Parlem molt de la violència que es produeix en la intimitat de les relacions, però molt poc del desig, del que ens passa a les dones en el terreny pantanós de la sexualitat. Com qualsevol altra vivència humana, el sexe, l’amor i l’erotisme també s’aprenen, no sorgeixen de manera instintiva sense més ni més, deslligats de la cultura. Per les representacions disponibles, en la literatura, en el món audiovisual, en les històries que expliquen sobre nosaltres, sabem molt bé com és el desig dels homes, en què consisteix, com s’expressa i fins on pot arribar. O més ben dit, coneixem el desig dels homes que se senten amb el dret de mostrar-ne les dimensions, de fer-ne una exhibició de força no només per impressionar les seves possibles preses amoroses sinó per competir amb altres mascles com ells, per demostrar-los que la tenen més llarga, que són més potents i que tenen més poder. La sexualitat que domina l’imaginari col·lectiu és, doncs, la sexualitat dels depredadors que viuen la conquesta com una cacera. Per no quedar com febles i desvalgudes criatures davant dels seus companys de sexe, persegueixen, assetgen, dominen i, de vegades, domestiquen fins a l’aniquilació les dones, que converteixen en trofeus.

No tinc punyeteres ganes de tornar a tenir vint anys. Amb vint anys em mirava al mirall i no em veia. Només em fixava en tot allò del meu cos i de la meva personalitat que volia canviar. I malgrat que ja tenia la determinació que m’ha salvat el cul en tantes ocasions, no la tenia tan entrenada ni tan ben enfocada. Tampoc era igual de valenta que ara. I vivia moltíssimes més pors i inseguretats. Menys que als quinze, però una carretada més que ara. No tenia gaire clar què podia ser de mi a la vida, i encara em quedava per davant acabar de creure’m que allò que intuïa possible (dedicar-me al guió i provar d’escriure un llibre infantil algun dia) podia ser real.

"Barcelona és la dotzena ciutat més hot del planeta". Aquest va ser el titular que la periodista Adaia Teruel (Barcelona, 1978) va llegir estirada al llit des del mòbil un vespre de l'any 2022. Una afirmació que la va portar a iniciar un treball de camp per la capital catalana en clubs d'intercanvi de parelles, trobades fetitxistes, manifestacions de treballadores sexuals i altres experiències de testimonis que transiten pel sexe lluny de les vivències de la majoria. Una investigació que ha recollit al llibre Sexo en mi ciudad (Libros del K.O.), un recopilatori de cròniques i testimonis sobre una Barcelona sovint desconeguda per a molts barcelonins.

A principis de juliol, la justícia francesa absolia dues dones que havien afirmat a xarxes que Brigitte Macron, la dona del president de la República Francesa, és transsexual. Als seus comentaris, enumeraven les múltiples operacions a què suposadament s’havia sotmès i afirmaven que no era la mare biològica dels seus fills. Un tribunal les va condemnar el setembre de 2024 a pagar vuit mil euros a la primera dama, però deu mesos després han estat absoltes, una decisió que els Macron han recorregut al Tribunal de Cassació francès. A més, el seu advocat ha explicat recentment que Brigitte està decidida a aportar proves científiques i fotogràfiques davant d’un tribunal per "demostrar" que és una dona, després que la influencer ultra Candace Owens hagi dedicat diversos pòdcasts i un llibre a negar-ho.

El primer lloc on els adolescents comencen a expressar la seva identitat és a la seva habitació. A vegades ho fan volent canviar mobles. Són canvis que estan relacionats amb el procés de construcció de la seva identitat. El gest de tancar la porta suposa que el jove comença a buscar la seva privacitat, a explorar i trobar-se amb la seva intimitat. “És l’inici del procés de construcció de la seva identitat més activament. Sol passar entre els 12 i els 15 anys, tot i que hi ha joves que no necessiten fer-ho mai”, comenta Sara Desirée Ruiz, educadora social i psicoterapeuta especialitzada en adolescència. El que proposa a les famílies és que observin i quan els adolescents comencin a tancar la porta, la família haurà de trucar abans d’entrar.

Mireia Grossman apareix amb un coixí en forma de vulva i un model anatòmic dels que fa servir als seus tallers per ensenyar a milers de dones què tenen entre les cames. "Soc com El foraster en versió entrecuix", diu fent broma. Ella ho va descobrir a la quarantena, quan estudiava fisioteràpia i es va apuntar per casualitat a l'assignatura optativa de salut de la dona. "Optativa!", exclama. El que va descobrir va ser tan sorprenent que des de llavors s’ha dedicat a divulgar-ho com a fisioterapeuta, fisiosexòloga i osteòpata experta en sòl pelvià. I no només per ajudar a prevenir problemes tan comuns com el prolapse o les pèrdues d’orina, sinó per garantir i allargar la diversió.

Què saben els infants sobre sexualitat? I com la viuen? Aquest és el punt de partida de SexAFIN, el projecte de recerca-acció sobre educació afectivosexual i reproductiva a les comunitats educatives. La recerca està impulsada pel Grup de Recerca AFIN del departament d’Antropologia de la UAB, dedicat a la investigació sobre famílies, reproducció, infàncies i sexualitat. SexAFIN va néixer el 2017 a dues escoles de Gelida amb infants de 2n, 4t i 6è de primària, i des de 2019 s’han anat ampliant fins a incloure infants i joves d’I3 a 4t d’ESO d’una quarantena de centres educatius públics i concertats de tot Catalunya, a més de centres de Ciudad Juárez (Mèxic), Rio de Janeiro (Brasil) i KwaZulu-Natal (Sud-àfrica).

Més del 25% de les noies –una de cada quatre– de la generació Z [nascudes entre el 1997 i el 2012] s’identifiquen com a no heterosexuals. El percentatge dobla la manera com s'identifiquen les germanes grans, les millennials, i també es distancia respecte als seus companys homes, que mostren una orientació sexual més normativa. La dada s’extreu d’una recerca de la investigadora de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) Maria Rodó-Zárate i Joel Cantó Roche, doctorand de la canadenca Universitat de Toronto que, a partir de dues enquestes oficials a 4.000 joves catalanes de totes dues generacions, ha analitzat com entre els anys 2017 i 2022 ha anat variant la identificació sexual, que no les pràctiques. Així, "cada cop més joves opten per identificacions menys rígides, i s'allunyen d’etiquetes fixes com gai o lesbiana", apunten els autors de l’estudi, mentre que adopten "posicions més obertes, com la bisexualitat o altres formes de diversitat sexual".

Havia sentit a parlar de bretxa salarial, de bretxa digital i de bretxa de gènere, esclar. Però de bretxa orgàsmica encara no. Veig que ja tinc un altre motiu de queixa (en tant que dona en genèric), perquè un estudi aparegut a la publicació Journal of Social and Personal Relationships ens diu que “les dones que mantenen relacions sexuals amb homes solen tenir menys orgasmes que ells” i suggereix que és perquè els homes (aquests diables egoistes i peluts) “tendeixen a centrar-se en el seu propi orgasme i senten que tenen el suport de les seves parelles per aconseguir-lo” mentre que les dones (aquests àngels abnegats i eteris) “se centren més en el plaer de la seva parella”. Ho denominen "bretxa en la recerca de l'orgasme".

Brian Willoughby sap que està fent una bona feina quan els pares se senten incòmodes. La raó és que gran part de la seva feina consisteix en dir-los que els seus fills adolescents miren pornografia, dura, explícita i sovint violenta. Willoughby és científic social a la Universitat Brigham Young, on estudia els hàbits pornogràfics dels adolescents i l'impacte que això té en les relacions. Parla sense embuts. "Sempre he d'anar amb compte d'expressar les coses: «No dic que la pornografia sigui bona, però sí que és una realitat» –diu–. Pots amagar el cap i fer com si no existís, i dir que això és dolent o utilitzar el llenguatge de l'addicció, però has de tenir una comprensió realista del que passa".

Tot i que èxits com Los Bridgerton semblen indicar el contrari, la generació Z vol menys sexe i més amistat a la ficció audiovisual, siguin sèries o pel·lícules, segons un estudi recent de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA). L'informe anual Teens and screens (Adolescents i pantalles), que enguany ha recollit l'opinió de 1.644 joves nord-americans d'entre 10 i 24 anys, assenyala que un 62,4% dels enquestats asseguren que els continguts sexuals no són necessaris per fer avançar les trames de les ficcions (l'any passat aquesta xifra era del 47,5%). A més, un 44,3% consideren que les històries romàntiques s'han usat en excés en sèries i pel·lícules.

El virus de la pòlio va deixar les cames de Carme Garrido tan afectades que ara, als 64 anys, es mou en una cadira de rodes motoritzada. La mobilitat reduïda no la va aturar i, malgrat que no va ser escolaritzada fins als nou anys, es va diplomar en psicologia i teràpia humanista, i ha estat regidora de Vilafranca del Penedès. La seva ha estat una vida farcida de discriminacions i de sentir-se qüestionada per tot. Quan va conèixer el seu futur marit, poca gent va creure en aquella relació perquè, al cap i a la fi, ¿quin home sense cap discapacitat voldria estar amb una dona amb dificultats per caminar? “Fins i tot la família deia «que facin el que vulguin, mentre no tinguin fills»”, explica per il·lustrar fins a quin punt la sexualitat d’una dona amb discapacitat deixa de ser un aspecte íntim i particular per convertir-se en opinió de qualsevol. Els fills van arribar i Garrido torna a recórrer als records per relatar que quan va quedar-se embarassada, anant amb les crosses la miraven pel carrer i va haver d’aguantar comentaris ofensius en forma de pregunta: “«Per on ha sortit la criatura?», em deien. En aquell moment o et talles les venes o te les deixes llargues”, recorda davant d’un auditori que entén a la perfecció els atacs, les mirades inquisidores, la mirada paternalista i el sentiment de ser tractada com una nena.

L’inconnu du lac (El desconegut del llac) és una de les meves pel·lícules preferides. Dirigida per Alain Guiraudie, premiat a Canes com a millor director, mescla amb excel·lència les eines més agudes del thriller i els recursos més sensuals de l’erotisme: en Frank, un visitant assidu d’una platja nudista en un llac on es practica cruising, un vespre innocent, es descobreix observant com un home n’ofega un altre a les aigües calmades del llac de Sainte-Croix. En Frank s’obsessiona amb l’assassí, l’encobreix a la policia, i comença així una història de tensió, mentides, eros i thanatos.

“La classe està dividida: hi ha una part molt conscienciada sobre la violència masclista i una part que no ha entès ni el més bàsic”. Aquesta frase és d’un professor de secundària del Vallès i respon a una realitat que existeix en moltes aules catalanes i que preocupa cada vegada més docents. Hi ha lleis que obliguen a treballar l’educació sexual i afectiva a les classes, però portar-ho a la pràctica en el context actual no és tasca fàcil i el professorat té dubtes. “Per on començo? Soc professora de matemàtiques, ningú m’ha preparat per parlar d’aquests temes!”; “Com gestiono els nois que es posen a la defensiva?”; “Si parlo de feminisme, ¿provocaré l’efecte contrari i encara serà pitjor?”; “Vull fer-ho, però no tinc temps!”.

Es va formar com a psicòloga i la sexologia no entrava en els seus plans, però va cursar un màster en sexualitat que li va obrir els ulls: "Com pot ser que ningú m'hagi explicat aquestes coses abans? A mi ningú m'havia parlat del clítoris o de la importància de mirar-se la vulva, per exemple. I amb tota aquesta informació canvia molt l'experiència", sosté Sílvia Catalán.

Com a periodista que s'ocupa del sexe i la intimitat passo molt temps escoltant experts que exalcen les virtuts d'una comunicació oberta i sincera. Per tenir bon sexe –i continuar-ne tenint al llarg del temps– les parelles han d'estar disposades a parlar-ne, diuen.

Un dels llibres més divertits que he llegit és Com no escriure una novel·la, de Howard Mittelmark i Sandra Newman (publicat en castellà per Seix Barral), un manual que t'explica, a través d'exemples que fan pixar de riure, el que un escriptor no ha de fer si vol que el seu manuscrit arribi a publicar-se. Hi ha textos, tot i això, que, malgrat no caure en els errors que els autors detecten, no acaben de funcionar, o no hi acabem de connectar, i no en sabem ben bé el perquè.

El sexe sovint és un tema tabú per als adults, i això fa més difícil abordar-lo amb els fills. Com hem de parlar-ne amb els nostres fills? Què significa quan els nens o nenes comencen a tocar-se el penis o la vulva? Avui respondrem a moltes preguntes que es fan els pares i mares sobre la sexualitat dels seus fills amb la psicòloga i sexòloga Sílvia Catalán. 

Els adolescents també miren pornografia, es masturben, pensen en el sexe i en practiquen. Alguns s'hi obsessionen –la literatura ho ha retratat a fons, amb exemples genials com El trastorn de Portnoy, de Philip Roth–. Els adults podem tancar els ulls, fer veure que no ho veiem i evitar el tema. Quan estiguem en família, canviar el canal del televisor o accelerar les escenes més pujades de to de la pel·lícula del vespre a la plataforma de streaming. O podem agafar el bou per les banyes, encara que sigui incòmode, i aprofitar ocasions com aquesta per parlar de sexe amb els fills. Els adolescents no deixaran de mirar porno, masturbar-se, pensar en el sexe i practicar-ne per molt que fem veure que tot això no passa o que ens pensem que són massa petits, encara. Probablement ho són, però el que tenen a un parell de clics de ratolí i de mòbil no pot ser l'únic lloc on n'aprenguin. 

Internet és la principal font d’informació sobre continguts sexuals que tenen els menors. Més enllà de l’accés immediat, gratuït i sense filtre a la pornografia, hi troben respostes per a totes les curiositats que els desperta el tema. Però les respostes són infinites, una quantitat d’informació immensa en la qual és fàcil desorientar-se. Ens passa als adults, que sovint ens costa discernir les dades verídiques de les tòxiques, i els passa als menors, que estan en ple procés de desenvolupament de les habilitats com a individus. Es pot sobreviure a l’allau informativa d’internet amb criteri? Sí, a través d’un bon grapat de plataformes, pàgines web i divulgadors que s’adrecen directament als joves, amb llenguatge i codis compartits. La sexòloga Beti Badia és una d’elles. Atén els dubtes dels usuaris més joves, que van des del tipus de lubricant més recomanable fins als problemes per arribar a l’orgasme, el sexe anal o el sexe durant la menstruació.