LITERATURA

Gonçalo M. Tavares: “Al segle XX el progrés i la destrucció es barregen: l’un no seria possible sense l’altre”

Escriptor, publica ‘una niña está perdida en el siglo xx’

Gonçalo Tavares (Luanda, 1970) és la gran estrella de la nova literatura portuguesa. Elogiat per la crítica internacional, cultiva la poesia, la novel·la, l’assaig, l’epopeia i el teatre. Ha visitat Barcelona per participar en una “conversa fictícia” al CaixaForum amb el creador escènic Ignasi Duarte, que durant una hora va llançar-li tot de preguntes extretes de les novel·les del portuguès. La visita va coincidir amb la publicació de la seva última novel·la, Una niña está perdida en el siglo XX (Seix Barral), que explica la història d’un home misteriós i una nena amb síndrome de Down que van a la recerca del pare de la nena. Un viatge que els portarà a Berlín i en el qual s’aniran trobant tot de personatges fascinants que formen un catàleg al·legòric dels traumes i pulsions de la història d’Europa en el segle passat.

El segle XX s’ha definit com el segle del progrés però també com el segle de la destrucció. De quina definició se sent més a prop?

No són idees excloents. El segle XX és el de la fàbrica, però la fàbrica i la democràcia van molt lligades. Les fàbriques han explotat les persones durant segles, però també han fet accessibles a la població productes que abans eren caríssims, i són determinants en l’accés a la informació, l’aparició dels sindicats, la jornada de vuit hores... En el segle XX també sorgeixen les fàbriques de mort, que tenen com a matèria primera els cossos vius i com a producte final la mort. I sempre de la forma més ràpida i barata. En el segle XX, els conceptes de progrés i destrucció es barregen. Un no seria possible sense l’altre.

Els protagonistes d’ Una niña está perdida en el siglo XX s’allotgen en un hotel les habitacions del qual tenen nom de camp d’extermini. ¿Cal fixar l’Holocaust en la memòria tot i que incomodi la gent?

George Steiner té dos manaments sobre aquest problema: “No oblidis” i “Estigues alerta”. I l’única manera d’estar alerta en el segle XXI perquè una cosa així no es repeteixi és recordar constantment els mecanismes que van originar l’Holocaust. La memòria és essencial, especialment en una època en què les notícies van tan ràpid. La memòria de la televisió i internet s’autodestrueix ràpidament: el centenari de la Primera Guerra Mundial és notícia un dia però l’endemà ja no. Cal una memòria que sigui més pesada i potser l’arquitectura s’adequa millor a aquesta idea. L’hotel de la novel·la és una mena de llibre de records, un lloc violent i, com qualsevol monument, difícil d’obviar.

A la novel·la, un vell antiquari continua una tradició heretada d’escriure cada dia una sèrie de números. L’explicació és intrigant: “No ho faig per indiferència o falta de connexió amb l’exterior. Es tracta de continuar, només continuar”.

Aquest personatge ha rebut com a herència una llibreta amb números i continua la sèrie matemàtica. És algú que ha creat un món propi, com qui col·lecciona segells. ¿Ha d’interrompre la col·lecció perquè esclata una guerra? ¿T’has de comprometre més amb la realitat? És un problema ètic per al qual no tinc resposta. Perquè, d’alguna manera, seguir construint un món propi diàriament pot constituir una taula de salvació i una font d’estabilitat en un món confús.

Un altre personatge viatja per Europa enganxant cartells. “Vull que la gent tingui memòria, que vegi els detalls i s’ompli de ràbia”. És l’objectiu que ha de tenir la literatura?

No hi crec, en la literatura amb missatge. No es pot substituir un llibre per un missatge o per una frase. Si es pogués substituir el meu llibre per la frase “No podem oblidar el segle XX” no pagaria la pena publicar-lo.

L’únic escenari que s’identifica és Berlín. Un viatge a través del segle XX ha de passar-hi per força?

Per a mi, Berlín és el centre del segle XX. Potser a la primera part del segle seria Moscou, però a finals dels 30 el centre es mou a Berlín. Parlo des d’un punt de vista occidental; el centre del món d’un japonès seria un altre.

Ha publicat una trentena d’obres en 15 anys. Què el fa escriure tant?

Per a mi, escriure no és una necessitat intel·lectual sinó física. Quan passo tres o quatre dies sense escriure experimento una irritació corporal, com si em faltés alguna cosa. Escric com algú que té gana perquè són les cinc de la tarda i encara no ha menjat res. Però quan després escric sense parar quatre o cinc hores, com un al·lucinat, m’oblido de menjar i tot. I en acabar sento una gran alegria corporal.

Per què no va voler publicar res fins als 31 anys?

Va ser una cosa una mica instintiva. Entre els 20 i els 30 anys vaig escriure molt, diàriament, però vaig esperar 12 anys per publicar llibres. Estava tan hipnotitzat escrivint que em semblava que publicar no faria més que distreure’m. La meva idea era esperar als 30, perquè publicar implica precisament fer-se públic i aleshores tot canvia. També volia tenir confiança: tenir molta obra et proporciona tranquil·litat i permet no haver d’amoïnar-se pensant idees per a un nou llibre, perquè ja tens escrits els dos o tres següents.

Quin és el seu procés creatiu?

Primer escric i, després d’uns anys, torno al llibre, tallo, reviso i el publico. Necessito oblidar-me del llibre i després tornar-hi amb una mirada crítica que em permeti ser cruel i editar-lo. Viatge a l’Índia, per exemple, va sortir el 2010 però la primera versió es va escriure el 2002.

Més continguts de