Hi ha un teatre d’entreteniment, el més abundant; teatre d’art, que deia Stanislavski; hi ha un teatre d'agitació i propaganda (agitprop) vinculat a la política, i hi ha un teatre d’urgència que rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra. És el cas de Retorn a Haifa, que obre el minicicle Bategant per Palestina al Heartbreak Hotel. Perquè el lloc on neixes marca no sols la infància sinó també el futur de la vida, com passa amb el poble palestí. (“L’home es allò per què lluita”, diu el noi jueu.) 

Àlex Rigola torna al Teatre Lliure que va dirigir fa uns anys (2003-2011) amb una ambiciosa versió de la monumental obra de Mikhaïl Bulgàkov El Mestre i Margarita. Considerada una de les obres més importants de la literatura russa del segle XX, la vam conèixer teatralment el 2003 en una versió dirigida per Xicu Masó estrenada al Lliure de Gràcia en el marc del Festival Grec. Pep Tosar en faria una altra de molt íntima el 2013 al petit Círcol Maldà i el 2012 arribaria la sumptuosa i espectacular producció de Théâtre du Complicité de Simon McBurney que explotava a bastament totes les possibilitats visuals d’una novel·la amb trets del gènere fantàstic.

Feia vuit anys que Àlex Rigola no trepitjava la sala gran del Teatre Lliure, des d’aquell Ivànov del 2017 amb què va anunciar que s’havia tornat un "diabètic escènic" i volia enterrar el seu segell teatral per desaparèixer rere els actors. Després d’anys tancat en una caixa de fusta i en una sala de cinquanta localitats (el seu teatre, el Heartbreak Hotel), per fi Rigola torna a fer teatre per a cinc-centes persones amb un títol rotund, El Mestre i Margarita, de Mikhaïl A. Bulgàkov (1891-1949), que serà al teatre de Montjuïc del 18 de setembre al 19 d'octubre. "Aquí hem hagut de fer espectacle. Tota l’obra és una bogeria. I l’aposta escènica és que tot sigui una bogeria", avisa.

La temporada teatral arrenca amb bons auguris i dues novetats: un nou teatre al barri del Farró, anomenat La Fàbrica, i un festival exclusivament de propostes internacionals que serveix el Temporada Alta a Barcelona, batejat com a Flaix de Tardor, que s'escamparà per diferents espais. Com és habitual, la temporada arrenca amb la recuperació d'alguns dels èxits del curs passat (La tempestat, El principi d'Arquimedes, Grand Canyon, La majordoma, Gegant, etcètera) i fins i tot d'anys enrere, com la mítica Natale in Casa Cupiello (al novembre a la Biblioteca). Però també té previstes una colla d'estrenes imprescindibles. Triem 10 muntatges que no ens perdrem aquesta tardor.

Per escriure el monòleg Un sublime error, el director belga Jan Lauwers ha rellegit les seves 25 obres anteriors fixant-se especialment en els personatges masculins. "He descobert que tot el que havia fet no tenia gaire mèrit", afirma Lauwers. Conegut per espectacles com Isabella's room (2018) i Billy's violence (2021), Lauwers té una llarga relació amb el festival Temporada Alta, amb el director Àlex Rigola i amb l'actor Gonzalo Cunill. Tots tres s'uneixen a la nova peça de Lauwers, un "autoretrat escènic" que protagonitza Cunill, s'estrena dissabte a la sala Planeta de Girona i farà temporada a la sala de Rigola a Barcelona, Heartbreak Hotel, del 20 de novembre al 15 de desembre.

Glengarry Glen Ross és una de les obres més punyents i més rodones de l’època en què David Mamet semblava un autor progressista (ara dona suport a Trump), capaç de posar a la diana el model dels triomfadors de la societat nord-americana. Una obra que va arribar al cinema amb guió de l’autor i un repartiment d’estrelles (Al Pacino i Jack Lemmon, entre elles), però que als Estats Units es va quedar a dos milions de cobrir el pressupost. Lògic. És un text descarnat que mostra l’individualisme més ferotge en una competència laboral en què l’única norma és que no hi ha norma per assolir l’èxit. L’èxit a qualsevol preu, es va titular entre nosaltres la pel·lícula dirigida per James Foley que mostra un grup de comercials immobiliaris competint per vendre uns terrenys al desert amb la recompensa per al millor d’ells d’un BMW, i la condemna d’acomiadament per a qui menys vengui. Què seran capaços de fer? Qualsevol cosa.

Quaranta anys després que David Mamet escrivís Glengarry Glen Ross, la seva descarnada visió del capitalisme, i vint-i-un anys després que Àlex Rigola la dirigís al Teatre Lliure, l'obra torna a la cartellera de la mà del mateix director convertida en una obra de cambra per a sis actors al petit teatre Heartbreak Hotel del barri de Badal, a Barcelona. Què ha canviat? Que ara ja sabem que Mamet tenia raó. Només cal veure... el mateix David Mamet. "No és que hagi guanyat el capitalisme, és que el mateix autor d'aquest text anticapitalista s'ha convertit justament en un personatge molt conservador i neoliberal. David Mamet juntament amb Felipe González són les dues persones que han fet el gir ideològic més gran del món", afirma Rigola.

Àlex Rigola continua amb la seva peculiar, interessant i arriscada aventura al nou teatre Heartbreak Hotel a la recerca de l’essència del teatre. D’un teatre adreçat a “conèixer millor l’ésser humà, desig directament lligat al coneixement de nosaltres mateixos”, tal com declaren al text fundacional. I ves per on que, després d’encarar obres mestres de Pasolini, Txékhov, Ibsen o Bernhard cenyides al ressò de la paraula i despullades de qualsevol altre element escènic, ha anat a parar al rovell de l’ou de la narració escènica: el conte.

Estrenada al Festival Grec passat i representada durant tan sols dos dies, el Heartbreak Hotel d’Àlex Rigola recupera només per dos diumenges (quatre funcions el pròxim i l’altre) aquest bombó teatral. Sí, un bombó, i ara parlem de la llaminadura, que no estaria de més sobre la taula rectangular trufada de platets de fuet i formatge i de flasques de vi ben negre que els tres intèrprets d’aquest conte entre filosòfic i terrorífic comparteixen amb una vintena d’espectadors. 

Andreu Benito és un actor egòlatra que menysprea la seva família, els seus companys de professió i menysprea també el país que el va veure néixer. Andreu Benito és L’home de teatre que va imaginar Thomas Bernhard i que en una versió i direcció d’Àlex Rigola ha inaugurat el nou Heartbreak Hotel Teatre a Barcelona. És un nou teatre per a setanta espectadors en un antic magatzem dels anys cinquanta al barri de Sants davant de la plaça de l’Olivereta on Rigola vol seguir explorant la línia de treball que va iniciar ja fa deu anys a la recerca de la veritat escènica i de l’excel·lència interpretativa en la curta distància.

Bones notícies per a l'escena teatral. La temporada 2023-2024 començarà amb dos teatres més. Un és una petita sala que Àlex Rigola obrirà al barri de Badal i l'altra és la reobertura del Texas a Gràcia, reconvertit en una sala mixta de teatre i cinema.

Àlex Rigola torna a la caixa de fusta on, ja fa quatre anys, va estrenar el seu homenatge a Pasolini (Who is me Pasolini) i on, posteriorment, va aixecar una versió de l’Oncle Vània de Txékhov. Una caixa de fusta de pi amb unes graderies per a només 88 espectadors i un miniescenari per als cinc intèrprets encarregats d’evocar el drama d'Ibsen. Uns intèrprets que ja són dins la caixa quan el públic hi accedeix i saluden els que coneixen i els que no. No són els personatges sinó els actors i les actrius amb els seus noms i cognoms. Així que no sentirem parlar a Hedda Gabler sinó a Nausicaa Bonnín, ni al seu marit Jorgen Tesman sinó a Joan Solé, ni a Thea sinó a Miranda Gas, ni al jutge Brack sinó a Marc Rodríguez, ni a l’escriptor alcohòlic Ejlert Løvborg sinó a Pol López.

Com som les persones? Es pot ser més feliç, quan ets feliç? Com ens divertim? S'ho pregunten els personatges de Hedda Gabler, d'Henrik Ibsen, però també Nausicaa Bonnín, Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé. El director Àlex Rigola els ha col·locat dins una caixa de fusta molt similar a la d'espectacles anteriors com el monòleg Who is me. Pasolini (2016) i Vània (2017), recuperant així un format i una manera d'entendre el teatre que posa tot el pes del muntatge en la interpretació. La caixa de fusta fa nou metres d'amplada per set de profunditat i, a dins, hi ha lloc per a 80 espectadors i els intèrprets, que actuen vestits de carrer i amb l'attrezzo mínim –una pistola, un full de paper, una llibreta negra–. Ara està instal·lada al Teatre Lliure de Gràcia, on aquesta particular versió de Hedda Gabler es representarà del 29 de desembre al 29 de gener. Les entrades ja estan exhaurides.

El president d'Òmnium Cultural aprofita l’estiu per refugiar-se en els clàssics. “És una manera de resistir-se als imperatius de l’actualitat i prendre perspectiva respecte al present. El temps acaba fent la tria d’allò que acaba convertint-se en imprescindible”, diu. És dels que, a les xarxes, recomana lectures. Aquest any, El bell estiu de Cesare Pavese, Els estiuejants de Maksim Gorki o l’obra completa de Vicent Andrés Estellés. Però la lectura que recomana és La punyalada de Marià Vayreda (1904) en “la meravellosa edició” que n’ha fet l’Editorial Barcino: “És una novel·la muntanyenca torrencial, travessada de passions d’amor i odi salvatges i brutals fins als límits de l’humà, en una Garrotxa de carlins, trabucaires i contrabandistes. Un viatge al cor de les tenebres i un monument a la riquesa de la llengua catalana”. “Els clàssics s’han de revisar contínuament”, defensa Antich.

El Centre d'Arts Santa Mònica acollirà el febrer del 2023 la instal·lació escènica Macho man, que Àlex Rigola va estrenar el 2018 al Festival Temporada Alta, segons ha pogut saber l'ARA. Es tracta d'un recorregut íntim, per a només sis espectadors equipats amb auriculars, a través de la violència brutal a què estan sotmeses les dones. Rigola defineix el muntatge com "una instal·lació de teatre document" perquè utilitza alguns recursos escenogràfics i narratius del teatre, però també en fa servir d'audiovisuals, judicials, fotogràfics i mediàtics per mostrar tot l'arc de les violències, des de les més latents fins als feminicidis. Abarca des dels quadres de Botticelli del segle XV fins a l'actualitat, amb representacions d'agressions als videojocs com Grand Theft Auto V, però també casos reals que han causat gran impacte com el dels violadors de la Manada o, abans, l'assassinat d'Ana Orantes.

El Teatre Lliure tanca la temporada 2021-2022 amb un 67,9% d'ocupació i 62.394 espectadors. "Hem patit reduccions d'aforaments per la pandèmia, la guerra a Ucraïna, l'encariment dels subministraments i els símptomes d'esgotament que tot això comporta. És una temporada bona, hem complert amb les previsions", diu el director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel. De cara al nou curs, el Lliure redueix el nombre d'espectacles programats –passa de 37 a 26 muntatges– però farà més funcions que la temporada passada. La decisió respon a la voluntat "d'equilibrar pressupostos", explica Martel: "Volem donar la màxima sostenibilitat als projectes i tenir els millors espais per mostrar-los".

Aquesta és la història d’Ofèlia. Però no del seu enamorament de Hamlet, sinó de la seva mort. “Ofèlia és el personatge que, en el moment que li toca viure, no aguanta la tensió que es produeix dins la societat i pren una opció. No es talla les venes: cau al riu i no té esma de lluitar, es deixa enfonsar, segons la descripció de la reina Gertrudis. Està esgotada, no pot més”, recorda Àlex Rigola. El director ha agafat aquest desassossec i l’ha utilitzat com a motor del seu nou espectacle, que es titula, justament, Ofèlia. Roser Vilajosana és qui es posa en la pell d’aquesta jove víctima, avui i demà, en el segon monòleg del cap de setmana del Temporada Alta, que acaba funcions aquest diumenge.

'La gavina'

Festival Grec. Sala Villarroel. Fins a l'1 d'agost del 2021

“Això que has fet és el càncer del teatre”, li etziba Àlex Rigola a Mel Fernández després d’una escena en el taller que el director imparteix i que la resta de companys i companys han valorat molt positivament. La vivència i la frase formen part de la mirada, que no versió, de La gavina de Txékhov que el director i dramaturg Àlex Rigola acaba d'estrenar, i que persisteix en la línia creativa iniciada amb Ivànov i continuada amb Vània i Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. Un teatre narratiu despullat d’ornaments que busca l’arrel de l’emoció en la veritat emmirallant els intèrprets i les seves circumstàncies amb les dels personatges, però sense deixar de ser ells mateixos.

]]>

El director teatral Àlex Rigola (Barcelona, 1969) tenia a punt la seva versió de La gavina d'Anton Txékhov quan la pandèmia va esclatar a Catalunya i va obligar a posposar-ne l'estrena. L'espectacle, que arriba a Barcelona un any i mig després, fusiona els personatges del clàssic rus amb les vides reals dels actors: Eudald Font, Chantal Aimée, Roser Vilajosana, Melisa Fernández i Xavi Sàez. Es tracta d'una obra existencialista que serà a La Villarroel fins a l'1 d'agost.

]]>

'23-F. Anatomia d’un instant'

Teatre Lliure

Un instant pot dir molt d’una persona. I d’un país. I aquell instant en què Adolfo Suárez va romandre assegut a l’hemicicle del Congrés de Diputats d’Espanya desafiant l’ordre del tinent coronel Antonio Tejero, mentre la resta de diputats, a excepció de Santiago Carrillo, que va seguir fumant al seu escó, i del tinent general Gutiérrez Mellado, que es va enfrontar als revoltats, s’amagaven sota els seus seients, va empènyer l’escriptor Javier Cercas a buscar tota la informació sobre el cop d’estat del 23-F i els seus protagonistes. Tot plegat donaria com a resultat una narració històrica amb aires de novel·la molt ben rebuda pels lectors i la crítica i que guanyaria el Premio Nacional de narrativa 2010, entre altres distincions.

]]>