Darwin i la facultat motriu de les plantes (1882)
De l’article de Valentí Almirall (Barcelona, 1841 - 1904) publicat a L’Avens (8-V-1882) arran de la mort del científic anglès Charles Darwin (Shrewsbury, 1809 - Down House, 1882). Fins al 31 de maig es pot visitar a l’Hivernacle del parc de la Ciutadella l’exposició Darwin Botànic, produïda pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona. El periodista Almirall va ser pioner de la divulgació científica a la premsa catalana. Darwin estudiava les plantes com un element principal en les recerques que el duien a formular la seva teoria de l’evolució.
[...] La vida de Charles Darwin va ser poc accidentada. Després de cursar les primeres ensenyances a la seva ciutat natal, va passar a les universitats d’Edimburg i de Cambridge. A l’edat de vint-i-dos anys, portat per la seva afició a les ciències naturals, va aconseguir ser admès sense paga a bord del navili Beagle [Llebrer] que anava a emprendre un viatge al voltant del món, i al publicar a son retorn el Diari de les seves investigacions i diverses obres sobre particularitats observades, va ser tingut ja com un naturalista de primera força. El 1839 va contreure matrimoni amb la seva cosina Emma Wedgwood, i al cap de tres anys van anar-se’n a viure a Down, on va romandre tranquil i feliç dedicat enterament als seus estudis, fins al dia de la seva mort. Des d’aquell retir i sense altres armes que la seva ploma, ha fet una vertadera revolució en les idees de la humanitat. En les seves primeres obres s’havia acreditat com un naturalista de primera línia, però després va fer un pas més i de sobte va posar-se al nivell dels grans filòsofs. Al publicar el 1859 el seu Origen de les espècies per mitjà de la selecció natural va produir estupor entre la gent de ciència. Els uns, comprenent tot seguit l’abast dels principis proclamats pel pensador anglès, principis tan originals com de transcendència, van saludar-lo com a digne successor dels Copèrnics, Galileus i Newtons. Els altres, porucs i espantadissos, van vaticinar grans cataclismes com a producte de les predicacions darwinistes. Darwin, fred i tranquil com un vertader savi, repetint en el seu interior el cèlebre Epur si muove, va seguir el seu camí, i cada obra nova que publicava era un nou arsenal de proves quasi evidents, puix que totes les treia de l’observació i l’experiència. Des del 1859 fins a 1871 va donar a llum la Fertilització de les orquídies, l’Encreuament i fertilització per si mateixes (Self-fertilisations) de les plantes, les Formes de les flors, els Moviments i habituds de les plantes que s’enfilen, les Plantes insectívores, i les Variacions de les plantes i dels animals en l’estat de domesticació. Cada una d’aquestes obres queia com una pluja de plom fos sobre el cap dels detractors del seu autor, que va proposar-se reblar el clau al publicar el 1871 la síntesi de les seves observacions i principis en la seva Descendència de l’home, la qual va completar després amb les Expressions de les emocions en l’home i en els animals. En els últims temps de la seva llarga i profitosa vida no va romandre tampoc vagatiu, i avui per avui tota l’Europa científica admira el gran conjunt d’observacions que va aconseguir aplegar en la seva darrera obra, el títol de la qual és La facultat motriu de les plantes. En ella posa en clar una immensitat de qüestions que havien estat debatudes durant segles. [...]
Valentí Almirall 1882
