Homenatge de Catalunya a Santiago Rusiñol (1926)
Peces històriques
De l’editorial de La Veu de Catalunya (9-I-1926) motivat per l’homenatge a l’artista Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931) que es va celebrar el 10 de gener de fa un segle amb un acte multitudinari a Sitges i un gran sopar a Barcelona, el dia 14. És una semblança sense signar, atribuïble a Miquel Capdevila (Juneda, 1887 - Barcelona, 1953), tant pel seu estil com pel fet que aquest periodista era llavors redactor en cap del diari. La caricatura de Rusiñol és obra del dibuixant Emili Ferrer (Barcelona, 1899 - 1970), i es va publicar amb aquesta peça.
És a punt de celebrar-se a Sitges l’homenatge extern al popularíssim Santiago Rusiñol: a dretes no diem el “gran” Rusiñol perquè, tot i escaure-li plenament l’adjectiu, ens sembla que posaria a les nostres paraules alguna cosa d'encarcarament que mai com ara apareixeria discordant per la fesomia de l'homenatjat. I diem homenatge extern perquè no hi ha dubte que silenciosament, íntimament, són molts i molts, diguem tothom, qui ja fa temps homenatgen aquest genial i prolífic autor l'un dia darrera l'altre amb un homenatge sincer i estimant. En canvi, la més justa evocació que de la figura de Rusiñol escau de fer és, creiem, la seva popularitat. Dues vastes popularitats eren, en un ordre semblant d‘art, a Catalunya, qui per damunt de les altres es destacaven. L'una era, i és encara, la de Guimerà, traspassat fa un any i mig. L'altra és la de Rusiñol, a qui Déu doni vida. No és atorgat a qualsevol d'atènyer la popularitat en les proporcions d'aquests dos noms. Parlant d'ells, sí que es pot dir quo no hi ha recó de món quo no els conegui. La popularitat de l'un i de l'altre són, però, d'un descabdellament distint. Era aquell, Guimerà, el fulminant, l'olímpic, el passional vehement, la veu que cridava el cor de les veus heroiques de la raça, la flingantada d’acer que trenca l’escorça rústega dels homes, i posa a flor de terra, o a flor d’aigua, els pics vius de les grans passions. Però Rusiñol és la benignitat, la bonhomia, el sentimentalisme divers i pastós. Rusiñol és el repòs. Ell poques vegades dona a pensar, no complica, descomplica les vides, no vol ésser gratat a fons, ofereix planells amables i complaents en llur mateixa simplicitat. “Anar a comèdia” en certa manera podríem dir que és el mot precís quan es va a veure teatre de Rusiñol; aleshores aquest “anar a comèdia”, tan expressiu, té la màxima expressivitat per significar l’estona de repòs i de gaudi que la família va a prendre, en compensació dels treballs de la jornada. Rusiñol és aquell escriptor que deixa satisfet. Per això és tant popular. Cal recordar, per exemple, com acudien les multituds a les representacions de L'auca del senyor Esteve i de L'alegria que passa [...]. Es pot dir que Rusiñol representa un quart de segle; un quart de segle en què enmig de les més oposades i contradictòries tendències, ell ha mantingut sempre la unanimitat, parlem de la unanimitat essencial, oi?, de la unanimitat en el fons, de la unanimitat global [...] La popularitat, la unanimitat de Santiago Rusiñol és de les de bon to. A la seva ploma àgil de periodista, tan fluida, i que, de vegades, sense repenjar-s'hi —com aquell qui ho fa mig sense adonar-se’n que té incisions profundes— hi ha ajuntat el seu pinzell de pintor, que ha conegut hores memorables en els millors salons. Sense això, fins i tot, la senyoria del Cau Ferrat li dona aquell nimbe de refinament propi dels enginys selectes.
