El barquer de Jez Butterworth, l'autor de Jerusalem, és una obra i una proposta escènica força excepcional per diferents raons que tenen a veure amb la durada (tres hores i quart, més dues pauses), el nombre d’intèrprets (dinou), els premis assolits (el Laurence Olivier, entre ells) i el rècord d’entrades venudes de la història del Royal Court Theatre de Londres, on es va estrenar el 2017 sota la direcció de Sam Mendes. I a Barcelona, tenen a veure amb l’excel·lent càsting de la proposta del Lliure, amb l’excels nivell interpretatiu d’un repartiment intergeneracional, amb una posada en escena que recupera el millor de Julio Manrique i amb el protagonisme d’un personatge absent, però també i sobretot tenen a veure amb els ressons que provoca en qualsevol comunitat, com la nostra, que aspira a la llibertat, la justícia i la pau.

El Teatre Lliure complirà cinquanta anys el 2026 i ho farà amb una temporada "que vol mirar cap enfora, cap a les crisis i els conflictes del món i cap a la multitud de dilemes que travessen la societat contemporània", afirma el director de l'equipament, Julio Manrique. La nova programació del Lliure constarà de 28 produccions, de les quals vuit són pròpies, 10 són coproduccions i 10 són convidades. "Sentim que la temporada que ara tanquem ha estat un inici, una llavor d’un capítol nou dins la història del Lliure. Amb la següent volem enfortir, ampliar i desenvolupar la identitat d'aquesta nova etapa", destaca Manrique. Amb un pressupost de 10,3 milions d'euros per al 2025, el teatre públic ha culminat la temporada actual amb un 88% d'ocupació i 119.000 espectadors, 30.000 més que la passada.

La gavina, d'Anton Txékhov. Un clàssic. Un gran clàssic com a targeta de presentació del que el nou director del Lliure, Julio Manrique, vol que sigui aquest teatre. Josep Maria Flotats va abordar la mateixa obra el 1997, a la primera temporada oficial del Teatre Nacional de Catalunya. El motiu rau en les paraules de Kòstia sobre el teatre poc abans de mostrar la seva obra, postdramàtica avant la lettre, i amb les quals Txékhov reflexiona sobre què és i què pot ser l’art que porta “la vida a l’escenari tal com és”. I per a Manrique l’art del teatre s'ha d’adreçar als espectadors d’avui dia amb els referents que maneguen. D’aquí que la versió sigui força lliure, amb un bon tant per cent de text afegit per acostar la història d’aquesta colla d’ànimes en pena als nostres dies. És una versió perfectament versemblant i que funciona com un rellotge, amb un repartiment magnífic i una posada en escena poderosa de Manrique, que posa en primer pla la fragilitat dels joves protagonistes, Nina i Kòstia, víctimes del desamor i del desconcert anímic.

Aquesta tardor la programació teatral és plena de varietat de gèneres, però amb una forta preeminència de clàssics reinterpretats des de la contemporaneïtat. Jauría, L'adversari, Mar i cel, Hit me if I’m pretty o la princesa moderna i Un matrimoni de Boston tornen als escenaris; mentre que Hamlet, una versión recontralibre, Tirant lo Blanc i Tots ocells estrenen als teatres després d'un èxit total al Festival Grec 2024. Aquesta és una selecció de les 15 obres imprescindibles (i una recomanació especial sobre el Temporada Alta de Girona, el gran festival de tardor del país).

El primer espectacle del nou director d'un teatre sempre és interpretat com una declaració de principis. I el de Julio Manrique serà una versió contemporània d'un clàssic d'Anton Txékhov (1860-1904), La gavina. "És una obra que reflexiona sobre el teatre des de l'escenari, que parla del pànic amb el qual t’enfrontes, dels monstres que has de tombar per seguir endavant i de l'enorme fragilitat que sentim la gent que ens dediquem als oficis artístics. És molt emocionant", explica.

El misantrop, que omplirà el Teatre Grec els dies 2 i 3 de juliol, serà un dels grans esdeveniments teatrals d’aquest estiu. David Selvas (Santa Perpètua de Mogoda, 1971) dirigeix aquesta reescriptura del clàssic de Molière, en què col·loca actors com Pol López i Mireia Aixalà en una discogràfica. Fa vint anys que Selvas va començar a dirigir espectacles, i en fa deu que ho fa des de la seva productora, La Brutal. Li recordo que ja fa trenta anys del seu debut com a actor, des que va sortir de l’Institut del Teatre.

Després de trenta anys de carrera, un dels artistes més populars de l'escena teatral, Julio Manrique (Barcelona, 1973), ha assumit la direcció del Teatre Lliure aquest febrer. Ensenyarà les cartes de la seva primera temporada al juny, però abans ha volgut explicar el projecte artístic amb què va guanyar un concurs públic a l'octubre. Manrique se sent fill del teatre que ara capitaneja, perquè hi va actuar quan tot just començava a fer d'actor, amb 20 anys, a l’Enemic de classe que va dirigir Josep Maria Mestres, s’hi va foguejar com a director amb La forma de les coses i s’hi va consagrar amb grans produccions com El curiós incident del gos a mitjanit i L’ànec salvatge.

El 1967 els Beatles estrenen en directe All you need is love al programa de la BBC Our world. És el primer programa que s’emet via satèl·lit, així que tot el món pot ballar compassat al ritme d’aquells peluts anglesos. "Els Beatles estan en màxima eclosió, acaben de publicar el Sgt. Peppers i són els abanderats del moviment hippy, que neix de la contracultura i que per primera vegada a la història fa protagonistes els joves. El discurs és que els joves poden ser lliures, decidir què fer amb les seves vides, tenir una veu pròpia", explicava dimarts Julio Manrique, 24 hores abans de ser nomenat director del Teatre Lliure. Ho deia a La Villarroel, on dirigeix l'obra Love, love, love, que s'estrena aquest diumenge i que es podrà veure fins al 3 de desembre.

Dues històries diferents i inconnexes entre dones i homes. La relació d’un camioner exalcohòlic i sense feina (Eddie) i la seva exdona tetraplègica a causa d’un accident (Ani). I la d’un investigador de renom amb paràlisi cerebral (John) i la noia que contracta per fer tot allò que la seva malaltia li impedeix (Jess). Dues relacions i quatre personatges que només tenen en comú la necessitat de l’altre, d’un altre per afrontar el cost de la vida.

La Villarroel ha presentat aquest dimecres un muntatge de Cost de vida, de Martyna Majox, amb direcció de Pau Carrió, que es podrà veure des d’aquest divendres 24 de febrer fins al 4 d’abril. Julio Manrique, Pau Roca, Anna Sahun i Katrin Vankova protagonitzen una obra que explora la necessitat humana de connectar i de ser estimats. Tal com explica l'ACN, el drama retrata dues parelles en què un dels personatges requereix ajuda. En el primer cas es tracta d’una parella que va trencar i la dona va quedar tetraplègica. La segona parella analitza la relació entre una treballadora de cures i una persona que requereix aquestes atencions. A través d’uns personatges polièdrics i amb contradiccions, la peça teatral tracta la necessitat d’ajuda i com la societat promou l’autosuficiència.

Dilluns passat el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, va demanar perdó pels 250 anys d’esclavitud infringida als natius de les seves colònies. Entre nosaltres no hem arribat tan lluny, però el març del 2018 l'Ajuntament de Barcelona retirava l’estàtua del durant anys prohom Antonio López, que, segons els historiadors, va fer bona part de la seva fortuna amb el tràfic d’esclaus. No sols la d’ell, sinó que la prosperitat d’una part de la burgesia catalana té els orígens en el tràfic d’esclaus i la seva explotació a les finques i ingenios cubans (les finques sucreres de l'illa) durant el segle XIX.

La descoberta de l'origen del temple expiatori del Tibidabo va deixar descol·locat el dramaturg Sergi Pompermayer. Resulta que un amic seu és descendent de Dorotea de Chopitea, filla d'un empresari basco-xilè esclavista i casada amb el fill d'un altre esclavista catalano-xilè. Ella va ser la principal mecenes i promotora del temple que havia "d'expiar la culpa de Barcelona amb el tràfic d’esclaus", apunta Pompermayer, tot i que d'aquesta història no n'hi hagi pràcticament ni rastre als llibres d'història. "Com pot ser que no siguem conscients que Barcelona va ser una metròpoli esclavista, la més important d'Espanya amb Cadis? Com pot ser que anem de nació oprimida quan nosaltres també hem oprimit?", es va plantejar. El resultat d'aquelles preguntes és aquesta obra: Amèrica, una producció de Focus que dirigirà Julio Manrique a La Villarroel des del 6 de desembre fins al 26 de febrer.

Dimecres al vespre, un dels dies més forts d’audiència a TV3 pel Joc de cartes, els espectadors s’asseien al sofà disposats a veure una nova sèrie que havia aparegut a la graella com un bolet: Quan el cor s’atura. No n’havíem sentit a parlar a la presentació de la temporada, però la promoció ens prometia una sitcom amb dos actors de primera línia: Cristina Genebat i Julio Manrique.

Pere Arquillué i Carles Martínez s'enfronten a un duel interpretatiu a L'adversari, l'espectacle que inaugura aquest divendres el festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona. Es tracta d'una adaptació a l'escenari de la novel·la d'Emmanuel Carrère sobre Jean-Claude Romand i la gran mentida que va mantenir durant divuit anys, fent-se passar per un alt funcionari de l'Organització Mundial de la Salut. Quan la veritat estava a punt d'esclatar, Romand va assassinar la dona, els fills i els pares i es va intentar suïcidar. L'adversari és el cara a cara dialèctic entre Romand i Carrère.

El Teatre Romea ha estat un dels més matiners a encetar la temporada aquest dijous amb José Sacristán, un dia abans que el Grup Focus desvelés tots els noms de les programacions dels seus quatre teatres. El president de la productora, Daniel Martínez, ha avançat que aquest curs aixecaran 14 produccions pròpies i 6 coproduccions i que destinaran 14 milions d’euros a l’activitat dels seus teatres. "Som optimistes i volem generar optimisme", ha dit. L’afirmació se sosté en unes xifres positives: la temporada 2021-22 de Focus "ha superat els números de la temporada 2018-19", és a dir que, tot i les restriccions que encara hi havia fins passat Nadal, han tornat a xifres prepandèmiques.

Després d’un any de traspàs pels efectes de la pandèmia, la normalitat torna a les arts escèniques. I al Temporada Alta això vol dir una programació atapeïda (107 espectacles), plena de produccions pròpies (21), amb un rècord d’autoria catalana (70 espectacles), estrenes a Catalunya (39) i, en especial, un catàleg d’obres internacionals exuberant, farcit d’artistes de primera divisió. “La programació que us proposem és bèstia”, admet el director, Salvador Sunyer, que en destaca sobretot el suport als artistes del país, amb una barreja de consolidats i gent jove, i l’aposta pels internacionals. “Ens podem trobar, amb tantes crisis, que no hi hagi un relleu natural, i ens sembla important que hi sigui”, defensa. El suport a la creació local és un dels eixos centrals del festival, per això l’adaptació de L’adversari d’Emmanuel Carrère, dirigit per Julio Manrique, amb Pere Arquillué i Carles Martínez, inaugurarà el festival el 7 d’octubre. S’allargarà fins al 12 de desembre, després de 193 funcions.

El gran cas de mentida i assassinat que va commocionar França als anys 90, i que Emmanuel Carrère va immortalitzar al llibre L'adversari, serà l'espectacle inaugural del festival Temporada Alta de Girona el 7 d'octubre. L'adaptació de l'obra anirà a càrrec del trio que acaba de guanyar un Max per adaptar Carrer Robadors, Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, i la dirigirà aquest darrer amb dues primeres espases actorals: Pere Arquillué en el paper de Carrère i Carles Martínez en el de l'home que, després de mentir a la seva família durant 18 anys fent-se passar per un prestigiós metge de l'OMS (quan va deixar els estudis a segon curs), va assassinar a sang freda la dona, els fills, els pares i el gos. "Per què explico la seva història? Què hi ha de mi en aquest monstre? Com pot ser que darrere el personatge no hi hagués res?" són algunes de les preguntes que es planteja Manrique a l'hora d'abordar-la.

La fi del món s’ha representat sovint a la pantalla gran a través de grandiloqüents pel·lícules apocalíptiques de ciència-ficció. Però ara que sabem que la crisi planetària és real i està motivada per un escalfament global lent però inexorable, també estan canviant les narratives i l’imaginari artístic per aproximar-s’hi. La Sala Beckett ha programat aquest primer trimestre de l’any el cicle Planeta Persona, en què aborda els límits de la crisi climàtica a través de sis espectacles, lectures dramatitzades i debats amb experts climàtics. L’objectiu, “estimular el pensament i l’esperança que és possible reimaginar un planeta més habitable i compartit”, diu el comissari Israel Rodríguez-Giralt, investigador de la UOC.

'L'oncle Vània'

Festival Temporada Alta. El Canal (Salt). Fins al 10 d'octubre

El teatre del lituà Oskaras Korsunovas ha visitat Temporada Alta fins a nou vegades fent ben palesa la seva originalitat, ja fos amb obres de Beckett, Gorki, Sarah Kane o Shakespeare. No podia ser, doncs, d’altra manera amb aquest L'oncle Vània, que ha dirigit amb actors i actrius catalans, que ha sigut rebut amb grans aplaudiments en la seva estrena a Salt i que es veurà al Teatre Lliure de Barcelona al novembre. "Fora el naturalisme! Visca el naturalisme!", proclama Korsunovas en una versió íntegra de quasi tres hores en la qual trenca la quarta paret un cop i un altre perquè els personatges interpel·lin directament els espectadors amb les paraules de Txékhov i fins i tot es barregin amb el públic tot buscant unes gallines en una divertida i xocant escena.

]]>

Aquesta és una història de superació i d'amistat. L’aventura d’un jove marroquí amant dels llibres que, després de llegir sobre fugides heroiques a les seves novel·les, ha d’emprendre ell mateix un viatge iniciàtic cap a Europa per salvar-se. El director Julio Manrique, junt amb els dramaturgs Sergi Pompermayer i Marc Artigau, ha adaptat la novel·la de Mathias Enard que va ser finalista del premi Goncourt, Carrer Robadors, per inaugurar el Festival Grec. Serà a l’amfiteatre Grec de Montjuïc aquest cap de setmana, del 27 al 29 de juny. Després l’obra es podrà veure al setembre al Teatre Romea i els seus productors, Bitò, intentaran que faci temporada a Madrid, una gira àmplia, i fins i tot que surti a França. 

]]>