Són caps de cartell de la demarcació de Girona, però com a molt veiem la seva foto a les banderoles del carrer. En el dia a dia de la política, queden eclipsats pels líders del partit, però en la majoria dels casos són els que coneixen més bé cada comarca i que han recorregut tots els racons greixant l'aparell de la formació. Durant l'inici de la campanya, ens hem endinsat en els seus mítings i estratègies de conreu de vots.

“Vaig deixar de ser d’esquerres quan vaig començar a saber d’economia”, deia Josep Piqué, exmilitant del PSUC, ex director general als governs de Pujol i ministre del PP d’Aznar. Una cosa semblant li va passar a Andreu Mas-Colell, amb qui compartia, a més, un fi sentit de l’humor. Jo sempre havia pensat que la gent de dretes encaixava millor les bromes, perquè ho relativitzen tot, mentre que les esquerres són més dogmàtiques i, per tant, menys frívoles. Però potser no és així, potser els dretans de debò són uns intolerants, i els que no ho eren, com Josep Piqué, és perquè procedien del camp de l’esquerra. De fet, deixant a part algunes excepcions, sempre que he tingut problemes amb els meus programes d’humor ha estat amb els partits de dreta i centredreta: PP i Ciutadans, durant el Procés, i recentment amb Junts (però en honor a la veritat he de dir que la CDC d’Artur Mas era exquisidament respectuosa amb la sàtira). El cert, però, és que els últims anys de la vida política catalana no són un bon camp de treball per analitzar la política i l’humor. El procés sobiranista i la brutal resposta de l’Estat van tensar els ànims; la ressaca posterior al 2017 va congelar moltes rialles. En un clima de repressió, l’autoparòdia resulta més difícil de pair, i és comprensible.

Josep Tutusaus (Barcelona, 1958) és des del 2018 alcalde Pontons, tot i que el PP governa en aquest municipi de l'Alt Penedès des del 1999. Ara és l’única alcaldia dels populars a la província de Barcelona, i Tutusaus també és secretari general del PP a Barcelona.

L'últim baròmetre del Centre d'Estudi d'Opinió (CEO), publicat la setmana passada, no només registra el suport més baix a la independència dels últims anys, sinó que també dibuixa un possible canvi de guàrdia al Palau de la Generalitat: l'independentisme podria arribar a perdre la majoria, mentre que el PSC –que podria arribar als 42 escons– aspira a poder negociar la investidura de Salvador Illa. Què ha passat en un any i mig perquè el 52% independentista ara pugui perdre la majoria en escons? ¿I perquè es disparin tant els socialistes com el PP, que passaria a ser quarta força? La participació dels comicis del 14 de febrer del 2021 va ser la més baixa de la història i això vol dir que, de cara a pròximes eleccions, el partit que aconsegueixi mobilitzar la gran massa abstencionista s'emportarà una part molt gran del pastís. Segons el CEO, el 42% de les persones que el 14-F no van votar, ho van fer en blanc, van votar nul o que ara estan indecises no es mourien. I del 58% restant, el 36% passarien a votar formacions no independentistes.

Del punt de vista político-electoral, l’episodi és poc rellevant, quasi anecdòtic, però a parer meu il·lustra realitats profundes que bé mereixen ser analitzades. Em refereixo a l’anunci formulat la setmana passada pel cap de llista del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Josep Bou, en el sentit que renuncia a encapçalar de nou la candidatura l’any vinent (després que el partit hagi mostrat del dret i del revés que no volia la seva continuïtat) i a les derivades d’aquell fet.

Fa més de 100 dies que Alberto Núñez Feijóo lidera el PP i al llarg d'aquest temps ja ha vingut fins a quatre vegades a Catalunya. Torna, de fet, aquest dissabte a Barcelona per clausurar el congrés del PP a la demarcació, que revalidarà Manuel Reyes com a president. El dirigent gallec sap que a Catalunya, territori clau per arribar a la Moncloa, els populars fa mesos que han tocat fons i que l'estratègia de la confrontació dels últims anys no ha funcionat. Per això des de la direcció s'han conjurat per traçar un nou rumb que els permeti reconnectar amb l'electorat català. Com? Intentant moderar el to incendiari de Pablo Casado, teixint aliances amb els actors econòmics i potenciant el seu discurs liberal-conservador.

"Vaig respondre a cada cop amb silenci perquè creia que era el millor per al partit, però ja n'hi ha prou". És l'avís de l'encara cap de files del PP a Barcelona, Josep Bou, que aquest dimecres ha comparegut en roda de premsa per donar detalls de la decisió, anunciada un dia abans, de no repetir com a candidat del partit el 2023. Bou, que s'ha expressat en castellà "per arribar més lluny", ha carregat contra la direcció dels populars a Catalunya –però no contra la del partit a Espanya–, a la qual ha acusat d'intentar invisibilitzar-lo i fins i tot de deixar-lo en ridícul. Ha assegurat que des que va aconseguir l'objectiu que el PP no es quedés sense representació al consistori (va salvar dos regidors), ja va veure clar que no el volien. Des de llavors la seva relació amb l'executiva de la formació va ser més que complicada, tot i que diverses fonts apunten que en l'últim any s'havia intentat reedreçar.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha arxivat la causa oberta contra l'ex número 2 del PP a Catalunya, el diputat al Parlament Daniel Serrano, per presumpta agressió sexual. El jutge considera que no ha quedat "degudament justificada la comissió dels delictes" i opta per no obrir judici oral contra ell. L'expopular va ser apartat del partit ara fa un any després que sortís a la llum que el TSJC l'estava investigant per una presumpta agressió sexual a una companya de partit. Serrano, tot i això, va obtenir igualment el seu escó a la cambra catalana al març després de la marxa d'Eva Parera de la bancada popular, ja que era el següent a la llista. Encara que en un inici s'havia compromès a no agafar l'acta si es donava el cas, finalment va decidir entrar al Parlament com a no adscrit després de donar-se de baixa del PP.

Els incendis no s'aturen al PP, ara a Catalunya. Segons ha pogut saber l'ARA, els populars es quedaran amb només dos diputats al Parlament. L'ex número 2 del partit Daniel Serrano –que va ser suspès de militància després d'un cas de presumpta agressió sexual pel qual està imputat– ha comunicat a la formació que agafarà l'acta de diputat que ha deixat Eva Parera –és el següent a la llista– però que es donarà de baixa del partit. Els populars, doncs, es quedaran amb només dos diputats al Parlament: Alejandro Fernández i Lorena Roldán.

Una estoreta a l’entrada amb el lema "Aquí hi viu un liberal" o un lot de mitjons amb el logo del PSOE podrien ser un bon regal per animar qualsevol sobretaula el dia de Reis: els dos productes es poden adquirir a les botigues online de socialistes i Ciutadans. I amb certa previsió el dinar es podria engrescar una mica més amb una ampolla de vi del 1996 amb la cara de José María Aznar, disponible en una botiga de col·leccionistes, encara que el PP no en té i acostuma a regalar els seus productes de marxandatge. Però si s'hi presenta algú amb la mascareta dels comuns per la sanitat pública, la polèmica estarà servida, i arribar al tortell pot ser complicat.

Si el Govern obté prou suport, els pressupostos no hauran de passar pel Consell de Garanties Estatutàries (CGE), s'aprovaran el 23 de desembre i l'1 de gener Catalunya tindrà nous comptes. L'únic element extern que podia demorar-ne l'aprovació era un recurs al Consell, però Ciutadans s'ha quedat sol –Vox i PP li han girat l'esquena– i no tindrà recorregut perquè es necessiten catorze diputats o dos grups parlamentaris. Mentre la negociació pels pressupostos posa a prova la unitat independentista a la cambra, la primera que s'ha trencat ha sigut la unionista. Primer, Vox ha descartat portar els comptes al CGE perquè estudia anar directament al Tribunal Constitucional –els portaveus de l'extrema dreta diuen que no confien en el Consell– si hi detecta partides il·legals. I, poc després, fonts del PP consultades per l'ARA també han rebutjat anar a l'òrgan consultiu. El motiu no té res a veure amb el de Vox: els populars consideren que el recurs tindria poques probabilitats de prosperar i afegeixen que només hi van quan hi ha dubtes raonables sobre la legalitat.

La presentació dels comptes de Twitter dels polítics sovint és entre previsible i encara més previsible. Totes? No! En l’ecosistema electoral hi viu el president del Partit Popular de Catalunya, el tarragoní Alejandro Fernández, que com a fons del perfil té una fotografia de PJ Harvey i Josh Homme del 2003, quan l’artista britànica va participar en les Dessert Sessions impulsades pel líder del grup Queens of the Stone Age. Els professionals de la comunicació política, sempre disposats a emmirallar-se en l’última sèrie de la HBO, segurament preferirien alguna cosa més adequada amb l’edat de pedra ideològica del partit de Pablo Casado, però és que la passió musical d’Ale-Alejandro passa per damunt d’altres consideracions. Encara que comparteix nom i cognom amb un ídol mariachi, Fernández fa pinta de baixista de The National a punt de sortir a l’escenari principal del Primavera Sound, i vist així fins i tot podria tenir l’aprovació de Lluís Gavaldà, malgrat que la idea de Tarragona que representa el líder del PP català és justament la que esborronava Els Pets. Ben jugat, doncs, per l’home que, aspirant a emportar-se votants de Ciutadans, de moment ja ha fitxat figures taronges com la també tarragonina Lorena Roldán... la PJ Harvey de l’Albada? Let’s Catalonia shake...

Que Xavier García Albiol hagi recuperat el govern de Badalona no només suposa un aparador polític per al PP, sinó també una oportunitat laboral per a alguns dels seus afiliats. Concretament, per a set escollits. Des que el juny passat va assumir l’alcaldia de la ciutat, Albiol ha organitzat el seu equip amb el capital polític que la formació té a Badalona, però també ha mirat fora de la ciutat per completar l’organigrama. L’exdiputada del PP al Parlament Esperanza García ha estat l’última incorporació d’un total de set membres del PP que han acceptat l’oferta de l’alcalde per afegir-se a l’oasi remunerat que ha dissenyat l’alcalde popular a la seva ciutat natal. “Volia un equip que garantís un govern que funcionés. Compaginar perfils amb coneixements tècnics i polítics”, explica el mateix Albiol a l’ARA.

El president del PPC, Alejandro Fernández, s'ha obert a "tornar a parlar" amb l'independentisme per reconduir la situació política actual, però ho ha condicionat a un abandonament de "les vies il·legals". En una entrevista amb l'ACN, ha demanat una renúncia explícita a la unilateralitat, si bé ha considerat que el president de la Generalitat, Quim Torra, "continua amenaçant amb la insurrecció permanent". "Tant de bo renunciessin a la il·legalitat de manera explícita i llavors es podria parlar amb tothom", ha insistit. Fernández també s'ha referit a la divisió de l'independentisme: "ERC ara mateix han passat a ser companys nostres a la gran casa dels botiflers", ha dit fent broma en referència a les tensions entre els republicans i l'Assemblea Nacional Catalana.

“Som conscients que baixarem”. Immers en la pitjor crisi de la seva història, el PP català té coll avall que aquesta segona volta del cicle electoral pot acabar de sentenciar-lo. El precedent del 28-A -en què els populars catalans només van enviar un diputat a Madrid- encara cou i, malgrat intentar fer un gir en la seva estratègia i moderar el seu discurs, el partit no confia en la remuntada. Els conservadors han optat per fer una campanya de perfil baix, deixant en un segon pla els principals dirigents populars i fiant-ho tot als candidats de cada municipi. De fet, el líder del partit, Pablo Casado, fins dimecres no havia posat els peus a Catalunya en tota la campanya.

El líder del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha reclamat aquest dimecres repatriar els menors estrangers no acompanyats, 'menes', perquè, segons ha dit, "acaben en circuits delictius i deterioren la convivència als barris". En un comunicat, Fernández Díaz ha defensat que el "blindatge de fronteres és imprescindible per posar fi a l'efecte crida del discurs frívol d'Ada Colau que diu que a Barcelona hi cap tothom".