Ozurie. Sentir-se dividit entre la vida que es té i la que es vol. Morii. El desig d'atrapar una experiència fugaç. Són les emocions que John Koenig va començar a traduir en paraules, primer com un joc a YouTube, i després, finalment, com un llibre. Diccionario de tristezas sin nombre (Capitan Swing), un recorregut per emocions a les quals Koenig defineix per primera vegada amb una paraula però també una invitació a jugar amb el llenguatge i a dessacralitzar-lo.

Hi ha alguns termes mèdics més complicats d’entendre que d’altres, sobretot quan es parla de patologies complicades o de proves poc freqüents. En el cas dels infants, però, pot ser que, d’entrada, trobin aquesta dificultat en el vocabulari més bàsic que ateny termes de salut quotidiana i d’altres que hi estan vinculats. Per això, especialistes en lèxic mèdic de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) han elaborat de forma conjunta amb més de 3.000 infants i joves d’escoles i instituts d’arreu de Catalunya una plataforma per explicar termes mèdics als nens i nenes amb les seves pròpies paraules fent ús de nous formats digitals i multimèdia.

La preocupació per la gestió emocional i l'expansió de la cuina internacional són dos fenòmens globals que han envaït les nostres vides i que també han arribat al diccionari. La comissió lexicogràfica ha incorporat al diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) 375 novetats aquest 2025, de les quals hi ha 117 nous articles i 258 modificacions o ampliacions. Entre els nous articles hi ha mots com autoajuda, dana, rumorologia, manga, jacuzzi, aiguagim, sushi i mozzarella. Entre les ampliacions de sentits en paraules que ja existien destaquen mots com núvol, frontal, migrar i màrfega. També s'estan incorporant al diccionari molts mots de les diferents varietats dialectals "perquè tots els parlants se sentin identificats amb el diccionari", diu la filòloga Sandra Montserrat. Eixamplar l'estàndard contribueix a reforçar la unitat de la llengua.

No fa ni un any que es publicava un llibre sobre argot juvenil en català, titulat Petem-ho (Rosa dels Vents), i resulta que les paraules que llavors s'hi recollien (com bae, xipejar, lol i hype) ja han quedat superades per noves expressions igual de populars que s'han estès per TikTok des de la generació Z cap als mil·lennials i tuitaires; i de tots ells cap als sorpresos boomers i més amunt, que no entenen res de res. D'entre tota l'estesa de noves paraules que fan servir el jovent a les xarxes, els últims dies han saltat a la palestra algunes expressions per la seva gràcia, per les referències sexuals o per la seva popularitat. En recollim deu.

La transformació de les tradicions nadalenques i les interferències lingüístiques estan fent grinyolar algunes expressions pròpies d'aquestes festes. Com si fossin les 12 campanades, us expliquem com s'haurien de dir en català correcte 12 paraules imprescindibles de les festes de Nadal.

La campanya que va engegar dilluns l’Observatori de la UPF per votar el neologisme del 2023 presenta enguany una novetat important: a més de nominar 10 neologismes pròpiament dits, nomina 10 paraules d’ús corrent que, per raons diverses, encara no són al DIEC. De fet, hi ha una contradicció flagrant entre neologisme i d’ús corrent que només deixa d’existir si considerem noves les paraules que no són al diccionari normatiu per més que formin part de la llengua.

La recent mort de Henry Kissinger ha tornat a posar en evidència les dificultats que comporta l’ús del prefix ex-. ¿Hem de titular –com llegeixo en alguns mitjans– "Mor Henry Kissinger, el controvertit exsecretari d’Estat dels EUA"? És tan cert que ha mort sent "exsecretari" com que un cop mort ha perdut aquest ex, perquè el prefix només té sentit si contrastem el que va ser amb el que és. I si l’adjectiu controvertit s’aplica al temps que va ocupar el càrrec, el prefix encara té menys sentit; només en tindria si volguéssim ressaltar que va ser controvertit després d’ocupar-lo, és a dir, ja com a exsecretari. En tot cas, el que segur que no hauríem d’escriure mai –i també ho he llegit– és "..., l’exsecretari d’Estat amb Richard Nixon". Aquí el disbarat és indiscutible, perquè parlem precisament del període en què va exercir aquell càrrec. En la mateixa línia, no és infreqüent que ens parlin d’un "exministre del primer govern de X", com si X l’hagués nomenat directament exministre.

Fins ara, només un homenot podia destacar per la seva "aportació intel·lectual, artística o cívica", però no existia cap terme paral·lel per al femení. A partir d'avui, les donasses també són persones significades per la seva tasca intel·lectual (a més de poder ser dones corpulentes). Aquesta entrada és una de les novetats que incorpora el Diccionari de la Llengua Catalana de l'IEC (DIEC). La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ha inclòs aquest 2023 fins a 30 articles nous al diccionari i hi ha fet 278 modificacions.

La Denominació d’Origen Catalunya ha creat una distinció –ho llegíem a l’ARA– que em dona peu a parlar de llengua. Es tracta de l’etiqueta "Catalunya Vinyeró", que distingeix els vins que segueixen el precepte del “cercle”. El viticultor cuida la vinya, cull el propi raïm i del propi raïm en fa el propi vi. Ve del francès vingneron. Em sembla un terme feliç, que té un matís respecte a viticultor.

Les expressions populars referents a l’anatomia poden ser de gran ajut quan els corresponents termes lèxics estan poc implantats o no faciliten la comunicació. 

Des de l’abril del 2007 el diccionari de l’IEC admet inclús com a sinònim de fins i tot o fins, que també té un sinònim molt formal i arcaic, àdhuc. Però l’estigma que arrossega inclús després d’haver sigut condemnat com a barbarisme durant gairebé un segle, fa que encara avui molts preferim fins i tot. El que fins ara semblava que teníem clar és que aquestes tres formes les utilitzàvem en oracions afirmatives i que, en les negatives, passaven a ser ni tan sols o ni. Per això diem "Fins i tot sap multiplicar" i "Ni tan sols (no) sap multiplicar", i no sembla una frase ben formada "Fins i tot no sap multiplicar", ni tampoc –encara que no n’estem tan segurs– "Inclús no sap multiplicar". Qui sap si pel fet que inclús (i el seu paral·lel castellà incluso) no grinyola tant en oracions negatives com fins i tot, comença a ser habitual llegir frases d’aquest estil: "Aquestes inèrcies no s’haurien de fomentar ni fins i tot subvencionar", "Els jutges no estan obligats a seguir el parer del Suprem fins i tot si en discrepen". A la primera frase jo canviaria ni fins i tot per i ni tan sols, i a la segona, fins i tot per ni tan sols.

Fa unes tres setmanes el portaveu del PP, Borja Sémper, va dir al Congrés que ells no farien "el canelo" parlant basc, gallec o català en aquella cambra, i just l’endemà va parlar-hi en basc, cosa que va fer que els de Vox s’aixequessin i marxessin. Convindria situar-los a prop de la porta, perquè tot apunta que seran culs de mal seient. L’un i els altres, en aquest tema, estan fent bastant el ridícul, i d’això parlarem avui: de maneres de dir fer el ridícul. El fas quan et deixes enganyar, o quan fas un gran esforç que ningú et compensa (com li passa a un gos de caça, també anomenat canelo pel color). Però la manera més habitual de dir-ho en castellà, que ha fet forat en català, és hacer el primo (fer el primo). El primo en qüestió sembla que era un Borbó, l’Antoni Pasqual, a qui l’any 1808 Murat, mariscal de Napoleó, va adreçar una carta encapçalant-la amb "Señor primo", i li va fer fer el que va voler. Deien primos (del rei) a tots els grandes de España. El gracejo madrileny va considerar que el tal Pasqual havia fet el primo, i així va quedar. Com ho diem nosaltres? Tenim, d’entrada, una expressió molt divertida i encomanadissa: fer el préssec. El DIEC ens diu que vol dir "deixar-se enredar, caure en el ridícul", i la fa sinònima de fer el paperina, tot i que només paperina i no pas préssec vol dir, també, borratxera. Per què préssec? És un gran misteri. Sembla d’origen molt popular, força barceloní i relativament modern, de la segona meitat del XX. No en parlen ni el Fabra ni el Coromines ni l’Alcover-Moll. Una primera hipòtesi apunta que als préssecs els surten taques vermelles, com si sentissin vergonya d’haver fet el ridícul. Però també el fa, el ridícul, qui porta un forat al mitjó. I d’aquests forats, popularment, se’n diu préssecs o tomàquets, encara que els diccionaris no ho recullin. Però si el que volem és emfasitzar la idea d’ingenuïtat (la de ser fàcil d’enganyar per falta d’experiència), potser és encara millor fer el passerell. Si fer el préssec és hacer el primo, fer el passerell seria hacer el pardillo. Saber-ho ens pot estalviar fer el ridícul.

A diferència del que passa en castellà, nosaltres distingim entre planar i planejar. La norma de Fabra, buscant precisió, va fer nítida i radical una distinció que en la llengua espontània no era tan clara. I així, en el nostre estàndard, un avió no planeja sinó que plana (vola amb el motor parat) i un camí no plana sinó que planeja (no puja ni baixa), i també planegem (fem plans per a) un viatge. Tenim, doncs, un verb força específic per expressar la idea de l’ocell rapinyaire que, des de certa altura i amb les ales esteses i immòbils, busca una presa per caure-li al damunt. El rapinyaire encarna, doncs, les presències amenaçadores, que poden ser moltes coses: sensacions, ambients, dubtes, fets concrets, estats d’ànim, etc. I així, per exemple, podem dir que el canvi climàtic plana sobre el futur de la humanitat, i una repetició electoral, sobre el nostre imminent futur polític.

En uns dies en què –en ple pic de calor– alguns agafaran llargs vols per veure món i passar-ho bé, la petjada ecològica pot crear mala consciència. (No tant, per desgràcia, en els que podrien manar a Espanya d’aquí poc.) Aquest concepte, agafat de l’anglès (ecological footprint), el va encunyar fa només 28 anys el canadenc William Rees, i avalua l’impacte del nostre estil de vida en el medi ambient. Encara que footprint faci pensar en rastres del ieti sobre la neu, la inspiració de Rees era més casolana: l’espai ocupat per un ordinador sobre una taula. Però anem als possibles equivalents en català: petja, petjada i empremta. Tant petja com petjada són la marca que deixa un peu a terra, però petja és, a més, la manera com el posem a terra. I això fa que un camí pugui ser de bona o mala petja (segons permeti, o no, caminar-hi bé). També les separa l’expressió deixar de petja: «No el deixis de petja fins que et pagui». L’empremta, en canvi, té un sentit més ampli: «senyal que deixa un cos, per pressió, damunt un altre». Pot ser, doncs, d’un peu, d’un dit, d’un segell, etc. En sentit literal, potser el millor equivalent de footprint és petjada (i, així, el Termcat opta per petjada ecològica), però en el figurat –quan vol dir impressió profunda i duradora– és més dubtós. Un llibre o un artista pot deixar empremta i també petjada en nosaltres, en una època, etc. Però aquí l’ús actual més aviat es decanta per empremta, sense que petjada sigui inadequat ni incorrecte. No podem descartar que el fet que huella i empreinte siguin els mots preferits en castellà i francès per expressar el mateix hagi deixat empremta, més que no pas petjada, en la nostra llengua.

Tant renyar com renyir tenen l’origen en verbs llatins que expressen el que fan els gossos quan ensenyen les dents tot grunyint, però el primer és transitiu, renyem algú (li mostrem enuig amb paraules), i el segon no, renyim amb algú (deixem de ser-li amic). Ni renyar ni renyir, però, volen dir mai disputar, a diferència de reñir. En castellà poden reñir un combate, i això fa que, per exemple, una competició o unes eleccions puguin ser muy reñidas. El nostre renyir això no ho permet, però és un límit subtil perquè només afecta una accepció del verb (els amics castellans, igual que els catalans, poden reñir, i els parents, estar reñidos). Potser per això és fàcil trobar als mitjans "eleccions renyides" que, per molt que comportin grunys amenaçadors, haurien de ser, segons la normativa de l’IEC, disputades, acarnissades o aferrissades. No sembla que ho vegi igual l’AVL, ja que el DNV sí que admet aquest ús.

Guiris sense guris, és a dir, turistes desorientats o esvalotats sense cap municipal que els ajudi o posi ordre. És l’ambient de Barcelona quan entrem a la canícula: una remor confusa de crits, un guirigall, que fa difícil dormir amb balcons oberts. Quedem-nos amb el trio guiri, guri, guirigall, i mirem d’esbrinar si tenen més parentiu que els sons guturals. Comencem per guiri, mot d’origen castellà ignorat per molts dels nostres diccionaris però arrelat en el col·loquial per parlar del turista estranger en un to entre simpàtic i despectiu. ¿Tots els turistes estrangers? No: només els de pell prou blanca per esdevenir gambes amb l’excés de sol. Els guiris en grup fan ràbia però aïllats fan venir ganes d’ajudar-los. Però d’on ve guiri? Als bascos carlins i euskalduns no els sortia dir cristinos (els partidaris d’Isabel II sota la regència de Maria Cristina) i deien guiristinos. I els guiristinos o guiris eren per a ells liberals estrangers que amenaçaven vells costums. Vaja, com les sueques amb biquini.

Després de quinze anys de feina, el català té des d'avui un nou diccionari consultable en línia, el DEIEC, el Diccionari essencial de la llengua catalana que ha elaborat la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Es tracta d'un diccionari més restringit que el normatiu, perquè perd més de 30.000 entrades de llenguatge especialitzat o paraules en desús, però, en canvi, guanya en profunditat en cadascuna de les entrades. El que en el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) podia ser poc transparent per als parlants o ambigu per als especialistes, aquí queda resolt.

La distribució dels verbs ficar i posar és un maldecap per a pares i mestres. En el llenguatge infantil (i en el d’alguns dialectes), ficar tendeix a envair clarament l’àmbit d’ús de posar. Els que vivim amb canalla sentim constantment com es fiquen una camisa, es fiquen nerviosos i fiquen un nom a un gos, per més que els corregim. És un fenomen prou general i aleatori per sospitar que respon a processos d'aprenentatge del lèxic que prioritzen un terme en detriment d'un altre. Passa, per exemple, quan diuen "Què menjarem?" volent dir "Què beurem?" El cas és que, mentre que ficar en lloc de posar és un ús del tot inadequat en l’estàndard general, i ni els semàfors ni els tímids no s’haurien de ficar vermells, no és cert que l’ús invers, el de posar en lloc de ficar, més habitual en els adults –sobretot si tiren a puritans–, sigui incorrecte. I així jo no gosaria criticar qui posa diners a la guardiola o la clau al pany, tot i que és evident que, en aquests dos casos, ficar seria més precís que posar.

L’estigmatització, com a barbarismes, de certes paraules s’ha estès per sentits i derivats que eren del tot genuïns, de manera que al final molts parlants, per "parlar millor", els han substituït per formes més paral·leles o calcades a les castellanes. I, per acabar-ho d’adobar, en algun cas, com el de cuidar, ni tan sols l’estigma inicial tenia fonament. Ja ben pocs catalans, per sota de certa edat, diuen una frase com la del títol. Traduïda al català modern seria "m’he oblidat d’anar-hi" i, al més modern, "se m’ha oblidat anar-hi" (i, al moderníssim, "se m'ha oblidat anar"). En l’inconscient lingüístic col·lectiu plana la idea que cuidar és un castellanisme. Hi ha raons que ho expliquen. Per descastellanitzar, Fabra volia que cuidar, que ve del llatí cogitare, recuperés el sentit antic de pensar, creure’s i estar a punt; i perdés el sentit modern de tenir cura. I el va entrar al seu diccionari només amb aquests sentits arcaics i gairebé del tot en desús. Per contra, Coromines considera genuí el sentit modern i Moll el veu "arreladíssim", a diferència de "l’artificiós" tenir cura. Per això des dels anys 80 i, sobretot, a partir del DIEC (1995) la norma admet cuidar en el sentit de tenir cura i també d’ocupar-se.

La frase del títol la va dir un presentador d’Eufòria però ja és bastant habitual en el català dels més joves quan volen "parlar bé". La manera més genuïna i general en català del Principat és (o era): "En salvem un altre i ara són quatre". En un to igualment eufòric també es poden sentir frases com: "Entre els que s’han afegit hi destaca el Carlos" (en versió genuïna: "Entre els que s’hi han afegit destaca el Carlos"). I és que la distribució dels pronoms en i hi –els que no té la llengua veïna– és cada cop més aleatòria. Qui n’ha perdut la intuïció es deu dir: "No sé on van però almenys intento posar-n’hi". Ara bé, en el cas de la forma "en són quatre" (en + verb copulatiu + quantitatiu), que s’està generalitzant a tot drap, el fenomen és més complex: ha passat de ser una forma viva i arrelada en alguns parlars (sobretot valencians) a ser percebuda per catalanoparlants de tot el domini com la forma correcta. Molts dels que han après a no dir "Tinc cinc" sinó "En tinc cinc" ni "Hi ha quatre" sinó "N’hi ha quatre" sembla que han arribat a la conclusió que tampoc poden dir "Són cinc" sinó "En són cinc". I ja n’hi ha que, partint de "Quants en tens?" o "Quants n’hi ha?", pregunten "Quants en són?"