La jornada de dissabte de la Mostra de Venècia va estar marcada per les absències. Bradley Cooper, director i protagonista de Maestro –el biopic del músic Leonard Bernstein que ha produït Netflix–, no va assistir al festival a causa de la vaga que mantenen els sindicats de guionistes i intèrprets de Hollywood. Roman Polanski, de qui es va presentar The Palace fora de la competició oficial, no va a festivals internacionals des de la seva detenció a Suïssa l’any 2009, quan va ser requerit per les autoritats nord-americanes en relació amb el cas de violació de Samantha Gailey l’any 1977. I, finalment, el català Jordi Moià, protagonista del film experimental AGGRO DR1FT, no va acudir a la trobada amb la premsa, malgrat que el director Harmony Korine va explicar a l'ARA que l'actor corria per Venècia.

Enguany s'ha estès per vuitantena vegada la catifa vermella de la ciutat dels canals. Però la rellevància internacional del Festival de Venècia ha quedat tacada per la vaga de Hollywood, que des de fa tres mesos ha aturat la producció de pel·lícules i que prohibeix als actors fer promoció dels projectes en els quals participen, tret que siguin produccions independents. L'aturada de la indústria nord-americana ha provocat una situació poc habitual: els flaixos que normalment es dirigeixen a les estrelles de Hollywood ara busquen actrius i actors europeus, que tenen l'oportunitat de lluir-se per la manca de competència americana.

La nord-americana Laura Poitras no figurava en la llista de favorites a endur-se el Lleó d’Or de la 79a Mostra de Venècia. El seu magnífic documental All the beauty and the bloodshed, que es va presentar els primers dies de festival, s’havia vist desplaçat a un segon pla per la desfilada d’estrelles de Hollywood convidades al Lido. Per sort, el jurat presidit per Julianne Moore li ha atorgat aquest dissabte l’estatus que mereixia, i ha convertit aquest retrat fílmic de la dramàtica i subversiva odissea vital de la fotògrafa Nan Goldin en el segon documental que guanya el Lleó d’Or, després de l’aconseguit per l’italià Gianfranco Rosi el 2013 per Sacro GRA. Sobre l’escenari de la Sala Grande de la Mostra, amb el daurat guardó a les mans, Poitras ha assenyalat: “He conegut molta gent valenta a la meva vida, però no n’hi ha cap com la Nan”.

Dos dies abans de l’anunci del guanyador o guanyadora del Lleó d’Or del 2022, la Mostra de Venècia ha presentat finalment la pel·lícula més esperada de la programació: Blonde, la producció de Netflix en què Andrew Dominik porta a la pantalla la novel·la homònima de Joyce Carol Oates, una biografia ficcionada de Marilyn Monroe. No és la primera vegada que Dominik porta a Venècia una meditació sobre els mites de la nació nord-americana. Fa quinze anys el cineasta neozelandès va meravellar la crítica amb L'assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford, per la qual Brad Pitt va marxar del Lido amb la Copa Volpi al millor actor. Ara Pitt li retorna el favor a Dominik produint Blonde, un projecte que, segons va reconèixer el director, va estar a punt de naufragar en diverses ocasions.

En els darrers anys, Alberto Barbera, el director artístic del Festival de Cinema Venècia, ha demostrat un bon ull a l’hora de convertir la Mostra en un espai acollidor per a les produccions de Hollywood i les grans plataformes de streaming. L’eufòria generada per l’encant mediàtic de les estrelles nord-americanes ha tapat el declivi en la qualitat artística i la creixent homogeneïtzació de la cada vegada més anglòfona programació del festival. No obstant això, Barbera no ha aconseguit silenciar les crítiques que ha generat l’escassa participació de dones cineastes en el certamen Italià, un reclam de paritat que, any rere any, cau en sac foradat. Aquest any, com l’anterior, només són cinc les dones cineastes que participen en una Secció Oficial que, de moment, ha deixat pocs títols per al record. Per sort, l’arribada a Venècia de les britàniques Joanna Hogg i Tilda Swinton, per presentar The eternal daughter, ha aportat, finalment, una justa dosi de grandesa a la competició pel Lleó d’Or.

Fa catorze anys, el nord-americà Darren Aronofsky va alçar el Lleó d’Or del Festival de Venècia amb El lluitador, un film que resseguia el viacrucis d’una exestrella del wrestling que pretenia reconnectar amb la seva filla mentre s’autodestruïa sobre el quadrilàter a cop d’acrobàtics mastegots. A més de coronar el cineasta novaiorquès, El lluitador va suposar el pletòric, però efímer, retorn de Mickey Rourke a la primera divisió interpretativa, fins al punt que l'actor de Nou setmanes i mitja va estar a punt d’obtenir un Oscar de Hollywood. Ara, amb The whale, que aquest diumenge s'ha presentat a la Secció Oficial de la Mostra de Venècia, Aronofsky sembla voler repetir la jugada amb un escabrós drama familiar en què Brendan Fraser, relegat durant anys a l’ostracisme, entrega una d’aquelles actuacions que solen captivar l’Acadèmica del cinema ianqui. Això sí, aquesta vegada el protagonista del film no s’autoflagel·la rebent cops de puny i puntades de peu, sinó que castiga el seu cos ingerint quantitats desmesurades de menjar porqueria.

¿Poden un actor o una actriu justificar una pel·lícula? ¿És possible que l'erràtica tasca d’un director o directora es vegi compensada per una presència actoral fulgurant? Aquest escenari hipotètic s'ha fet realitat per partida doble en la jornada d'aquest dijous de la Mostra de Venècia, on la presència de l’australiana Cate Blanchett i del mexicà Daniel Giménez Cacho han il·luminat, respectivament, Tár, de Todd Field, i Bardo (o falsa crónica de unas cuantas verdades), d’Alejandro G. Iñárritu, dos títols que, més enllà del seu embolcall glamurós i del seu caixet autoral, no han elevat el concurs pel Lleó d’Or.

Tres anys després de presentar a la Mostra de Venècia Història d'un matrimoni, el nord-americà Noah Baumbach ha inaugurat aquest dimecres la 79a edició del certamen italià amb White noise, la seva cinquena col·laboració amb Adam Driver, la seva tercera producció sota l’empara de Netflix i la seva primera adaptació d’una novel·la de Don DeLillo. Pel que fa al gegant de l’streaming, val a dir que White noise és només la primera de les quatre pel·lícules amb segell de Netflix que competiran pel Lleó d’Or. A més de Baumbach, el planter de la plataforma a la Mostra estarà format per Alejandro G. Iñárritu, que hi presentarà el seu retorn fílmic a Mèxic, titulat Bardo (o falsa crónica de unas cuantas verdades); l’australià Andrew Dominik, que hi estrenarà Blonde, amb Ana de Armas en la pell de Marilyn Monroe, i el francès Romain Gavras, l’autor del videoclip Born free de M.I.A., que hi portarà Athena, una immersió en l’univers de la banlieue amb un guió coescrit per Ladj Ly, el director d'Els miserables (2019).

Emocionada, amb llàgrimes als ulls, la directora francesa Audrey Diwan va iniciar el seu discurs d’agraïment pel Lleó d’Or aconseguit amb L'évènement expressant el seu desig de trencar el silenci al voltant de l’avortament: “Per desgràcia, fer una pel·lícula sobre aquesta qüestió segueix implicant dirigir la mirada envers un drama que perdura”. Una realitat que Diwan explora duent a la pantalla la novel·la homònima i autobiogràfica d’Annie Ernaux, en què l’autora rememora la dura experiència d’haver d’avortar de manera clandestina a la França de 1963. “He fet aquesta pel·lícula amb ràbia, però també guiada pel desig”, va explicar Diwan a l’escenari de la Sala Grande de la Mostra. Una indignació que fulgura en les imatges inestables i inquietes d’un film sensorial, que beu del llegat estètic dels germans Dardenne, els cineastes belgues que han convertit el llarg pla de seguiment en una clau mestra per a l’observació obstinada i empàtica del drama humà.

Tenia tota la lògica que The last duel, del britànic Ridley Scott, fos la gran pel·lícula mediàtica de l’últim dia de projeccions del Festival de Venècia 2021. No només com a confirmació de la rellevància que atorga l’actual equip directiu del certamen a la presència de produccions de Hollywood, sinó també perquè la nova obra del director de Blade runner subratlla, de manera brillant, la tesi més agosarada formulada aquest any per la Mostra: la possibilitat de sumar a la causa feminista l’obra de veus masculines provinents de diferents àmbits del panorama cinèfil, d’un autor de prestigi com el xilè Pablo Larraín (Spencer) a un cineasta de culte com el britànic Edgar Wright (Last night in Soho). El cas de The last duel, dirigida per Scott i coescrita per Matt Damon, Ben Affleck i Nicole Holofcener (la directora d’Amics amb diners), és particularment interessant perquè proposa una meditació, a través del contingut, però també de la forma, sobre les tensions entre la mirada masculina i la femenina a l’hora d’abordar una qüestió tan candent com la cultura de la violació.

Quan li han preguntat per la seva condició d’icona del cinema de terror, Jamie Lee Curtis, present a Venècia per recollir el Lleó d’Or honorífic de la Mostra, ha sorprès la premsa acreditada al revelar, amb un somriure murri als llavis, el seu odi respecte a “aquestes pel·lícules”. Després d’una pausa, i amb el semblant més seriós, la protagonista de Halloween, l’obra que l’any 1978 va establir les bases del subgènere de l’slasher, va ratificar-se en els seus arguments: “De debò, detesto les pel·lícules de terror. Em fan molta por! Massa! El que veieu a la pantalla és el meu talent natural per acollonir-me”. Amb aquest to distès, l’actriu nord-americana, que a més de recollir el guardó honorífic ha presentat a Venècia Halloween kills, l’entrega número dotze de la saga creada per John Carpenter, ha reflexionat sobre la seva llarga relació amb el personatge de Laurie Strode: “El més emocionant d’haver interpretat el mateix personatge al llarg de 43 anys ha sigut la possibilitat de reflectir el pas del temps, la bellesa de canviar i créixer, malgrat les adversitats. La vida ens colpeja i ens masega, però ens recuperem. Creixem, ens anem enfortint, però la vida ens torna a colpejar i masegar. Crec que tots ens podem identificar amb la lluita de la Laurie contra els seus dimonis”.

Cinc dies després de la presentació al Festival de Venècia de The power of the dog –el drama westernià d’alè queer que ha situat la neozelandesa Jane Campion com una de les principals candidates al Lleó d’Or–, la Mostra ha acollit aquest dimarts l’estrena mundial, fora de la competició oficial, d’Old Henry, un western del productor i cineasta nord-americà Potsy Ponciroli. Amant confés del western juvenil Arma jove (Christopher Cain, 1988), el cocreador de la sèrie Still the King proposa en el nou film una relectura de la crua mitologia fundacional dels Estats Units, de la violència armada a l’avarícia, passant per la defensa de la institució familiar. “Cada generació reinventa el western”, ha afirmat l’actor Tim Blake Nelson, protagonista de la pel·lícula, davant de la premsa desplaçada al Lido: “Tot i que el Potsy [Ponciroli] va escriure el guió de la pel·lícula abans de la pandèmia, crec que hi ha un vincle fort entre la realitat actual i la història d’Old Henry, que és un microwestern sobre un pare que decideix tancar-se en una granja per protegir el seu fill dels mals del món modern”.

Dia de joves estrelles al Festival de Venècia. La mostra ha acollit aquest divendres les presentacions de Spencer i Dune, pel·lícules protagonitzades per dues joves actrius, Zendaya i Kristen Stewart, que ja fa temps que s'han fet un forat a Hollywood amb un estil propi.

L’any 2020 va ser Tenet, de Christopher Nolan, la pel·lícula que va intentar abanderar, de manera fallida per culpa de la persistència de la pandèmia del covid, un retorn massiu a les sales de cinema. Ara la gran aposta de Hollywood per confirmar una certa tornada a la normalitat és, amb el permís del nou James Bond (No time to die), la nova adaptació de Dune que ha produït Warner Bros. i que protagonitzen Timothée Chalamet, Zendaya, Rebecca Ferguson, Javier Bardem i Jason Momoa. El seu director, el quebequès Denis Villeneuve, ha arribat aquest divendres a Venècia per acompanyar l’estrena mundial d’una pel·lícula que en realitat serà una saga, i que es podrà veure als cinemes catalans a partir del 17 de setembre. I és que, tot i que ja circulaven certs rumors per internet, no ha sigut fins ara que s'ha pogut confirmar que Dune adapta només una part de la cèlebre novel·la de ciència-ficció que va publicar Frank Herbert (1920-1986) l’any 1965.

Quatre anys després de presentar El reverend (First reformed) a la Mostra de Venècia, Paul Schrader, figura mítica del Nou Hollywood, guionista de Taxi driver i Toro salvatge, ha tornat a la competició oficial del certamen italià per presentar la magnífica The card counter. Instal·lat, als 75 anys, en una segona joventut creativa, Schrader torna a dirigir la mirada incorruptible i ferotge al pou moral en què considera que està submergida la societat nord-americana. Una crisi de valors que l’autor d’American gigolo dissecciona a través de la figura de Bill Tell, un turmentat veterà de la Guerra de l’Iraq a qui dona vida un inspirat Oscar Isaac, que es reivindica com un dels actors més polivalents del Hollywood actual.

El dia després d’inaugurar la Mostra de Venècia amb Madres paralelas, Pedro Almodóvar (Calzada de Calatrava, 1949) explica a l'ARA detalls sobre el vessant humanista i el to sobri d'aquest melodrama en què aborda el drama dels familiars de les víctimes desaparegudes durant la Guerra Civil.

La relació entre Pedro Almodóvar i la Mostra de Venècia passa per un moment dolç. Després d’una separació de 31 anys, des de l’estrena al festival italià de Mujeres al borde de un ataque de nervios fins al retorn del manxec al Lido per rebre un Lleó d’Or honorífic l’any 2019, Almodóvar ha esdevingut una presència permanent al certamen cinematogràfic més antic del món. Si l’any passat la Mostra va posar la catifa vermella perquè el cineasta espanyol hi desfilés agafat de la mà de Tilda Swinton, protagonista del curtmetratge La voz humana, aquest dimecres el festival s'ha inaugurat amb l’estrena mundial de Madres paralelas, llargmetratge amb què Almodóvar aspira a endur-se un Lleó d’Or que aquest any entregarà el jurat presidit pel coreà Bong Joon-ho, el director de Paràsits. La perspectiva de victòria no sembla improbable donat que Madres paralelas es presenta com un sensacional melodrama que situa la intimista història de dues mares solteres, encarnades per unes magnífiques Penélope Cruz i Milena Smit, en el context d’una denúncia de la inoperància de l’estat espanyol a l’hora d’afrontar el drama de les fosses comunes de la Guerra Civil.

"A Espanya fins que no es pagui el deute amb els desapareguts no podrem tancar la nostra història recent i tot el que va passar a la Guerra Civil", ha dit Pedro Almodóvar a Venècia, on aquest dimecres presenta la pel·lícula Madres paralelas. En roda de premsa, Almodóvar ha insistit que "la memòria històrica és un tema pendent en la societat espanyola, que té un deute moral enorme amb les famílies dels desapareguts i de les persones enterrades en fosses, cunetes o llocs indignes". Un dels temes que aborda Madres paralelas, que inaugura el 78è Festival de Cinema de Venècia, és precisament la memòria històrica i l'oblit de les fosses comunes.

Després d’anys rebent crítiques per l’escassa presència de dones cineastes a la seva Secció Oficial, la Mostra de Venècia ha ofert aquest any una programació ben poblada de mirades femenines. Vuit dels divuit títols que han format la Competició Oficial han estat dirigits per dones, i l’última en presentar el seu film –només un dia abans de l’anunci del palmarès– ha sigut la cineasta d’origen xinès Chloé Zhao, que ha deixat embadalida la crítica i premsa acreditada amb Nomadland, pel·lícula produïda i protagonitzada per Frances McDormand. Directora i protagonista, que no han pogut assistir a la Mostra per culpa de la pandèmia del coronavirus, han portat a la pantalla una versió semificcional del llibre Nomadland: Surviving America in the twenty-first century, en què la periodista Jessica Bruder va estudiar l’aparició d’una comunitat itinerant de gent gran que va veure destruït el seu modus vivendi en la gran recessió que va colpejar els Estats Units entre els anys 2007 i 2009.