Així com durant segles, per no dir mil·lennis, els humans hem carregat amb els mites de l’honor i de la guerra, en la contemporaneïtat (segles XIX i XX) això va començar a canviar. Com més capacitat destructora teníem, més alertes s’aixecaven. La idea filosòfico-política kantiana de La pau perpètua (1795) s’ha anat obrint lentament camí en les nostres mentalitats i els nostres cors. Un camí tortuós, amb cul-de-sacs, del qual encara trigarem a veure el final, si és que hi ha final. Costa tant de creure en els finals feliços, oi? Avui quasi cap ficció no en té. Ni feliç ni infeliç. Tot resta obert, incert. Les sèries pròpiament no s’acaben... Estem en un to be continued infinit. La guerra es resisteix a desaparèixer amb dents i ungles. La duem ficada molt endins.

Que el menyspreu amb el qual el president dels Estats Units es refereix a Europa sigui insultant i que Donald Trump sigui un producte de la jungla especulativa no treu que ens hàgim de preguntar si té raó en alguna de les seves afirmacions. En cap cas per ganes d’autoflagel·lar-se, sinó per sortir de l’autocomplaença que tan cara haurem de pagar els europeus.

Tornem d’un cap de setmana llarg, a les portes de les obligacions socials i les compres de Nadal, i avui sentiran a dir que hi ha enquestes que diuen que els votants del PP donen més valor a la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, que no pas al president del partit, Núñez Feijóo. Però mentre el dia a dia marca l’agenda immediata, el corrent de fons és molt fort, tan fort que ja està condicionant l’agenda immediata. I és que estem assistint a un canvi d’època. Només cal llegir la notícia que obre la nostra portada d’avui:

"Odio Putin". Ho diu Margarida, una nena ucraïnesa segrestada quan era a casa seva i entregada a una família russa. Una condemna inapel·lable que rebat el fals relat de la propaganda russa. I un crim de guerra segons el Tribunal Penal Internacional amb seu a la Haia que el 2023 va emetre una ordre detenció contra el president rus... i que es fa realitat en el cap de Margarida a l’obra The Hague (la Haia) de la dramaturga ucraïnesa resident a Barcelona Sasha Denisova, que s'ha programat al Teatre Municipal de Girona dins del festival Temporada Alta.

Inquieta veure Donald Trump reunit amb Viktor Orbán i prometent-li flexibilitat perquè Hongria pugui continuar comprant gas i petroli a Rússia, tot i les sancions a Putin, esquivant les propostes dels EUA per acabar amb la guerra a Ucraïna. I tot això sabent, com sap molt bé Trump, que l’Hongria d’Orbán és un centre d’espionatge que té en el punt mira les institucions de la Unió Europea. Trump sap que els agents de l’FSB es mouen amb comoditat per Budapest, i segur que tant li fa. Ni el commou, ni l’afecta. Ell duu a sobre l’acusació d’haver col·laborat amb el kagebisme fa gairebé quatre dècades. Durant trenta-vuit anys, i amb formats diferents, el mandatari estatunidenc hauria sigut l'agent Krasnov. 

(Aquesta entrevista es va publicar el 10 de novembre de 2025, abans de l'última amenaça de Donald Trump de conquerir Groenlàndia)

Hans Magnus Enzensberger va proposar el 1982 una hipòtesi irònica sobre el "subdesenvolupament com a estadi superior del socialisme". Es referia al comunisme, res a veure amb la socialdemocràcia que defensa el nou alcalde de Nova York, Zohran Mamdani. Pocs anys després del lúcid enginy d'Enzensberger, la broma s’acabava: el 1989 queia el Mur de Berlín. Per fi els alemanys de l’est, i al darrere seu els ciutadans de totes les repúbliques soviètiques, podien escapar-se de la presó en què s’havia convertit un món comunista marcat per l’escassedat, la burocràcia, el terror, el malbaratament, la desinformació, la incapacitat d’innovar... Res no funcionava, tothom s’espiava. Era la fi d'unes societats totalitàries que, a força de terror, s'havien garantit un suport fanàtic o una lleialtat passiva. La caiguda del comunisme va semblar que era definitiva i total. Però la història mai és lineal.

Durant dècades, en plena Guerra Freda, el món va viure angoixat per l'amenaça latent d'una hecatombe bèl·lica nuclear. El record d'Hiroshima i Nagasaki era recent. La divisió en blocs irreconciliables, l'Occident capitalista contra la Rússia comunista i els seus satèl·lits, mantenia la comunitat internacional en una tensió permanent. El pacifisme va anar guanyant terreny (també l'ecologisme que combatia l'energia nuclear). La distensió i la desescalada en l'armament nuclear va arribar amb els acords entre els presidents estatunidenc Reagan i rus Gorbatxov: a partir de 1985 i amb el tractat START de 1991. Amb la caiguda i dissolució de l'URSS, es va produir un relaxament respecte a l'amenaça bèl·lica nuclear. Però tot i la destrucció d'arsenals, el perill ha seguit existint. Les armes hi són i tenen un potencial destructiu descomunal, infinitament superior als devastadors bolets nuclears que, al Japó, van posar definitivament el tràgic punt final a la Segona Guerra Mundial.

Amb la guerra d'Ucraïna, Donald Trump no se'n surt. La ingenuïtat del president estatunidenc i la seva dependència del seu homòleg rus, Vladímir Putin, són cada cop més ostentoses i preocupants. Els fets són tossuts. La guerra no s'atura i el cansament ucraïnès i el desconcert europeu són tan vistosos com la desimboltura de Moscou.

És l’acusació generacional més repetida. I tenen raó. Els boomers hem fallat. Les democràcies fan aigües, la crisi climàtica sembla inaturable, els líders autoritaris dominen la geopolítica, torna un clima bel·licista, les desigualtats socials resulten sagnants, el desconcert educatiu creix, la polarització ideològica i religiosa avança de la mà de nous dogmatismes, les guerres culturals foragiten el diàleg... Sens dubte, els joves tenen motius de sobres per criticar-nos.

Aquesta setmana s’ha sentit els presidents de la Xina i de Rússia especulant sobre la possibilitat de viure 150 anys. He estat llegint articles sobre el tema perquè, ho confesso, m’interessa. Els articles que han provocat la conversa entre Putin i Xi i que he llegit se centren en si això serà biològicament possible: que si òrgans, que si teràpies cel·lulars, que si com aturar l’envelliment. Fins i tot com estimular la medul·la per generar anticossos que ens mantinguin més joves.

Les negociacions per a la pau a Ucraïna semblen en punt mort, però Europa avança per preparar el futur escenari de pau. El president de França, Emmanuel Macron, ha anunciat aquest dijous que vint-i-sis països –la majoria europeus– han acceptat participar en la missió de pau a Ucraïna que es desplegarà quan hi hagi un alto el foc. "Vint-i-sis països s’han compromès a desplegar com a força de garantia tropes a Ucraïna, o a ser-hi presents per terra, mar o aire", ha assegurat el cap de l'estat francès després de la cimera que s'ha celebrat aquest dijous a París.

D’una manera o altra, la majoria aconseguim encapsular-nos uns dies a l’estiu quan ens està permès recuperar el que és bàsic, sigui l'olor d'una figuera o veure passar els núvols. Des de la calma, l’actualitat encara té més aparença d’un escenari mogut per la crueltat i l’arbitrarietat. Un circ sinistre del qual sembla que valgui la pena protegir-se, allunyar-se. Aquest estiu hem assistit al que sembla la fi del món: flames inextingibles que calcinen arbres, animals i pobles; lideratges narcisistes i egos hipertrofiats que marquen el pas de les relacions internacionals, incapaces d’aturar les matances a Ucraïna o a Gaza. La història, en el cas de la cimera d’Alaska, ens ha passat per davant com una mala pel·lícula de sèrie B, on el suposat president del món lliure, convertit en un capriciós CEO en cap, adula el sanguinari president rus passejant-lo en la Bèstia, el blindat presidencial, mentre és incapaç de forçar un acord d’alto el foc digne per a Kíiv. Amb l’escenografia daurada dedicada a Putin, els EUA donaven cobertura a qui considera que la unitat i l’estabilitat de Rússia només s’aconsegueixen per la força i distorsionant la història, qui considera que el poder es nodreix de crueltat, misteri, teatralitat i manipulació. 

En el que portem de segle, en el món hi ha hagut 49 guerres, el 30% de les quals han acabat amb un acord de pau, el 38% encara estan actives i el 14,3% han acabat amb la victòria militar d’alguna de les parts. Les altres són guerres desactivades però encara no resoltes. Des de fa dècades, la tendència ha estat resoldre els conflictes armats amb una negociació i la signatura d’un acord de pau, cosa que sempre m’ha satisfet. Però en els darrers anys la tendència ha canviat, i comencen a proliferar les guerres que acaben amb la victòria d’una de les parts i la derrota de l’altra. És una tendència preocupant, i més en moments en què ha augmentat brutalment la despesa militar mundial i el comerç d’armes, i que torna a imperar el pensament militarista, en una nova guerra freda dominada per la paranoia de ser atacats.

S'ha tornat a evidenciar l'optimisme naïf de Donald Trump amb Vladímir Putin. L'autoconfiança exagerada del president estatunidenc no és suficient per estovar la determinació imperial del seu homòleg rus, una bèstia de poder que s'ha imposat la missió de tornar la grandesa a Rússia. La cimera d'Alaska, amb catifa vermella inclosa, més enllà de donar legitimitat a l'invasor d'Ucraïna, aparentment ha servit per a ben poc. Putin n'ha sortit satisfet i fins i tot s'ha permès bromejar amb una cita amb Trump a Moscou. Trump, en canvi, n'ha sortit emmurriat i ha citat dilluns a la Casa Blanca el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. Esperem que aquesta vegada no sigui per esbroncar-lo en públic.

Aquest estiu la popularitat de Vladímir Putin entre els russos ha baixat del 83% al 79%. Són xifres altíssimes per a un governant, però el descens reflecteix un cert malestar entre la població. El motiu, l’augment mitjà del 12% en els preus dels serveis bàsics en un context d’inflació disparada. A més, l’índex d’aprovació del president rus podria baixar encara més a finals d’agost, coincidint amb el moment en què les famílies compren el material escolar.

Ni alto el foc ni reducció d’hostilitats a Ucraïna. Sembla que això és el que du al cap Vladímir Putin mentre s’acosta el cara a cara amb Donald Trump. I també sembla que és el que s’ensuma --i fa dies que ho ha dit-- el primer ministre polonès Donald Tusk: “Temo que anem cap a una congelació del conflicte”. Alaska es perfila doncs com l’escenari de l’enèsim joc d’indefinicions i ambigüitats Putin-Trump. El resultat seria més incertesa, per anar a parar allà d'on potser mai no hem acabat de moure’ns: el que volen Trump i Putin és posar-se d’acord per fer i desfer sobre el futur d’Ucraïna i d’Europa. Putin no ha renunciat al botí territorial –Crimea i bona part del Donbàs– un èxit disfressat de victòria de cara a la societat russa, i que deixaria per a Ucraïna la rendició quasi incondicional: neutralitat obligada –sempre amenaçada de satel·lització– i ni parlar-ne d’entrar a l’OTAN.

Els líders europeus i el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, confien que la cimera d'Alaska sobre Ucraïna entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el seu homòleg rus, Vladímir Putin, tingui èxit i que es tradueixi en un alto el foc a la guerra entre Rússia i Ucraïna. De moment, la primera bona notícia per a Zelenski és que el president estatunidenc li ha assegurat que no hi haurà cap cessió de territori ucraïnès a Rússia sense el vistiplau de Kíiv.

Moviment inesperat de Vladímir Putin per contrarestar l’amenaça de Donald Trump si no atura els combats a Ucraïna abans d’aquest divendres. El Kremlin ha informat que els dos presidents es reuniran “en els pròxims dies” en un lloc “ja acordat”, però que “s’anunciarà una mica més endavant”, tal com havia avançat la Casa Blanca dimecres. Segons l’assessor presidencial rus, Iuri Uixakov, la setmana que ve s’ha designat com a “data de referència” per a la trobada, tot i que és “difícil dir quants dies durarà la preparació”.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha amenaçat el seu homòleg rus, Vladímir Putin, dient que li dona entre 10 i 12 dies per arribar a un acord d'alto el foc amb Ucraïna, en comptes dels 50 que li va concedir fa dues setmanes. "He parlat molt amb el president Putin, m'he portat molt bé amb ell", ha dit Trump en una compareixença des d'Escòcia, en què ha recriminat al dirigent rus que després de les converses "disparés coets contra alguna ciutat, com Kíiv, i matés molta gent en una residència". "Hi ha cossos estesos a tots els carrers", ha denunciat.