La invasió alemanya de Polònia l’1 de setembre de 1939 va ser una espurna en un context ja saturat de tensions, aliances rígides (amb mi o contra mi) i potències disposades, o potser fins i tot resignades, a entrar en un conflicte total. Avui, en canvi, tot i que el món continua sent perillós i inestable, la lògica de l'escalada militar no és la mateixa. Per això, fins i tot davant d'agressions tan greus com la invasió russa d'Ucraïna o l'atac dels Estats Units a l'Iran, no s’ha produït res semblant a l'inici de la Tercera Guerra Mundial. Agradi o no, un element clau continua sent la dissuasió nuclear. Des del 1945, les grans potències saben que un conflicte directe podria derivar en una brega nuclear de conseqüències apocalíptiques. Aquesta consciència ha creat un sistema de contenció mútua que, paradoxalment, fa improbable que certes guerres vagin a més. En el cas d’Ucraïna, tant l’OTAN com Rússia han calibrat moltíssim els seus moviments per evitar un enfrontament directe. També han mesurat el llenguatge per referir-se al possible ús d'aquestes armes terribles, fins i tot en el cas d'un incontinent verbal com Trump.
En segon lloc, hi ha la qüestió de la interdependència econòmica global. En el món del 1939 les economies podien permetre's –fins a cert punt, òbviament– trencar relacions comercials i entrar en una lògica de destrucció absoluta. Avui, en canvi, una guerra total paralitzaria ipso facto les cadenes de subministrament, els mercats energètics i els sistemes financers del món ultraglobalitzat, d'una manera que cap potència està disposada a assumir. Per això, països com Rússia o l'Iran, i per descomptat els Estats Units, han de moure's dins dels límits marcats per la necessitat de mantenir una mínima viabilitat com a estats. No els mou pas l'afany de pau o el respecte pels drets humans, en absolut, sinó la certesa d'una paràlisi econòmica total que, segons com, podria consumar-se amb una rapidesa extraordinària.
En tercer lloc, també ha canviat la naturalesa de les aliances. El 1939, els pactes de defensa eren quasi automàtics: si un país era atacat, els seus aliats formals havien d'entrar en guerra. Avui, les aliances –com la mateixa OTAN– són fortes, però alhora flexibles (només cal observar el gir que acaba de fer la UE en els darrers dies). Això vol dir que els Estats Units poden donar suport militar a Ucraïna sense convertir-se en un bel·ligerant directe: la lògica és una altra. La diplomàcia també és diferent. Tot i les seves limitacions, institucions com l’ONU proporcionen canals per gestionar crisis o per exercir pressió internacional. El 1939, aquests mecanismes (com la quasi decorativa Societat de Nacions) eren molt febles, o inexistents.
Finalment, hi ha un quart factor que, al meu entendre, convida a una mirada esperançada: la memòria de les dues guerres mundials continua pesant en la cultura política de la majoria de les societats; a la Unió Europea molt, però també a Rússia i en altres països. Aquesta memòria col·lectiva actua com un fre addicional, però és evident que va afeblint-se a mesura que passen els anys. Cada època té el seu horitzó moral –és a dir, allò que una societat considera acceptable, inevitable o bé impensable–. El 1939, la guerra total encara era concebible com una eina dolorosa, però també legítima, per resoldre conflictes entre estats. Avui, en canvi, una devastació d'aquella mena ha esdevingut gairebé un tabú: no només per por, sinó perquè la magnitud de l'escarment històric la fa moralment inassumible.
M'agradaria pensar que els quatre punts que acabo d'apuntar no són ingenus, sinó esperançats. A la pàgina 168 d'Anatomia de l'esperança (Premi Josep Pla 2026), el professor Francesc Torralba afirma: "Les generacions que van fer possible l'assoliment d'un sistema de drets socials bàsics tenien esperança [...]. Van intuir que era possible, i per això hi van posar el coll, però per fer-ho van haver d'abatre el mur mental de la impossibilitat". És probable, en efecte, que tot això sigui un assumpte de murs, i en diversos sentits. Fins fa foc, la memòria compartida dels estralls de la Segona Guerra Mundial –les fotos d'Auschwitz o d'Hiroshima, per entendre'ns– eren un veritable mur de contenció moral. La desmemòria l'ha anat erosionant a poc a poc, aquest mur. En general, les generacions a les quals es refereix el doctor Torralba han passat avall, o ja no tenen forces per abatre uns altres murs. I les noves? Què signifiquen avui Auschwitz o Hiroshima per a un noi o una noia de setze o disset anys? Deixo la resposta en mans dels lectors.
