Ara que amb Vox l’ànima franquista ha revifat i s’ha descarat, val la pena explicar exactament què va ser la dictadura. Diguem-ho sense embuts: va ser una salvatjada i un puto desastre. La mediocritat al poder durant quaranta anys. Què millor que una veu d’autoritat com la de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) per fer-ne un repàs sumari. La seva mirada és tant informada com implacable. A El franquisme, Joaquim Albareda i Jaume Claret han reunit per a l'editorial Eumo una tria demolidora dels textos de Fontana sobre el període. No va ser el seu principal tema d’estudi, però sí una obsessió, un autoimposat deure professional, de memòria i civicopolític.

La fam a Espanya durant la postguerra, malgrat els intents de la dictadura d'emmascarar-la, és força present a la literatura. La percebem en novel·les com ara Nada (1945), de Carmen Laforet; La colmena (1951), de Camilo José Cela; Tiempo de silencio (1961), de Luis Martín Santos, i La plaça del Diamant (1962), de Mercè Rodoreda. L’historiador Miguel Ángel del Arco Blanco (Granada, 1979) va un pas més enllà: la documenta i la demostra a La hambruna española (Crítica, 2025). Parla de les víctimes de la fam però també dels seus responsables. "Totes les grans fams del segle XX estan relacionades amb decisions polítiques. A Espanya va ser una arma de guerra contra els vençuts", afirma.

Un fantasma recorre Europa, i aquesta vegada és el del feixisme. L'auge dels partits d'extrema dreta, nostàlgics dels dictadors feixistes europeus –com Hitler, Mussolini i Franco–, ha provocat un renaixement del revisionisme històric i del blanquejament de les dictadures. A França, una missa celebrada aquest novembre en homenatge al mariscal Pétain, el cap d'estat francès durant el règim de Vichy i col·laboracionista amb el nazisme durant l'ocupació, ha provocat un terratrèmol polític.

"50 anys després portem Franco a la presó Model, fem justícia poètica", assegura l'historiador Andreu Mayayo, que comissaria, amb el també historiador José Manuel Rua i el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB I després de Franco, què? (1965-1975). L'exposició, que es pot visitar a l'antiga presó de l'Eixample, és un viatge a través dels últims anys de la dictadura. Parla de l'agonia de Franco, però també del que podria haver passat i dels diferents escenaris amb els quals somiava l'antifranquisme. Al final, hi ha una urna on es pot votar entre algunes alternatives: des d'un franquisme sense Franco fins a la democràcia politicosocial dels comunistes passant per les terceres vies catalanes, entre moltes altres possibilitats. Quan l'exposició arribi al final, el 19 de juliol, es publicaran els resultats.

Les víctimes de la dictadura han trucat moltes vegades, sense èxit, a les portes de la justícia espanyola. En la qüestió de l’espoli ho va intentar Sant Julià de Ramis el 2019. El consistori del Gironès va reclamar 9.786 pessetes republicanes de l'època, que equivaldrien a 136.123,26 euros. Després que el consell de ministres denegués la petició, Sant Julià de Ramis va interposar, sense èxit, un contenciós davant del Tribunal Suprem. Amb la llei de memòria democràtica, aprovada el 2022, l’Ajuntament de Caldes de Montbui té l’esperança de sortir-se’n amb una nova reivindicació. No serà fàcil, perquè el govern espanyol es va comprometre a documentar l’espoli però la legislació no especifica com es pot rescabalar els damnificats.

Un Cadillac Fleetwood Seventy-Five, d’un negre sinistre i escortat per policies motorizats, recorre triomfalment la carretera de Barcelona de Girona mentre una munió de nens amb calça curta fan onejar amb entusiasme banderetes espanyoles. La fotografia correspon a la visita oficial del dictador Francisco Franco a Girona el 17 de maig del 1960, i s’ha convertit en la portada del llibre El franquisme a Girona, que l’Ajuntament de Girona ha publicat amb premeditat retard com a llibre de les Fires de Sant Narcís per fer-lo coincidir amb els 50 anys de la mort del dictador. És un llibre signat per set historiadors gironins i prologat per l’alcalde, Lluc Salellas, que defuig les visions simplistes i en alguns dels seus articles, sobretot en el que signa el més reputat historiador del franquisme a Girona, Josep Clara, detalla amb precisió i excepcionals perles d’arxiu la tenaç i persistent repressió que va suposar l’aixecament militar del 36 i, sobretot, “el combat implacable contra el vençut”.

Tres setmanes després de la publicació a França de les memòries del rei emèrit, Joan Carles I ha ofert aquest dimecres una entrevista a la televisió pública France 3 en què desgrana idees del llibre, Reconciliación. En una conversa molt amable, el pare de l'actual rei de la Corona espanyola repassa els moments clau de la Transició i parla de Felip VI, per a qui sempre té bones paraules. Tot i això, el rei emèrit creu que la situació política espanyola i el context mundial l'han situat en una posició complicada.

Franco visita Lleida el 1963. Hi ha un moment de dolça pera llimonera surrealista ilergeta. Lleida rep el dictador i hi ha cartells com aquest: “Franco benvingut a Lleida”. No és una protesta lingüísticocultural: és la cerimònia de la confusió d’un país substituït i al qual li surt, genèticament, el que és realment. Franco veu els cartells mentre travessa el pont amb el Rolls-Royce. Llisca a velocitat puça per la banqueta del carrer Blondel que mira el Segre. Banderetes espanyoles. Aplaudiments. De tots aquests lleidatans que no saben ni parlar castellà i que piquen de mans al que els està matant. 

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles va jurar com a rei d’Espanya davant de les Corts franquistes. Va afirmar que el règim de Franco, que havia deixat mig milió de morts, havia tingut "la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936, enmig de tants sacrificis, de tants sofriments, tristos però necessaris, perquè la Pàtria canalitzés novament el seu destí". Joan Carles va parlar de Franco com un d'"home excepcional" i va anunciar que no li tremolaria el pols per fer el que calgués per defensar els principis del Movimiento que acabava de jurar. Ho explica de manera excel·lent Giles Tremlett en la seva interessant biografia de Franco.

"Us informem que el dijous 20 de novembre, en horari de tarda, es durà a terme una activitat que podria alterar el silenci habitual a les sales de la biblioteca". Era l'única advertència que es podia llegir a la porta de la biblioteca de l'Ateneu de Barcelona. Poc podien imaginar els seus usuaris que, cinquanta anys després de la mort de Franco, els grisos tornarien. Ho van fer aquest dijous, poc després de les 6 de la tarda, i amb el llenguatge que acostumaven a fer servir en plena dictadura, i la mateixa agressivitat: "Me cago en la leche. Todo el mundo a casa y las mujeres a la cocina", ha estat la seva forma de saludar.

Avui que fa 50 anys que va morir Franco és notícia que el suport a la democràcia a Catalunya és al nivell més baix des del 2012.

A França, país on es van exiliar milers de republicans després de la Guerra Civil Espanyola, també hi ha nostàlgics del franquisme. Coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Francisco Franco aquest dijous, la capella de Notre-Dame de la Consolation, situada al districte 8è de París, molt a prop de l'ambaixada espanyola, acollirà el 26 de novembre una missa en homenatge a Franco i al fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera. Després de l'acte religiós, se celebrarà un dinar de germanor de tots els participants.

"Poder casar-te". "Poder divorciar-te". "Poder ser monàrquica o republicana". "Poder avortar". "Poder haver arribat en pastera i que el teu fill jugui a la selecció espanyola". Són tan sols alguns exemples de la campanya que s'ha començat a fer en diferents llengües oficials de l’Estat titulada La democràcia és el teu poder. La campanya, amb anuncis, vídeos, lones, etc., forma part dels actes que s’estan fent amb motiu del 50è aniversari de la mort de Franco. Si fins ara s’han fet unes 150 activitats, la previsió és fer-ne 480 més entre novembre i desembre.

El franquisme agonitzava, però volia morir matant i el 27 de setembre del 1975 es van produir les últimes cinc execucions del règim. Dos presumptes membres d'ETA i tres del FRAP van ser afusellats després de tortures i un procés judicial amb irregularitats i injustícies flagrants, d'acord amb una llei creada expressament i aplicada amb caràcter retroactiu. Les condemnes a mort van generar una enorme onada d'indignació i mobilitzacions a dins i a fora de les fronteres, amb atacs a moltes ambaixades espanyoles. El papa Pau VI va suplicar "clemència", el president de Mèxic va demanar la suspensió d'Espanya com a membre de les Nacions Unides i el president de Suècia es va passejar pels carrers d'Estocolm amb una guardiola per recaptar diners "per la llibertat d'Espanya". Però el règim va respondre amb violència. De fet, el rector d'Hoyo de Manzanares, el municipi de Madrid on van ser executats els membres del FRAP, va assegurar a Interviú: "Van arribar més policies en busos per aclamar les execucions. Molts estaven borratxos. Quan vaig anar a donar l'extremunció a un dels afusellats, encara respirava. S'hi va acostar un tinent i li va disparar el tret de gràcia sense deixar-me temps de separar-me'n. La sang em va esquitxar".

Hi ha motius per suposar que, si el dictador Franco aixequés el cap (o si simplement pogués seguir l'actualitat amb ulls extraterrenals, veient per exemple la televisió en companyia del seu bon amic Adolf Hitler, com li veiem fer a les vinyetes de Miquel Ferreres en aquest diari), podria sentir-se raonablement satisfet de la vigència de la seva obra de govern. També dels efectes de la guerra civil que van provocar ell i una barreja de militars revoltats, feixistes sense escrúpols (permetin-me la redundància) i bisbes que sí que s'estimaven més tenir el seu regne en aquest món, acompanyats (no ho oblidem, ara com fa cent anys) d'una premsa agitadora i intoxicadora que va ser decisiva per a la realització i èxit del cop d'estat.

1. Prepareu-vos a comptar-ho. En els propers dies, ens farem un tip de veure les imatges d’Arias Navarro, en blanc i negre, anunciant allò que mitja Espanya desitjava i que l’altra meitat temia: “Franco ha muerto”. Fins a la sopa ens apareixerà l’aleshores president del govern amb la veu trencada pel somicar del règim. En aquell moment de fa cinquanta anys, TVE era l’única televisió i el segon canal –la UHF– no arribava a tota la Península, ni de bon tros. Un 40% del territori espanyol només veia una cadena. A Lleida, per exemple, La 2 encara va trigar a arribar. El que va passar els mesos després de la mort del dictador també és comunicativament interessant. ¿A qui li va encarregar el rei que formés govern? A un jove Adolfo Suárez que durant quatre anys havia estat el director general de Ràdio i Televisió Espanyola en els últims espeternecs del franquisme. És significatiu que la transició se li encarregués a qui fins al 1973 havia confós el periodisme amb propaganda d’una manera poc sibil·lina i gens acomplexada.

Quan Pedro Sánchez va anunciar que el 2025 organitzaria una sèrie d’actes institucionals per commemorar els cinquanta anys de "llibertat", la reacció de l’oposició va ser irada. "Poden desenterrar Franco 100 vegades i poden actuar com a nostàlgics de l’enfrontament entre espanyols, però això no evitarà que la resta vulguem construir un futur junts [...]. Quina mandra", va dir el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i l’extrema dreta de Vox va anar més enllà, va acusar el govern d’"imposar una visió única" sobre el franquisme i va afegir que es pot parlar "bé o malament" del dictador.

Franco era molt bo amb les operacions de màrqueting, sabia com perpetuar la seva imatge i adaptar-la als nous temps. El 20 de novembre farà 50 anys que va morir. Mai va fer cap tuit, esclar. Tanmateix, el seu fantasma és ben present a les xarxes. Mentre l’extrema dreta treu més pit que mai i enalteix amb impunitat el franquisme o penja el cartell d’assassí des d’una finestra del Parlament a Lluís Companys, la judicatura continua sent un mur insalvable per a les víctimes del franquisme.

Pierre Vilar deia als seus estudiants que "comprendre el passat significa aprendre a llegir un diari". Sembla una frase senzilla, però també és una advertència. Per fer-ho realitat caldrien dues condicions: consens històric sorgit de la memòria i diaris valents que escapin del dogmatisme i la trinxera. Avui, si llegim els diaris el que descobrim no és només el retorn persistent del franquisme, sinó la nostra incapacitat de mirar-lo de cara. Si els llegeixen alguns joves potser fins i tot hi trobaran una visió amable i distorsionada de la història amb total impunitat i desvergonyiment.

La setmana vinent farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Els grans recorden molt bé les atrocitats del règim i el retrocés en llibertats, drets humans i socials que va provocar el cop d'estat contra la República. La seva figura, però, és reivindicada més enllà dels nostàlgics per les formacions d'extrema dreta i cada cop més per un sector de joves conservadors que l'han convertit en tendència. El dossier d'aquest diumenge entra a fons en aquest fenomen i en el preu que es paga quan no es reten comptes pel passat.