. La que realment em va traumatitzar va ser Bambi, una pel·lícula que va destrossar molts nens durant dècades. La gent no s'esperava el que hi passaria. És una pel·lícula sobre com veien l'apocalipsi els animals de bosc”, ha assegurat.

Entendre 'Taxi driver'

Taxi driver, de Martin Scorsese, ha ocupat bona part de xerrada, amb interessants reflexions sobre la violència com a "matèria fílmica" i la percepció que el públic podia tenir de Travis Bickle, el personatge que hi interpreta Robert De Niro. Tarantino ha parlat de Brian de Palma i del Roman Polanski de Repulsió per valorar millor el punt de vista de Scorsese, que a Taxi driver permet que "entenguem el monstre" i que "ens posem a la seva pell, la qual cosa no vol dir que hi estiguis d'acord". Un fragment de la violentíssima Harry el brut projectat en una pantalla ha tancat la primera part. Després d'un descans, Tarantino ha reaparegut per llegir, o gairebé escenificar, el capítol final del llibre. És un text en què parla de Floyd Ray Wilson, "un paio negre de 37 anys" que va viure a casa seva durant un any i mig a finals dels setanta. Amb un altre nòvio de la mare, en Reggie, va tenir "una de les experiències més estimulants" quan van anar junts a veure un film de blaxploitation (Pólvora negra, de 1972, protagonitzada per Jim Brown) en un cinema en què l'únic blanc era ell: l'entusiasme que el film provocava en el públic és el que diu que ha perseguit aconseguir el director de Maleïts malparits i Django desencadenat. Per no aixafar la lectura del llibre, el més assenyat és destacar només com va ser d'important Floyd perquè Tarantino esdevingués qui ha sigut. Tot això ho ha explicat posant l'ànima a cada frase i amb un final especialment emocionant. Una ovació amb tothom dret ha tancat un vespre extraordinari al Coliseum.

stats