Per a aquest exercici sense impacte, però molt saludable, us cal el següent material:

Jaume Fatjó, director de la càtedra Fundació Affinity Animals i Salut i veterinari clínic de Vet Partners, ens dona alguns consells útils per a trajectes amb gos o gat. En el cas d’un viatge en cotxe amb un gos, primer cal acostumar-lo al vehicle. No és recomanable fer un trajecte llarg si l'animal no està familiaritzat amb el cotxe o la camioneta. Això requereix un aprenentatge: començant amb desplaçaments curts amb una experiència agradable (fent ús de joguines o premis, per exemple). Es poden anar allargant a poc a poc. Tot i això, la resposta variarà molt en funció de la personalitat de cada gos. Si hi ha una reacció inicial negativa, Fatjó recomana posar-se en contacte amb el veterinari, que en casos així pot subministrar-li medicació per evitar el mareig o suplements a la dieta perquè es pugui enfrontar millor a situacions estressants. 

Com cada any es multipliquen els desplaçaments per carretera coincidint amb l’arribada de l’estiu i les esperadíssimes vacances. Es calcula que a Espanya hi ha més d’11 milions de mascotes, el 85% de les quals són gossos i gats, i una part molt important es desplacen acompanyant els tutors o famílies durant els viatges d’oci i descans dels mesos d'estiu.

Quan els gats del carrer senten el soroll del cotxe, atrotinat, surten dels amagatalls, perquè ja saben que és el moment de menjar.

Tothom que sigui amo d’un gat sabrà que el felí, a diferència del gos, no s’ho menja tot en tres segons. El gat és llepafils. Si té gana –o desig– miolarà, però si el que li dones no li és de grat, et mirarà amb menyspreu, intentarà obrir l’armari on deses les seves llepolies i, finalment, t’abandonarà per anar a pidolar a cal veí. El gos, ja ho sabem, s’ho endrapa tot, sigui el que sigui. Qualsevol amic que tingui gats et pot dir: “A la Bola li agrada això, al Tell li agrada això altre, sembla mentida” (els noms dels felins, en aquest cas, estan basats en fets reals).

"De tots els animals domèstics, el gat és l'únic que no ha estat domesticat per l'home. No perquè continuï sent salvatge ni perquè sigui capaç de conviure amb els humans, sinó perquè no van ser els éssers humans els que van domesticar al gat, més aviat va ser el gat que es va domesticar a si mateix", escriu Paloma Díaz-Mas, catedràtica universitària i membre de la Reial Acadèmia Espanyola, a Lo que aprendemos de los gatos (Anagrama, 2014). "Van ser els gats els que van entrar als graners per matar ratolins. Els humans van veure que tenir gats era beneficiós i els van obrir les portes de casa. Va ser llavors quan els gats van colonitzar els espais humans", explica.

De tant en tant el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) introdueix preguntes curioses per saber com són els catalans. Ho va fer per exemple quan va anar a buscar el seu plat favorit (la llista completa la trobareu en aquest enllaç), quan va preguntar qui era la presidenta de la Comissió Europea (Ursula von der què?), o quan aquest juliol ha tornat a evidenciar que la gent no sap ben bé ni com es diu el president de la Generalitat ni encara menys el cap de l'oposició. Aquesta vegada el CEO ha optat també per preguntar per les mascotes dels catalans i les ha creuat, entre altres, amb el partit polític amb el qual simpatitzen. El resultat és que els votants dels comuns són els únics que prefereixen els gats i els de Vox i Ciutadans els que tenen més gossos. Potser per això, Albert Rivera va intentar remuntar les enquestes el 2019 presentant el Lucas, un gos que "encara feia olor de llet".

Cada nit la Montse es fica al llit i, amb uns copets al matalàs, indica als seus dos gossos que poden pujar amb ella. Són un petit yorkshire i un petaner de mida mitjana que de seguida s’acomoden als seus peus. La dona, que voreja la seixantena, s’està una estona acariciant les mascotes fins que decideix apagar el llum. És l’hora de dormir. Tota una rutina que fa anys que segueix i que no pensa canviar per a res del món. Com ella, hi ha moltes persones, fins i tot parelles i matrimonis, que no tenen cap mena de problema en dormir amb les seves mascotes al mateix llit. Més aviat els agrada i ho prefereixen. Ara bé, ¿és bo fer-ho? Els experts no s’acaben de posar del tot d’acord. Hi ha molts pros i contres a l’hora de valorar-ho.

Tot amo de gat té una història per explicar al voltant de la sensació de sentir-se absolutament ignorat per la seva mascota: és igual que li parlem tantes vegades com faci falta: el gat es gira cap a l'altre costat i actua com si res no hagués passat al seu voltant. Quan passa això, es donen aquells moments de debilitat en què els amos es pregunten per què el dia indicat no van triar un gos, sempre tan atents i carinyosos amb les persones que els estimen. Però alerta, potser val la pena no córrer tant. Potser ens hem precipitat. És possible que, encara que no ho sembli, el nostre gat ens estigui escoltant. A més, tot el que li expliquem li importa molt més del que ens pensem (i del que sembla).

"Tenir un gat ha sigut tan important per a mi com viure el Maig del 68". Són paraules de l’escriptor Jordi Coca amb motiu de la publicació de la novel·la, El darrer dia (Edicions 62, 2022). Coca no havia tingut mai un gat. Fins que no en va tenir un, ha explicat a aquest diari, no era conscient que pogués estimar un ésser que no fos humà. Amb ell va descobrir nous sentiments, assegura.

És l’hora de tornar cap a casa, també per al Baloo. El cànid podrà viatjar en avió des de Barcelona fins a Nova York. N'hi ha prou amb una frase per dir-ho, però per a Ryan Drewsy, el responsable del gos, ha suposat setmanes de converses amb companyies aèries. “Delta Air Lines o altres aerolínies americanes diuen que pel coronavirus ja no transporten gossos de races grans”, indica. El seu animal de companyia pesa 65 quilos. “Et deriven a empreses que cobren una gran quantitat de diners per la gestió i l’únic que fan és utilitzar les mateixes companyies que faries servir tu”, exposa Drewsy. Finalment, han pagat 6.000 dòlars a una d’aquestes firmes gestores. “Ha estat l’única solució per traslladar en Baloo”, apunta. Van venir a Barcelona per passar aquí la pandèmia i ara que marxen esperen arribar tots bé de nou perquè, segons explica, “hi ha moltes històries de gossos morint en avions”, especialment quan han d'anar a la bodega de les aeronaus. 

Quan la calor i la humitat comencen a pujar amb força, les persones podem patir una insolació, un estat al qual arribem quan la temperatura del cos augmenta més enllà del que seria saludable. El que molts no saben és que aquesta reacció també pot passar amb les mascotes. De fet, segons expliquen els experts, els animals poden ser més susceptibles a patir un cop de calor, perquè els és més difícil refrescar-se i no suen com fem les persones. Gagandeep Kaur, professora de medicina veterinària a la Universitat Pomona, a Califòrnia, explica que l'estiu passat van rebre a urgències centenars de casos de mascotes que havien patit insolació. “No és una cosa excepcional, sinó que ens anem trobant casos”, afirma l'especialista.

Europa porta dècades mirant de reinventar-se per salvar-se. De Catalunya podem dir tres quarts del mateix. Europa i Catalunya es pensen i es repensen en un constant procés autocrític de transformació, a vegades traumàtic i infructuós. En canvi Espanya té una tendència irrefrenable a superar les seves recurrents crisis a la manera lampedusiana: reformes cosmètiques perquè tot segueixi igual, com si li fes pànic el canvi. Ho hem tornat a veure amb l’escàndol de l’espionatge al CNI.

A l’escriptora Elia Barceló, els gats i gossos li han agradat des de sempre. Els seus avis tenien un gos molt vell i molt gran, el Bubi. “El recordo amb molt de carinyo. Jo tenia tres o quatre anys i em deixava estirar-li les orelles i pujar-m’hi a sobre com si fos un cavall”, recorda. Quan el gos va morir, la seva família no es va atrevir a explicar-li la veritat i li van dir que havia marxat de viatge amb uns amics.

Al llarg de la seva vida, Marc Ribas ha tingut animals peluts i no peluts, i alguns han estat bastant peculiars. Va tenir un gat, el Bitxo, que amb gairebé un any ja pesava 9 quilos. Era una barreja de main coon i gat persa i tenia un costum d’allò més estrany: “Tenia l’habilitat d’obrir totes les aixetes i encendre tots els llums de la casa quan no hi érem”.

Una cistella de vímet plena de gatets acabats de néixer. Aquest és un dels primers records a la vida de Luna Miguel. Malgrat que la nena els contempla embadalida, no és un record feliç. “Una veïna els va portar a casa de la meva àvia materna -explica Miguel-. Tinc gravada la imatge del moment en què em treien un d’aquells gats preciosos de les mans i em deien que no ens els podíem quedar”.

“Tinc una gossa i una gata em té a mi”, avisa la poeta Dolors Miquel. “La gata és feréstega, furra, l’alimento des de fa cinc anys i no es deixa tocar”, explica. A més, és molt senyora i s’ofèn amb facilitat. Un exemple? “Aquest hivern feia molt fred i li vaig posar una espècie de niu en un petit esglaonet que hi ha a la terrassa. A l’altra banda del vidre s’hi posava la meva gossa i totes dues dormien a banda i banda, estava contentíssima”. Però aleshores va arribar l’estiu i la poeta va agafar tota aquella pila de roba i la va posar a rentar. Aquella netedat, a la gata no li va agradar gens: “De sobte sa majestat està ofesa i ja no s’hi vol posar: m’està castigant”.

El dia que Bàrbara Mestanza feia 19 anys, el seu amic Dani va picar a la porta. Venia a portar-li un regal, i fins al cap d’una estona la dramaturga no es va adonar que a la mà hi duia una gata minúscula. Al cap d’uns anys, Mestanza es tatuaria el nom d’aquella gateta al braç: Mo, i una mica més amunt: Chi. Mochi.