Les dones musulmanes, entre l’espasa i la paret

La islamofòbia i el racisme són un fet real. Els intents de silenciar les musulmanes “pel bé de la comunitat” són reals

La marea de casos d’assetjament sexual per part d’homes poderosos que moltes dones estan denunciant aquests dies fa pensar en la ubiqüitat de la violència sexual, que les dones de tot arreu ja coneixen massa bé i que ara, en alguns contextos, els homes comencen a reconèixer de mala gana. És un punt d’inflexió per ser més conscients del poder del patriarcat. Les dimissions i les acusacions han evidenciat la prevalença dels delictes del patriarcat, massa temps permesos per les institucions, coneixedores dels crims però incapaces d’actuar.

L’acadèmic musulmà Tariq Ramadan -ara apartat de la docència a la Universitat d’Oxford- va ser acusat d’assetjament sexual i violació d’almenys tres dones, cosa que va negar. Veient l’abast global d’aquestes denúncies, es podria pensar que aquesta notícia sola ens faria ser conscients que l’assetjament sexual i coses pitjors poden existir en qualsevol comunitat. Però per als musulmans aquesta informació ha servit per recordar que les dones musulmanes estan atrapades entre l’espasa i la paret, cosa que fa gairebé impossible exposar públicament la violència sexual.

L’espasa és una ala dreta islamofòbica en altres cultures massa disposades a demonitzar els homes musulmans. Un cas seria Donald Trump, que ha estat acusat d’assetjar sexualment diverses dones i fins i tot va ser enxampat presumint-ne. No obstant, Trump ha utilitzat els anomenats delictes d’honor i la misogínia (que atribueix als musulmans) per justificar els seus esforços per prohibir els viatges als EUA des de diversos països de majoria musulmana. Alhora, hi ha una dreta ascendent en la política europea que no perd ocasió de connectar qualsevol informe de mala conducta dels musulmans amb la seva religió, més que amb la seva malícia i amb el poder amb què el patriarcat recompensa aquesta actitud arreu del món. Es va veure en el cas de l’assetjament sexual contra dones a Colònia durant la nit de Cap d’Any de fa dos anys, en què es va destacar la religió i l’origen dels assaltants com a explicació dels fets. “Moltes musulmanes s’han mostrat reticents a parlar del cas de Ramadan: no volen alimentar els tòpics del discurs islamofòbic i racista que fan servir alguns mitjans davant d’aquestes acusacions -va dir Shaista Aziz, periodista d’Oxford-. Això no ajuda les dones a denunciar la violència sexual”.

Massa sovint, quan les musulmanes alcem la veu, la nostra pròpia comunitat ens acusa de “crear mala imatge dels homes musulmans” i donar munició als islamòfobs de dreta

La paret és una comunitat dins la fe islàmica disposada a defensar els homes musulmans contra tota acusació. Els defensors de Ramadan han saldat les acusacions contra ell dient que es tracta d’una “conspiració sionista” i un intent islamofòbic de destruir un erudit musulmà. Massa sovint, quan les musulmanes alcem la veu, la nostra pròpia comunitat ens acusa de “crear mala imatge dels homes musulmans” i donar munició als islamòfobs de dreta. S’equivoquen. Són els assetjadors els que donen una mala imatge, no les dones, que tenen tot el dret a denunciar els delictes. El cas de Ramadan també posa llum sobre la veneració dels intel·lectuals masculins musulmans, que els confereix un poder increïble i sovint sense control. El mateix Ramadan em va acusar el 2011 de “trair la comunitat” (per no estar d’acord amb ell) quan a la BBC vam discutir sobre la prohibició francesa del vel que cobreix la cara. Ramadan, insistint que qualsevol conversa sobre el vel només s’hauria de poder establir entre musulmans, em va interrompre sense parar mentre jo intentava aportar les meves opinions com a musulmana que havia portat hijab nou anys. Em va acusar de neocon. Li vaig dir que el seu intent de silenciar-me evidenciava que, per a alguns musulmans, una conversa entre la “comunitat” era una manera de referir-se a una conversa dirigida per homes i només per a homes.

Com a feminista d’origen egipci i musulmana, el meu treball s’ha basat en la creença que la religió i la cultura no s’han de fer servir per justificar la subjugació de les dones. Quan se m’acusa de donar munició a la dreta islamofòbica, en la lluita entre “comunitat” i “dones” jo trio les “dones”. És esgotador que les veus i els cossos de les musulmanes esdevinguin camps de batalla per als demonitzadors i els defensors dels homes musulmans. Cap dels dos bàndols es preocupa de les dones. Només els preocupa què els diferencia a ells mateixos.

Hi ha una dreta ascendent en la política europea que no perd ocasió de connectar qualsevol informe de mala conducta dels musulmans amb la seva religió

Aquest any un home musulmà que no coneixia em va escriure un correu per amonestar-me per les meves opinions sobre el sexe, que va qualificar de “no islàmiques”. Em va dir: “Estimada germana, et dic aquestes coses amb la màxima certitud del teu islam”. Vaig demanar a través de Twitter que altres dones musulmanes utilitzessin l’etiqueta #DearSister per compartir la seva experiència de ser qüestionades i renyades pels homes musulmans. És increïble el que passa quan es dona veu a les dones musulmanes: en només 24 hores dones de tot el món van utilitzar l’etiqueta #DearSister més de 18.000 cops.

Com era previsible, l’espasa i la paret han intentat segrestar les veus de les musulmanes. La dreta islamofòbica va dir que aquestes dones estarien millor si abandonessin la fe islàmica. Els musulmans advertien les musulmanes que els islamòfobs utilitzarien les seves paraules contra ells. Però aquestes dones no s’han fet enrere, i han insistit que podien parlar per elles mateixes. “Quan els valors conservadors ens impedeixen parlar obertament sobre sexe, ¿com podem parlar sobre violència sexual?”, em diu la periodista nigeriana Kadaria Ahmed.

La islamofòbia i el racisme són un fet real. Els intents de silenciar les musulmanes “pel bé de la comunitat” són reals. Però la justícia és encara més important. No hem d’avergonyir les musulmanes esperant que la seva actitud sigui sempre la de defensar els nostres homes. Les dones que han acusat d’assetjament Ramadan mereixen justícia, i ell mereix poder defensar-se, però no hauríem de perdre aquest moment clau en la lluita entre els demonitzadors i els defensors a ultrança dels homes musulmans. Les dones musulmanes, com totes les dones, tenen tot el dret de denunciar els crims comesos en nom del patriarcat.

Més continguts de