“Queda clar que tant nosaltres com el futbol necessitem una altra via per combatre el racisme”. És la resposta de la selecció anglesa després de conèixer la denúncia de Jess Carter per haver patit comentaris racistes durant l’Eurocopa. El combinat que dirigeix Sarina Wiegman havia estat l’únic, juntament amb Suïssa, en posar un genoll a terra abans del xiulet inicial de l’àrbitra. Un gest que es va estendre a la Premier League després de l’assassinat de George Floyd a mans d’un policia als Estats Units.

La selecció espanyola femenina portava tres Eurocopes consecutives caient eliminada als quarts de final. Així va passar a les edicions del 2013, el 2017 i el 2022. De fet, en la història del torneig només havia arribat una vegada a les semifinals, el 1997, però aleshores el format era diferent i en aquesta ronda s'hi arribava directament des de la fase de grups. És a dir, Espanya mai havia guanyat un partit d'eliminatòria de l'Eurocopa fins aquest divendres, quan la selecció d'Aitana Bonmatí, de Sant Pere de Ribes, i de Clàudia Pina, de Montcada i Reixac, va imposar-se (2-0) sobre l'amfitriona, Suïssa, a Berna. Van ser seves les dues genialitats que van decidir el partit.

L’Eurocopa femenina dona el tret de sortida aquest dijous amb l’Islàndia - Finlàndia (18 h). 16 seleccions lluitaran per ser el pròxim 27 de juliol al Sankt Jakob-Park de Basilea en la final, amb la selecció espanyola com una de les principals candidates al títol. La selecció dirigida per Montse Tomé buscarà aixecar l’únic trofeu que encara li queda pendent després de guanyar la Nations League i el Mundial. Anglaterra i França són els dos altres grans noms a tenir en compte.

Ja ho sabeu, amics i amigues, no cal barrejar esport i política. Abans d'un partit de la selecció, sona un himne, però no s'ha de barrejar amb la política. El rei d'Espanya va rebre la copa ja a la gespa, però no fem política. A la celebració a Madrid es canta diversos cops "Gibraltar es español" i s'arriben a sentir càntics contra Catalunya. O fent befa dels musulmans i els immigrants. Però no és política. L'esport de seleccions representa entitats polítiques com els estats, però resulta que no és política. Tot és política, amics i amigues.

La selecció espanyola més diversa de la història ha culminat a Berlín una Eurocopa perfecta. És la quarta, més que cap altre país europeu. Sobre el paper, Espanya no tenia el millor entrenador. Tampoc cap expert golejador reputat ni cap defensa central de primer nivell. Tanmateix, ha jugat millor que ningú i ha superat tots els esculls possibles per assolir una glòria tan inesperada com meritòria. L'èxit arriba per la porta gran: amb un ple de victòries i l'orgull afegit d'haver eliminat en la part més exigent del quadre la selecció amfitriona (Alemanya) i la vigent subcampiona mundial (França). A la final, el conjunt de Luis de la Fuente es va desfer de la imponent Anglaterra, que haurà de continuar mastegant per traduir bons jugadors en equips guanyadors. Nico Williams i Mikel Oyarzabal van ser els executors d'una nit màgica a l'Olímpic de Berlín.

Que Nico Williams estigui brillant a l'Eurocopa és un petit miracle. La seva història és colpidora i va començar vuit anys abans de néixer. Els seus pares van fugir de Ghana el 1994 en recerca d'unes condicions de vida millors a Europa. Amb la mare, Maria, embarassada de l'Iñaki (el germà gran de Nico) van travessar el Sàhara des de Ghana fins al Marroc, fent més de 5.000 quilòmetres. El camió que els transportava, gestionat per una organització criminal de tràfic de persones, els va deixar tirats en meitat del desert. Sense menjar ni beguda, van haver de caminar descalços sota cinquanta graus. Fèlix, el pare, encara avui dia té cicatrius als peus.

L’any 1968, a Mèxic, els atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos van immortalitzar una de les imatges més icòniques de la història dels Jocs Olímpics. Aixecant el puny amb un guant negre cadascú, els dos corredors van mostrar el seu suport al moviment Black Power, reivindicant els drets civils de la població negra dels Estats Units. Al seu costat, l’australià Peter Norman, plata a Mèxic, semblava que assumís l’habitual rol d’equidistant. Però Norman, en realitat, va donar suport a Smith i Carlos: duia la insígnia del Projecte Olímpic per als Drets Humans. I quan va arribar al seu país va denunciar la política discriminatòria amb els aborígens. Aquí va signar el seu final. Malgrat obtenir marques suficients per estar a Múnic l’any 1972, no va formar part de l’equip nacional. Norman va morir en l’ostracisme absolut: tenir principis té un preu.

Havien guanyat una batalla i després es van asseure per mirar una batalla d'un altre tipus. Vuit soldats de la Guàrdia Nacional d'Ucraïna que havien ajudat a frenar una ofensiva russa a la regió de Khàrkiv es van prendre el dilluns de la setmana passada de descans per veure la selecció masculina de futbol jugar el seu primer partit de l'Eurocopa. “El futbol uneix, dona adrenalina i motiva”, deia l'Evhen, de 34 anys, un soldat de la 13a Brigada de la Guàrdia Nacional que demana ser identificat només pel seu nom, d'acord amb el protocol militar.

La política i el futbol sempre han anat de bracet. I més quan es tracta de competicions de seleccions. Si bé encara no fa ni una setmana que ha començat l'Eurocopa, ja ha arribat el primer conflicte diplomàtic entre els països que hi participen. El problema ha sorgit durant el partit que enfrontava aquest dimecres Croàcia contra Albània, quan, de cop i volta, les dues aficions balcàniques es van unir sota un mateix crit contra el seu històric enemic territorial: "Kill the Serb!" [Mateu el serbi!]

Dinamarca fa un gran favor a l’Espanyol. El seleccionador danès, Kasper Hjulmand, no ha citat Martin Braithwaite per disputar l’Eurocopa, de forma que l’home gol blanc-i-blau podrà disputar el play-off d’ascens a Primera. La seva absència hauria estat una dolorosa bufetada per a l’entitat espanyolista, ja que els 26 jugadors citats s’hauran de concentrar a Brøndby a partir de dilluns, l’endemà del partit contra el Cartagena (18.30 h, LaLiga TV Hypermotion) on es decidirà la posició final de l’Espanyol a la classificació. 

Res serà igual després d'aquesta Eurocopa. Totes aquelles persones que no hi creien, que defensaven que el futbol femení era una moda i que afirmaven amb la boca plena que això no anava enlloc han tornat a topar amb la il·lusió i la tossudesa de futbolistes, staff i afició. Els arguments ja es compten a cabassos i la competició europea d'aquest estiu ha consolidat uns fonaments impossibles d'esfondrar. Anglaterra, amfitriona de la gran cita, s'ha col·locat la corona. "God save the Queen", clama el seu himne. Ara són elles, les reines, però de tota Europa.

La cara de desesperació d'Aitana Bonmatí ha resumit a la perfecció una eliminatòria desconcertant. La selecció espanyola, després del seu millor partit en tota l'Eurocopa, ha vist com Anglaterra ha remuntat en poc més de 10 minuts un partit que semblava fet per enviar l'equip dirigit per Jorge Vilda cap a casa (2-1). El marcador ha acabat sent massa cruel i molt poc just amb un conjunt que ha aconseguit saber, per fi, a què vol jugar.

L'Eurocopa està sent dura amb la selecció espanyola. Les futbolistes dirigides per Jorge Vilda demanaven calma abans de la cita europea en què tothom les situava com a favorites per endur-se el trofeu. Elles, però, reiteraven que encara no s'havia aconseguit res per sotmetre-les a tanta pressió. El partit contra Alemanya es plantejava com una prova de foc per veure quin és el nivell real de l'equip respecte a les grans seleccions europees consolidades. El duel ha sigut agredolç: una derrota dolorosa (2-0) que ha entelat el bon joc desplegat pel conjunt integrat majoritàriament per futbolistes blaugranes (o amb passat culer).

Espanya pot guanyar l'Eurocopa. Així, ras i curt. Tot i la baixa sobtada d'Alexia Putellas a causa del trencament del lligament creuat del genoll esquerre, el conjunt estatal segueix sent un dels favorits per col·locar-se la corona continental. En la primera gran Eurocopa des que el futbol femení ha fet un pas endavant i s'ha començat a consolidar i professionalitzar, el conjunt dirigit per Jorge Vilda apareix en totes les travesses. No és cap sorpresa: gran part de la plantilla vesteix la samarreta blaugrana i ha estat a punt d'aixecar el segon triplet consecutiu aquesta la temporada. 

Quan Anglaterra va debutar a l'Eurocopa, tots els seus jugadors es van agenollar al començament del primer partit en un gest contra el racisme. Alguns aficionats presents a les graderies els van xiular. Bé, els van dedicar aquell crit tan britànic, el "boo", que ja ha creat el seu propi verb sense traducció: to boo. Un dels problemes d’Anglaterra ha sigut que els brètols s’apropien de les graderies quan juga la selecció. En un joc d’extrems, una terra que ha donat tanta grandesa al futbol no ha aconseguit treure’s de sobre la mala fama de tenir una de les pitjors aficions del món.

Durant el Mundial de França (1998), el primer en què Croàcia va jugar, Davor Suker va dir que la brillant actuació del seu país –van acabar tercers– va ser fruit no només del joc sinó també del fet que Déu –el dels catòlics– anava amb ells. Ara Suker és president de la Federació Croata però no he tingut notícia que hagi apostatat malgrat la derrota davant d'Espanya, país d'igual tradició catòlica.

Tot sembla pensat perquè per fi, 55 anys després, Anglaterra pugui guanyar un títol. 55 anys després de guanyar el Mundial al vell estadi de Wembley, l’únic títol de la selecció dels tres lleons a l’escut, Anglaterra jugarà per primer cop la final de l’Eurocopa al nou Wembley contra Itàlia (21 h / T5), un equip que tampoc sol tenir sort en aquest torneig. De fet, l’ha guanyat un sol cop, un llunyà 1968. Des de llavors, ha guanyat els Mundials del 1982 i el 2006, però l’Eurocopa se li resisteix.