La gènesi medieval de Catalunya (2022)
Del text de l’historiador Michel Zimmermann (Villefranche-sur-Saône, Alvèrnia, 1937 - París, 2026) en el Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (VII-2022). Eminent catalanòfil, Zimmermann va morir el passat 13 de març. Des del 1993 va ser catedràtic d’història medieval de la Universitat de Versalles i abans, des del 1983, professor a la Sorbona. Com a investigador de la Catalunya del període comtal formava part amb els seus mestres Wolf i Bonnassie, de l’anomenada escola de Tolosa. Era membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
Les recerques sobre la Catalunya medieval continuen suscitant vocacions d’historiadors excepcionals, que associen la qualitat científica dels seus treballs a unes preocupacions cíviques i nacionals [...] És legítim preguntar-se si, abans mateix d’existir, la futura Catalunya no havia conegut ja un destí original. Al final de l’Imperi romà, Catalunya va constituir, en la prolongació de la Via Domitia, un pas natural i essencial en la circulació entre Itàlia i Espanya. La seva situació geogràfica i política li va permetre, durant els tres segles que van separar la instal·lació dels visigots a Aquitània de la conquesta àrab, manifestar una autèntica originalitat, una forma de particularisme. [...] L’episodi inaugural d’una història de Catalunya és el que Wolff ha anomenat la seva “desagregació d’Hispània”, la conquesta per part dels francs d’una part de l’espai català i la seva incorporació a l’Imperi carolingi i després al regne de França occidental. [...] L’esdeveniment decisiu en la formació de Catalunya és, en efecte, el naixement de les dinasties comtals i l’inici del reagrupament territorial que en resulta. Els anys 878-897 corresponen al govern de Guifré I, cridat a esdevenir el fundador de Catalunya, l’heroi de la independència catalana [...] Alliberats de tota tutela estrangera, els habitants de la futura Catalunya prenen consciència a poc a poc de pertànyer a un destí comú que arrela en un territori. [...] Anys després en el context de l’expansió dels comtats catalans intervé la unió entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. L’acord d’agost del 1137 preveu el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla i hereva del rei Ramir. [...] Llavors s’imposa a Catalunya la necessitat de fer reconèixer la seva pròpia existència. Ella és un partenaire del regne d’Aragó i no està gens amenaçada per cap absorció. Però el fet de compatir el mateix sobirà exigeix distingir clarament el territori d’on és rei d’aquell d’on és comte, puix que les dues funcions són d’origen diferent i s’exerceixen alhora. És l’endemà de la unió catalanoaragonesa que sorgeix en la documentació el nom de Catalunya, destinat a qualificar la part no aragonesa de la doble monarquia. [...] El nom de Catalunya, l’aparició sobtada del qual respon a una urgència –el títol massa institucional i localitzat de comte de Barcelona no convenia per a la definició d’un Estat–, continua essent un enigma. ¿El comte va donar existència a un mot que ja existia? [...] Catalunya ve de castlà. Bonnassie veu en la promoció del mot el reconeixement quasi oficial de la feudalització de la societat: Catalunya és el país dels castlans... Diu ell: “Aquí, com a Castella, el nom dels guardians dels castells acabarà aplicant-se al conjunt de la població”. [...] La gènesi medieval de Catalunya és complexa i original; no respon a cap determinisme i no és el fruit d’una conquesta o d’una immigració. Catalunya neix de la consciència precoç d’una realitat nascuda de les condicions històriques o geogràfiques, construcció original menys en la seva forma que en la seva precocitat, imposada per les circumstàncies.
Michel Zimmermann 2022
