"No en tinc ni idea. Que morís Franco me la portava floja, laxa y pendulante. Havia de morir d'una manera o altra". Vet aquí la resposta de Raimon, dimecres, a la pregunta d'Helena Garcia Melero al Tot es mou, sobre què feia quan va morir Franco. No va ser l'únic moment que va fer riure els espectadors, i això que parlava de la censura en temps de dictadura. Però, en realitat, suposo que ja és això: de tan absurd com era, en surt humor. L'escriptora i guionista Anna Manso, que era al plató, li va preguntar què diria als joves que minimitzen el que van representar la dictadura i el franquisme, i Raimon va respondre que, als pares, poc cas els faran –tampoc nosaltres els fèiem cas, va dir, quan érem joves–. Per això, proposava que s'expliqués bé a les escoles, "allà on aprenen". Jo hi era, a la tele, per parlar de l'últim llibre de Mercè Ibarz, Una noia a la ciutat (Anagrama), una crònica de la seva arribada a Barcelona (ella és de Saidí), amb disset anys. Les paraules de Raimon em van portar a un fragment del llibre on em sembla que Ibarz diu una cosa important: "Amb freqüència em demano com és que la paraula dictadura s'ha sentit i s'ha escrit tan poc al llarg d'aquests anys des de llavors. Diem i escrivim postguerra, franquisme, el règim, però dictadura no gaire. El buit d'aquesta no-paraula s'ha introduït durant dècades en el periodisme i en la literatura mateixa. Com si fos una paraula generacional que no pertoqués als nascuts a partir dels anys setanta. Doncs sí que anem bé. Què deu significar, això. No val la pena ni pensar-hi?" Segur que sí, que val la pena pensar-hi. Un cop més, la importància de dir les coses pel seu nom, d'utilitzar paraules que tenen continguts "plens" i amb un sentit clar.

Avui que fa 50 anys que va morir Franco és notícia que el suport a la democràcia a Catalunya és al nivell més baix des del 2012.

Mig segle després de la mort del dictador Francisco Franco, la salut de la democràcia trontolla i no és cap casualitat que el malestar social es traslladi amb l'augment de forces populistes d'extrema dreta, segons ha detectat l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) en un estudi. L'informe demoscòpic, presentat aquest dimecres, explica les claus sobre per què el suport a la democràcia a Catalunya està en el nivell més baix des del pitjor moment de la crisi econòmica d'aquest segle, el 2012. En concret un 19,4% dels catalans, vora un milió de persones, estan oberts a un sistema dictatorial –des del 10,9% de persones que es declaren indiferents, fins al 4,9% que en alguns moments preferirien la dictadura, més el 2,6% que no ho saben o no contesten–. El 2012, quan estava en el rècord, el percentatge era del 19,7%. En tot cas, un 80% continuen fidels a la democràcia, però amb una tendència a la baixa.

El 20 de novembre del 1975 està gravat en la memòria de molts ciutadans. La mort del dictador Francisco Franco va suposar un punt d'inflexió en la història d'Espanya: poc després posaria punt final a la dictadura i iniciaria el camí de la transició cap a la democràcia. La desaparició de Franco també va suposar el restabliment de la monarquia espanyola amb Joan Carles I –net del que havia estat l'últim monarca, Alfons XIII– com a rei.

El neoliberalisme, una doctrina econòmica força aliena al liberalisme clàssic d'Adam Smith, va utilitzar Xile com a laboratori experimental. El cop d'estat d'Augusto Pinochet va gaudir del patrocini polític i militar dels Estats Units, però pel que fa a ideologia, descomptant els típics mantres soldadescos i capellanescos, es va nodrir gairebé exclusivament de l'anomenada Escola de Chicago. És a dir, de la doctrina formulada per economistes com Friedrich von Hayek i Milton Friedman: l'Estat és una banda mafiosa, els impostos són un robatori, no hi ha cap altra llibertat que la del mercat, la solidaritat entorpeix el sistema, etcètera.

Des que Donald Trump va ser escollit novament, he temut un escenari més que qualsevol altre: que ordenés a l'exèrcit actuar contra la gent que protesta per les deportacions massives, cosa que conduiria els Estats Units cap a la llei marcial. Tot i això, fins i tot en les meves idees més desgavellades, pensava que necessitaria més pretextos per treure soldats als carrers d'una ciutat nord-americana –en contra dels desitjos de la seva alcaldessa i el seu governador– que el que han suposat les protestes relativament petites que van esclatar a Los Angeles la setmana passada.

L'expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, fora de la primera línia política des del 2017, segueix provocant polèmiques. Com ja ha fet altres vegades, ha tornat a blanquejar el cop d'estat dels militars el 1936 i no s'ha mossegat la llengua a l'hora de defensar la dictadura per sobre d'un règim democràtic com va ser la Segona República. En una entrevista a El País, Aguirre reconeix que el franquisme va imposar "una dictadura repressiva", però diu que "va permetre que sorgís la classe mitjana". "Esclar, els que havien matat com tindrien oportunitats de progressar? Però Espanya va créixer de manera exponencial", afegeix, minimitzant la repressió que van patir tots els que van lluitar contra el feixisme.

Dimarts passat, Rumeysa Otzurk, una estudiant turca, va ser detinguda al carrer per agents federals dels Estats Units, vestits de paisà, que la van emmanillar allà mateix i la van ficar dins un cotxe sense marques policials. El seu “delicte” havia estat ser la coautora d’un article crític amb Israel al diari de la universitat.

Li diuen caçadictadors, tot i que ell insisteix que és una etiqueta dels periodistes. Sigui com sigui, fa anys que es dedica a escoltar els crims més terribles i intentar empresonar-ne els responsables. Ha perseguit dictadors com Augusto Pinochet, a Xile, i Hissène Habré, al Txad, i ha estat director adjunt de Human Rights Watch. 

Encara ara, vuitanta-vuit anys després de l'inici de la Guerra Civil, és complicat exhumar les restes d'homes i dones que van lluitar en el bàndol republicà. Hi ha manca de recursos i han passat tants anys que localitzar les fosses és difícil. Tanmateix, durant la guerra i la dictadura, Franco va dedicar molts recursos a exhumar els morts del bàndol nacional. "La sang dels que van caure per la Pàtria no consent ni l'oblit, ni l'esterilitat ni la traïció", deia el dictador l'1 d'abril del 1942. Ho va fer més per un tema polític que no pas per raons humanitàries. Miriam Saqqa, doctora en història i arqueologia per la Universidad Complutense de Madrid, s'ha passat més de quatre anys investigant milers de papers als arxius, sobretot dels processos judicials que van acompanyar aquestes exhumacions, i en treu a la llum moltes dades inèdites.

Nicolás Sesma (Osca, 1977) és historiador, professor a la Universitat de Grenoble-Alps i ha publicat el llibre Ni una, ni grande, ni libre (Crítica, 2024), una revisió actualitzada del franquisme.

Totes les revolucions suposen l’acceleració del temps històric. I per això molts canvis polítics sense bon timing han fracassat, o han acabat causant una reacció. A Espanya, es va pretendre que la Segona República expiés, a tota velocitat, dos segles de retards i fracassos de l’Espanya borbònica. Dos segles en què Espanya havia perdut el tren d’Europa i de la modernitat. Qualsevol règim polític ho hauria tingut molt difícil per començar a caminar amb una motxilla tan pesant. Només se n’hauria sortit amb una base social àmplia i cohesionada, compromesa amb un programa de canvis en profunditat. I això, a l’Espanya del 1931, amb forts contrastos socials i territorials, era demanar molt. 

Quan a l’hora de dinar del 14 d’abril del 1931, fa 93 anys, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, va complir el somni de la seva vida política. La Segona República va voler donar resposta a una societat que feia temps que reclamava una modernització. Es va iniciar un procés que perseguia la democratització de la política i la societat. De fet, es va definir com la república democràtica de treballadors de totes les classes i es va voler empoderar les dones. Tanmateix, no hi va haver temps per fer gaire cosa. És impossible saber què hauria passat si el cop d'estat militar liderat per Franco no hagués tingut lloc. Per tant, aquest és un exercici d'ucronia. Parlem amb diferents historiadors sobre com podria ser una societat que hagués tingut temps de fer-se gran sota un govern republicà. 

Dijous, el periodista Tucker Carlson, referent de la dreta mediàtica als Estats Units, entrevistava Vladímir Putin. Carlson té un currículum que defineix molt bé el seu perfil ideològic. Fins i tot la Fox el va acomiadar pel seu biaix informatiu a favor de Donald Trump que alimentava les conspiracions sobre la manipulació electoral. En una entrevista també va convertir en un heroi Kyle Rittenhouse, el noi que va assassinar dos homes i va ferir-ne un tercer durant les protestes del Black Lives Matter. A Carlson també se l’ha vist al costat d’Abascal.

Avui fa 48 anys de la mort de Francisco Franco, i és un bon any per subratllar l'efemèride, quan Espanya està a punt d'estrenar un govern format, o apuntalat, per tots aquells que el règim franquista va perseguir especialment. Progressistes, feministes, col·lectiu LGTBIQ, ecologistes, anticapitalistes i, per descomptat, bascos i catalans de dretes i d'esquerres, independentistes per a més senyes, agrupats, amb més o menys convicció, entorn d'un president del PSOE. No és el contubernio judeo-masónico, però s'hi assembla.

Avui fa cent anys Espanya va descarrilar del model europeu de construcció d'un estat liberal modern i va quedar fora de joc. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va emetre des de Barcelona un pronunciament per "la salvació de la pàtria" i va treure els militars al carrer. Quan va obtenir el suport del rei Alfons XIII per suspendre la Constitució i dissoldre el Parlament, va agafar el tren al baixador del passeig de Gràcia i carrer Aragó i, en arribar a Madrid, va establir un directori militar.

Trenta-sis anys després del segrest i la desaparició de Fernando Ortíz, el 2012 la seva família finalment va rebre les seves restes: cinc fragments d'os en una capsa. Ortíz, un professor universitari de 50 anys, va ser segrestat durant la dictadura del general Augusto Pinochet el 1976. Després d'una batuda, el van ajuntar amb altres dirigents comunistes de Xile i el van enviar a un centre de tortura tan secret que durant tres dècades ningú va saber que existia.

Aquest 14 de juliol era una data assenyalada per a Julio Pacheco i Rosa García. Tots dos estaven citats a declarar al jutjat d'instrucció número 50 de Madrid, a la plaça Castilla, després que una jutgessa admetés a tràmit la querella de Pacheco per "un suposat delicte de crims de lesa humanitat i tortures" durant el franquisme. Ell havia de declarar com a afectat i supervivent de les tortures, mentre que García ho faria com a testimoni. La data, però, també era assenyalada per a totes les entitats memorialistes perquè per primer cop en la història la veu d'un querellant contra la violència de la dictadura franquista seria escoltada en un jutjat espanyol.

El 1939 un home amagat en un poblet del Rosselló només té tres sortides. La primera: esperar la segura detenció de la policia francesa que el retornaria al camp de concentració del qual s’ha escapat. La segona: intentar pujar a un vaixell que el dugui a Amèrica, l’Àfrica. La tercera: tornar a casa, presentar-se davant les autoritats franquistes i “començar de nou la lluita per Catalunya”. Què tria? 

Avui comencem una setmana no de pont, sinó d’aqüeducte, gràcies al calendari laboral espanyol, que diu que demà és el Dia de la Constitució i dijous la festa de la Immaculada Concepció, popularment coneguda com a Puríssima, que celebra un dogma (una creença obligatòria), conforme la mare de Jesús va néixer lliure del pecat original. (Si no heu entès res del que acabo de dir, pregunteu als boomers que trobeu per casa o a la família). A més a més, la Puríssima és la patrona d’Espanya i de l’arma d’Infanteria de l’exèrcit per una història dels terços de Flandes.