“Si volen proves que l'Iran posa en perill el món sencer (...), ha atacat una zona civil amb armament per cometre assassinats en massa”. Això ho deia el primer ministre d'Israel, Benjamin Bibi Netanyahu, davant d'una zona residencial de la ciutat israeliana d'Arad, que va patir un atac amb míssils iranians. No es tracta de pintar cap esquema maniqueu en què el règim dels aiatol·làs pugui aparèixer com a “bo”, perquè es tracta d'una colla de males bèsties que mesclen l'ultranacionalisme i l'integrisme religiós amb una avarícia desmesurada i patològica: en aquest sentit, no es diferencia gens dels governs presidits per Trump i pel mateix Netanyahu. Algú m'objectarà que existeix una diferència fonamental, i és que els governs de Trump i Netanyahu són democràtics, mentre que el govern que ara lidera Mojtaba Khamenei és una dictadura. Cert, i aquest és precisament el drama: que certs governants utilitzin la democràcia, i la legitimació de les urnes, per actuar com la dictadura més indecent.
Als comptes pendents que té amb la justícia del seu país, Netanyahu hi hauria d'afegir aviat una acusació formal davant dels tribunals internacionals com a criminal de guerra i autor polític, precisament, de l'assassinat en massa —el genocidi— encara avui en curs contra la població de Palestina. Pel que fa a la nova guerra a l'Orient Mitjà, ha estat el seu govern el que ha atacat l'Iran quan no existia cap justificació per fer-ho, de forma il·legal i amb l'únic suport d'uns EUA zombis, immersos en la deriva autoritària i imperialista de Trump i els seus adlàters (el secretari que es fa dir de la Guerra, Pete Hegseth, és un facinerós tant o més indesitjable que el seu cap de files). També és el govern d'ultradreta que presideix Netanyahu el que ha decidit entrar al Líban trencant i desafiant el dret i l'ordre internacionals amb la vaporosa excusa d'acabar amb Hezbollah (com a Palestina se suposa que es tracta d'acabar amb Hamàs). Mentre Trump es dedica a especular i jugar amb els mercats i el preu del petroli amb les seves declaracions i contradeclaracions constants, fent veure fins i tot que té obertes unes negociacions que la contrapart nega que existeixin, es fa cada dia més palès que els EUA han perdut el control de la situació, i que Israel es dedica literalment a fer la guerra pel seu compte. Aquesta vegada, però, Netanyahu ha trobat en l'Iran un enemic més poderós dels que està acostumat a enfrontar. Més poderós, tan poc fiable i tan armat com el seu propi govern. Jerusalem alliberada és el poema èpic renaixentista de Torquato Tasso que narra la caiguda de Jerusalem durant la Primera Croada; una de les moltes vegades que la ciutat santa ha estat atacada al llarg dels segles. Ara hem de parlar de Jerusalem bombardejada, mentre el ministre de Finances d'Israel, el colon ultradretà Bezalel Smotrich, declara sense embuts que la nova frontera d'Israel amb el Líban ha de ser el riu Litani, la qual cosa significa la invasió i ocupació de prop d'un deu per cent del territori libanès. Qui posa en perill el món sencer?
