"Quan creiem que escrivim les nostres lectures, en realitat estem escrivint la nostra vida", llegim a Canon de cámara oscura (Seix Barral), la nova novel·la d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). El llibre, explicat per algú que podria ser un androide –el primer que s'incorpora a la literatura vilamatiana–, ens endinsa en 48 hores d'escriptura obsessiva, motivada pel record d'un escriptor mort i la confecció d'un cànon literari confegit a partir de fragments escollits a l'atzar d'autors com Robert Walser, Franz Kafka, Joseph Roth i Carlo Emilio Gadda.

Julio Cortázar és molt més que l'artífex de Rayuela, aquella novel·la que es podia llegir des del capítol 1 o començant pel capítol 73 i seguint un ordre alternatiu proposat per l'autor. Publicada el 1963, Rayuela va consagrar l'argentí, que en aquells moments estava a punt de fer 50 anys i ja tenia una fructífera trajectòria com a narrador.

Hi ha un moment a l'última novel·la d’Enrique Vila-Matas que el narrador –o potser l’autor, que això mai se sap en el cas del barceloní– comenta que, quan els joves lletraferits d’abans veien un escriptor assegut en una cafeteria de París, no només s’alegraven de la sort que havien tingut amb aquella troballa, sinó que també desitjaven amb tota la seva ànima arribar a ser algun dia com ell. Roland Barthes anomenava això el fantasma de l’escriptor, un concepte que implicava un respecte majúscul cap a l’obra d’un autor i, potser igual d’important, cap a la seva forma de vida. Ser escriptor, en aquell temps, era quelcom enlluernador. El narrador de Montevideo, però, sap que això ja ha passat a la història i que hi ha una forma de ser escriptor –i de viure la literatura– que ha marxat per sempre més. L’autor argentí Fabián Casas ja ho deia en un dels seus assajos: moltes persones troben a faltar els escriptors d’abans, és a dir, els creadors amb el tarannà d’en Roberto Bolaño, Julio Cortázar i, afegim aquí, Enrique Vila-Matas.

Els lectors d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) estan acostumats a la seva literatura doblement viatgera: sovint, els seus protagonistes es desplacen lluny de casa, però el periple que plantegen és, a més d'exterior, interior. A Montevideo (Seix Barral), el narrador comença recordant uns anys a París –amb la intenció d'escriure'n un assaig sobre l'estil literari–, i poc després, en un congrés a Cascais, s'adona que no sap com continuar. De quina manera podrà fugir del seu bloqueig creatiu? La novel·la ofereix una resposta enginyosa, juganera i profunda a aquesta pregunta, entrellaçant literatura, art i vida.

Qui més qui menys, tothom té alguna mania. Però la gent de lletres són, històricament i tradicionalment, els que més en tenen. Els que han seguit el consell dels clàssics, en especial dels estoics i d’Epictet (“amaga’t!”, “absten-te!”), passen moltes hores sols, a casa, sense contacte amb la societat, amb la qual cosa s’estalvien la xerrameca pública, però desenvolupen manies de molta varietat.

La traducció anglesa de Mac y su contratiempo, d'Enrique Vila-Matas, és una de les tretze novel·les finalistes del premi International Booker, dotat amb 50.000 lliures, que es farà públic el 12 d'abril.

Les novel·les d’Enrique Vila-Matas a vegades són qualificades d’“assajos literaris” o de “novel·les de no-ficció” per la seva càrrega metaliterària, com Bartleby y compañía, El mal de Montano i Doctor Pasavento. Tot i així, també aborden qüestions vitals. Amb motiu de la presentació de la seva última novel·la, Esta bruma insensata (Seix Barral), Vila-Matas subratlla que la relació “tensa” dels dos germans protagonistes parla de la vida perquè “parla de dues opcions: ser o no ser, parla de com estem en el món”. El germà que explica la història és un subministrador de citacions literàries a escriptors, Simon Schneider; i l’altre, conegut com a Gran Bros, és un escriptor que triomfa escrivint en anglès a Nova York després d’uns anys literàriament decebedors a Barcelona, i que fa una vida d’escriptor invisible com J.D. Salinger i Thomas Pynchon.

La complicitat entre Enrique Vila-Matas i Gonçalo Tavares va començar, primer, quan es van llegir mútuament -tots dos elogien l’obra de l’altre- i, en segon lloc, en un congrés a la ciutat brasilera de Parati. “Vam participar en una taula rodona, i després em vaig fixar que l’Enrique era tan tímid com jo -va explicar Tavares-. Seia durant molta estona en silenci i quan s’aixecava per marxar li deien que es tornés a asseure: «Sente-se» ”. Cada vegada que li deien això, Vila-Matas entenia «Sintesis », i va ser amb aquesta paraula que va batejar Tavares al pròleg d’El reino (Seix Barral). “Li dic senyor Síntesi perquè, de la mateixa manera que les substàncies es concentren, també ho fan les idees, i Tavares és un mestre a l’hora de sintetitzar -va admetre, somrient-. El reino es fixa en la rebotiga dels nostres cervells, carregada d’irracionalitats i instints assassins. Tavares té un altre recull de novel·les, El barrio, que funciona com a contrapunt a aquesta foscor: és una zona amigable, un alegre chiado literari. És en aquest barri que imagino Tavares assistint a una d’aquelles inauguracions a què va el senyor Kraus per satiritzar-les: «El bon polític arriba tard fins i tot a la inauguració d’un rellotge»”.

Enrique Vila-Matas sempre va més enllà del que ha quedat establert com a cànon, o com a patró majoritari del que és l’art, en el seu cas el de la literatura. Trenca motllos, esvaeix límits, els deforma, pensa i escriu lateralment. En definitiva, crea el seu propi cànon. Del tot inimitable. I la seva nova proposta intel·lectual, que adquireix forma d’instal·lació artística a Londres, n’és la prova. Perquè a través de la tria de sis obres d’art ha escrit el que bateja com a “novel·la obliqua”. L’autor ha explicat el procediment: “L’omplo de buits, que un novel·lista podria omplir perquè fos una novel·la completa i que, ja veurem qui ho fa…”. I després de repensar-ho uns breus segons s’adona de la realitat a què està condemnat el Vila-Matas escriptor: “Només ho puc fer jo. Seguiré investigant. Misteri”.

La 10a edició de Kosmopolis, el festival de literatura amplificada, tindrà com a lema 'Els relats que mouen el món' i presentarà un programa de cinc dies que reunirà autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. El Kosmopolis se celebrarà del 20 al 24 de març del 2019 al CCCB i ja ha confirmat la participació dels autors Han Kang, Julian Barnes, Mona Eltahawy, Gonçalo Tavares, Susan Orlean, Philip Ball, Laura Bates i Éric Sadin, Lisa Randall, Dave Eggers, Jocelyn Pook, Simon Roy i Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán i Vicente Molina Foix.

L’allau de novetats del primer trimestre de l’any ha confirmat que el sector editorial es recupera i torna a pitjar l’accelerador. Després de reduir la productivitat durant l’últim lustre, les grans editorials tornen a apostar fort per valors de la casa, com ha passat amb Jaume Cabré, Empar Moliner, Xavier Bosch i Sílvia Soler a Grup 62 o Albert Espinosa, Javier Cercas i Stephenie Meyer -que va vendre més de 100 milions de la saga vampírica Crepuscle - a Penguin Random House.

A Mac y su contratiempo, d’Enrique Vila-Matas, els veïns hi tenen una importància cabdal. El protagonista i narrador del llibre, un advocat que s’ha quedat sense feina, comença un dietari per fer alguna cosa útil amb la seva vida, i durant el procés es decideix “a millorar en secret” la novel·la de l’escriptor famós Ander Sánchez, que viu al mateix bloc de pisos que ell. Mentre escriu -mentre intenta saber què escriuria si escrigués, en paraules de Nathalie Sarraute, una de les autores que apareixen citades- s’adonarà que la ficció pot infiltrar-se en la vida i que, quan això passa, pot tenir conseqüències devastadores, fins i tot irreversibles.

L'escriptor català Enrique Vila-Matas ha estat guardonat amb el premi Fira Internacional del Llibre de Guadalajara en la categoria de llengües romàniques 2015. Vila-Matas, nascut a Barcelona el 1948, rebrà el premi FIL de literatura, que té una dotació econòmica de 134.451 euros, el 28 de novembre durant la inauguració de la 29a edició de la fira. Vila-Matas ha dedicat el premi a l'escriptor mexicà Sergio Pitol pel fet de ser una figura "decisiva" en la seva vocació literària, quan a la dècada dels 70 a Varsòvia li va dir que "escrigués i no fes res més".

Enrique Vila-Matas ens té acostumats, des de fa anys, als malabarismes narratius. Tot i així, segueix sorprenent els lectors amb cada nova peça de la seva obra, que creix a un ritme constant i generós: després de l'última novel·la, 'Dublinesca' (Seix Barral, 2010), l'escriptor barceloní ha publicat el revers assagístic del llibre, Perder teorías (2010) i ha inaugurat la seva pròpia biblioteca de butxaca amb tres volums, ' En un lugar solitario' (DeBolsillo, 2011) -que inclou els cinc primers títols de l'escriptor amb un extens pròleg inèdit-, l'antologia d'assaigs 'Una vida absolutamente maravillosa' (2011) i el recull de contes 'Chet Baker piensa en su arte' (2011), on hi havia una narració inèdita d'una cinquantena de pàgines amb la qual Vila-Matas inaugurava la "ficció crítica", on assaig i narrativa avançaven de bracet.

Assegut en una taula del que un dia va ser una "sex-shop" i avui és una càlida llibreria, l'escriptor Enrique Vila-Matas reflexiona sobre la seva última novel·la 'Aire de Dylan', en què diu reflectir una concepció del món "com una il·lusió i un escenari, en què tots representen un paper". L'autor barceloní rememora que va ser la frase "Quan es fa fosc, sempre necessitem algú", que apareix en la pel·lícula 'Tres camarades', de Frank Borzage, la que va posar en marxa el seu nou artefacte literari i la que va acabar portant a una "autobiografia falsa d'un escriptor de nom Lancastre".