La victòria de la ultradreta a les xarxes és tan aclaparadora que s'està imposant un relat massa derrotista sobre internet. Als Estats Units fa molts anys que es pregunten per què no surt un Joe Rogan d'esquerres, i l'equivalent nostrat seria preguntar-se el mateix amb Jordi Wild. Es tracta de dos presentadors de pòdcasts extremadament populars entre els adolescents en què es mantenen converses llargues amb convidats molt diversos i s'hi barreja entreteniment, curiositat i política, sempre amb un gran biaix a favor de les tesis de les noves dretes. Els números de Rogan en particular i la masclosfera en general són tan grans en comparació amb les alternatives progressistes que bona part de l'esquerra americana ha culpat aquest món digital de la reelecció de Donald Trump, igual que aquí cada cop que Vox escala en intenció de vot sentim editorials blasmant els algoritmes d'Elon Musk. Aquesta setmana passada els argumentaris han tornat a circular arran de la gala dels Army Awards que presentava Santiago Segura, uns antipremis que reconeixen de manera irònica les figures d’internet i els moments més virals de l'any i que han aixecat polèmica perquè uns quants nominats van abandonar la vetllada denunciant l'ambient insuportablement fatxa que s'hi respirava.

Més d’un centenar d’homes desfilen pels carrers de Liúbertsi, a la perifèria de Moscou, per celebrar el Dia de la Unitat Nacional. En un país en què les manifestacions estan prohibides, sorprèn veure un grup tan nombrós. Tots van vestits de negre, amb el rostre tapat, i formen part del col·lectiu Comunitat Russa, l’organització d’ultradreta més popular del país. El 2010 les autoritats van començar a perseguir les marxes nacionalistes radicals que se celebraven cada 4 de novembre, però ara la policia els deixa via lliure. Què ha canviat d’aleshores ençà? Qui són aquests nous radicals?

De vegades sembla com si la Unió Europea, al costat d'uns quants països en altres continents, visqués en un món d'ahir: al seu voltant tot està canviant molt de pressa. El que és paradoxal és que el canvi es dirigeix més aviat cap a abans-d'ahir, cap a un passat remot del qual ens pensàvem que ens havíem emancipat. Potser tot això passa perquè, amb certa raó, temem el futur.

Espanya té avui un protagonisme central en l'agenda antigènere internacional per un doble vessant: d'una banda, els moviments locals com l'Opus Dei, Hazte Oír, CitizenGo o Vox conserven el llegat catòlic del franquisme i, de l'altra, han estat capaços d'exportar les seves estratègies a Europa, l'Amèrica Llatina i fins i tot l'Àfrica. En pocs anys, l'Estat s'ha convertit en un laboratori de l'ofensiva ultraconservadora global que té a la diana tot allò que apunti a la diversitat, ja siguin els drets dels col·lectius LGBTIQ+, el de l'avortament o la batalla contra l'educació sexual. Són conclusions d'un informe que ha impulsat l'Associació pels Drets Sexuals i Reproductius, signat per diversos investigadors que han analitzat casos com els d'Espanya, Guatemala, el Salvador o Kenya.

Hi ha gent que crea problemes i hi ha gent que els soluciona. La felicitat individual i la convivència social es construeixen dia a dia, gest a gest. Els problemes hi són, esclar. La vida és entropia, tendim al caos. Els solucionadors acostumen a ser discrets, feiners, amables. Els que es recreen en els problemes –problemistes?– poden ser molt vistosos i sorollosos, i amb aparença de justiciers. Fora immigrants! Fora polítics! El català es mor! I vinga a cridar.

La ultradreta compta amb l'avantatge de tenir un argumentari basat en fets reals: un empobriment generalitzat de les classes mitjanes, en vies d'extinció i collades a impostos; els cada cop més nombrosos pobres amb feina; la desolació dels joves ben formats que guanyen més diners de cambrers a Escandinàvia que en una feina aquí per a la qual han estat estudiant cinc anys; la frustració dels joves per no poder-se emancipar de casa els pares perquè no és que no puguin somniar a comprar-se un pis, sinó que ni tan sols poden llogar-lo, i ja no parlem de tenir fills. En resum: desapareixen els somnis, tant si és el somni català com el nord-americà: amb esforçar-se ja no n’hi ha prou. Sembla com si tot allò que, malgrat tot, encara aguanta de l’estat del benestar ja no tingui valor. I tot això en un món que gira embogit sense frens morals ni legals i en una Europa que s’ho mira paralitzada per la por, com l’aristòcrata que ja veu corredisses de sans-culottes pels jardins de la residència.  

Publicada la identitat del presumpte assassí, hem de considerar l’atemptat que li va costar la vida a l’activista MAGA Charlie Kirk el passat dimecres a Utah com el resultat dels discursos de l’odi que ell mateix propugnava. L'autor dels trets, Tyler Robinson, era algú intel·lectualment intoxicat per aquest tipus de missatges, i el fet que inscrivís missatges “d'esquerres” a les seves bales no vol dir ben bé res, perquè la confusió i el tocar d'oïda formen part de les maneres de fer i de dir de les extremes dretes juvenils (també a casa nostra). Parapetat com sol fer a l'escriptori del Despatx Oval, Trump va piular: “Durant anys, l’esquerra radical ha comparat americans meravellosos com Charlie Kirk amb els nazis”. I feia culpables aquestes esquerres malvades de la mort del meravellós Kirk.

Elon Musk i Éric Zemmour, alguns dels noms més coneguts de l'extrema dreta internacional, s'han afegit aquest dissabte a l'extrema dreta britànica que representa, des dels afores del sistema parlamentari, el conegut agitador feixista Tommy Robinson, en una manifestació que ha reunit més de 110.000 persones al centre de Londres. Amb els lemes "Per la llibertat d'expressió" i "United the Kingdom", la protesta ha demonitzat tot el que no és blanc, anglosaxó i de religió cristiana. Els manifestants han fet servir la llibertat d'expressió per cantar "Recuperem el nostre país", "Fem-los fora" i "Atureu les pasteres", per exemple. La convocatòria es pot qualificar d'històrica, per la seva magnitud, i marca un punt culminant d'un seguit de protestes que hi han hagut durant l'estiu amb els migrants i els sol·licitants d'asil com a objectius d'ira i frustració. Ras i curt, una prova de força ultra molt inquietant.

Aquest ha estat un estiu calent, amb múltiples incendis racistes. Les protestes —o fins i tot agressions— contra centres de menors i migrants s'han multiplicat arreu de l'estat espanyol. El que més va transcendir va ser l'ocorregut a Torre Pacheco, però també s'han produït atacs contra centres de menors a Vallirana —amb còctels Molotov— i a Marcilla (Navarra), disturbis a Piera —on al maig també es van llançar artefactes incendiaris—, a Alcalá de Henares (Madrid) i a Sabadell, i persecucions a Hernani (Guipúscoa). A Sant Sebastià s'han organitzat "caceres" de persones magrebines i africanes a través d'un grup de Telegram. Aquests són només alguns dels casos. Ens situem així en la línia d'Europa, que fa temps que està immersa en una crisi de vigilantisme i on l'augment de la violència contra els migrants, i sobretot contra els menors magrebins, sembla imparable.

I tu, d'on ets? Aquesta pregunta, aparentment innocent, amaga una bomba de rellotgeria. Vol dir que tens aspecte de no ser d'aquí. Vol dir que tenim un prejudici sobre l'aspecte que tenen els d'aquí. Vol dir que consideres que si tens un aspecte que no s'adiu amb el prejudici no pots ser considerat d'aquí. La conseqüència és que la persona a qui se li ha fet la pregunta percep que no és considerada d'aquí, i es pot sentir molesta, insultada, exclosa i discriminada. Segurament amb raó, per molt que qui ha fet la pregunta l'hagi pogut fer amb la millor de les intencions i mogut per una curiositat genuïna i amigable. També en el llenguatge i en els petits detalls es reflecteixen els prejudicis.

Ahir, l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió va oferir uns resultats que semblen del tot probables, perquè pronosticaven una pujada significativa de la ultradreta a Catalunya:

Avui que l’enquesta del CEO torna a donar una pujada a Vox i a Aliança Catalana, és un dia escaient per recordar que cap d’aquests dos partits té la solució als problemes de la societat catalana, perquè viuen de l’odi als immigrants (sobretot els musulmans) i, en el cas de Vox, també a la nació catalana.

Són millors amics. Un, l'Ismael, va néixer al Marroc; l'altre, el Daniel, és un espanyol nascut a Torre Pacheco. I tots dos acudien a la convocatòria no autoritzada que els grups ultres havien fet per a les vuit de la tarda al municipi murcià. Una concentració que no es va realitzar, segons un dels organitzadors, l'agitador que es fa passar per periodista Vito Quiles, perquè la Guàrdia Civil els havia informat que corrien perill. Una amenaça contra també el líder de Desokupa, Daniel Esteve, que ni va aparèixer pel municipi. Tanmateix, fonts de la policia no confirmaven aquestes amenaces que anunciava Quiles. "La Guàrdia Civil els ha obligat a abandonar el municipi de forma pacífica", apuntaven fonts de la delegació del Govern de Múrcia. "No tenim constància d'amenaces", corroborava un policia local.

"Estic organitzant una furgoneta de vuit places per anar a Torre Pacheco el dissabte 19 de juliol. Ruta i parades: Cadis, Marbella, Màlaga, Almeria, Cartagena, Torre Pacheco. Interessats escriure aquí. Places lliures: 6". Aquest tipus de missatges estan circulant per Telegram i els promotors són grups d'ultradreta. L'objectiu: "venjar" l'agressió patida per un home de 68 anys la setmana passada suposadament a mans d'uns joves d'origen estranger. I segons Andrés Pedreño, sociòleg i professor de la Universitat de Múrcia, l'onada de violència contra els immigrants d'aquesta localitat té un fort component ideològic i està encoratjada per Vox.

Les urnes continuen posant a prova la Unió Europea, i li diuen que prou de dubtes, que cal anar a totes i resistir l’assalt conjunt de Trump i Putin. Fa just una setmana el que hauria pogut representar un daltabaix per a la democràcia a Romania –i de retruc per a l’est d’Europa– ha quedat en una sacsejada, una paròdia muntada pel candidat ultra George Simion proclamant-se guanyador quan les estimacions a peu d’urna deien que el president seria l’europeista Nicusor Dana. Alleujament i esperança a la UE, cohabitant amb temors, i tot plegat envoltat d'una gran incertesa que costarà que marxi, encara que el diumenge 1 de juny el liberal Rafal Trzaskowski arribi a la presidència de Polònia.

Coincidint amb la quarta onada del feminisme, s'han fet forts els partits ultradretans a tot el món que obliguen les dones a construir estratègies d'insubmissió. De l'Àfrica a Amèrica, i passant també per una Europa que a cada elecció veu com els discursos de l'odi i contra els drets de les dones es van fent grans, en part gràcies a l'altaveu de les xarxes socials.

Amb un mapa en què la ultradreta guanya pes als Parlaments i als governs i els drets de les dones es veuen amenaçats a tot el món, hem parlat amb quatre dones que batallen contra aquesta regressió de drets des de quatre àmbits: els drets sexuals i reproductius, els drets laborals, l'avenç del masclisme entre els joves i les noves formes d'odi contra les dones. El feminisme, les feministes, com a dic de contenció contra els discursos antidrets.

Aquest any el 8 de març, el Dia de la Dona, ens agafa en plena onada reaccionària per l'impuls que està donant Donald Trump a les posicions més conservadores tant als Estats Units com als països i formacions del seu àmbit d'influència. Al dossier parlem amb activistes, professionals i estudioses que des dels seus diferents àmbits mantenen posicions en temes tants rellevants com el ciberassetjament o els drets laborals o reproductius. També mirem què passa a fora, amb els casos dels Estats Units, l'Iran i l'Afganistan, Corea i l'Argentina.

Per si algú en tenia cap dubte, Trump ha acabat de deixar-nos clara i diàfana la seva identitat de xèrif dur sense escrúpols. Tot pels meus, si cal humiliant el més dèbil dels europeus. Aquesta és la seva refotuda identitat. Això és el que excita els milions de nord-americans que l’han votat. Sense compassió amb els que no facin el que ell vol. Una recepta que s’està escampant com la pólvora. La diplomàcia de l’amenaça.

L'extrema dreta austríaca, el Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ), una formació amb arrels nazis i una trajectòria llarga i tumultuosa, ha rebut l'encàrrec de formar govern, i els conservadors de tota la vida, el Partit Popular d'Àustria (ÖVP), han fet un gir brusc –i un canvi de líder– i s'hi han posat bé. El fracàs en l'intent de l'ÖVP de pactar un executiu de coalició amb socialdemòcrates i liberals dona pas a un escenari inèdit en democràcia al país centreeuropeu. Per primera vegada des de la fi de la Segona Guerra Mundial, els hereus del nazisme poden tornar a encapçalar un govern en un país germànic. Setanta anys després, l'ombra del feixisme torna a recórrer el cor d'Europa.