Barça, que els enviïn a negociar el finançament
Els que haurien d’anar a Madrid a negociar el finançament són els jugadors del Barça, perquè són els únics catalans que fan por a la capital. El Madrid està tan escaldat que va sortir a arrecerar-se a la cova i a esperar les seves oportunitats, mentre que el Barça va prendre possessió del camp i de la pilota i decidia què pagava de quota de solidaritat. Les assistències de Pedri, les passades d’Eric, el joc alegre de Lamine, la verticalitat contundent de Raphinha semblaven anticipar la dolça rutina de la victòria inevitable. Però si l’ADN del Barça és el joc, el del Madrid és marcar sense jugar a res. Tres gols en quatre minuts. Vinícius ja no jugava amb la pilota de platja. 2-2 al descans.
El Madrid va sortir havent-s’ho cregut. Vinícius continuava creixent. Asencio entrava a Pedri com Sergio Ramos entrava a Messi en els anys dels banys. Per un moment semblava que l’arbitratge ens trauria del partit. Fins que Lamine va avisar i Raphinha va marcar. Raphinha juga com un capità i goleja el Madrid com un dels nostres. Es va acabar imposant la lògica: el Barça, que ja era el campió de Lliga i Copa, torna a ser el supercampió d’Espanya. El Madrid continua abonat al subcampionat. L’any ha començat bé.
Finalment, ja saben que és pura coincidència que, de tots els països del món per anar a eixamplar mercats, la Federació Espanyola organitzi la Supercopa a l'Aràbia Saudita, en una monarquia absoluta que té pena de mort i el 17% de les reserves mundials de petroli, far de la separació de la religió i l’estat, la llibertat d’expressió i el respecte a les dones.
