Després de la fallida minisèrie La fortuna, Alejandro Amenábar (Santiago de Xile, 1972) torna al cinema amb una ficció que recrea els cinc anys de captiveri a l'Alger de Miguel de Cervantes. Però El cautivo, que s'acaba d'estrenar als cinemes, beu tant de fonts històriques com de la imaginació d'Amenábar, que inscriu el relat en el gènere d'aventures carceràries sense deixar passar l'oportunitat d'oferir la seva visió personal sobre l'origen de la pulsió literària i creativa de Cervantes.

Molt abans d'escriure El Quixot, i després de participar en una guerra entre forces cristianes i musulmanes, Miguel de Cervantes va estar empresonat a l'Alger. Alejandro Amenábar utilitza aquest període fosc de la vida del novel·lista per emplaçar-hi un biopic fantasiós que, a través d'un protagonista astut i una mica mentider, fa èmfasi en la màgia d'explicar històries. I així, explicant històries, el personatge regala moments d'evasió als companys captius i alhora es guanya el favor del seu captor com feia la Xahrazad de Les mil i una nits.

El filòleg i professor Alberto Blecua ha mort aquest dimarts als 79 anys d'edat. Nascut a Saragossa el 1941, era doctor en Filologia Romànica i va ser professor de Filologia Espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 2014, data de la seva jubilació.

“A la majoria de països llatinoamericans, una polla és una inofensiva aposta hípica o esportiva, mentre que a Espanya és un obscè vulgarisme que defineix l’òrgan genital masculí, tal com admet la Reial Acadèmia Espanyola des del 1985 en la dinovena edició del seu diccionari”. Així comença La polla de Cervantes, un dels erudits i alhora hilarants assajos de Fernando Iwasaki (Lima, 1961) inclosos a Las palabras primas (Páginas de Espuma, 2018), on l’escriptor resident a Sevilla des del 1985 aplega una vintena de textos que reflexionen sobre aspectes lingüístics de la llengua castellana.

Al temps de Felip III, quan havia pres la bona decisió d’abandonar Valladolid i instal·lar la cort a Madrid, i quan ja s’havien publicat les dues parts d’El Quixot, el rei va veure des d’una finestra un home assegut en un banc dels jardins de palau, tot sol, que es cargolava de riure. El monarca va dir-li llavors a un cortesà que anava amb ell: “Aquest home o és boig, o està llegint El Quixot ”. El prestigi d’aquest llibre, que és el gran monument de la novel·la en castellà com en català ho és Tirant lo Blanc, ja s’havia fet enorme. Les traduccions a altres llengües, com l’anglès, s’havia fet quasi immediatament, i el continent celebrava l’aparició d’una novel·la que transformaria el panorama d’aquest gènere a tot Europa per sempre més: encara vivim de les transformacions i reelaboracions que admet aquesta paròdia dels llibres de cavalleria, alhora clau per entendre la distància que separa la realitat de la ficció, la veritat de la mentida, la història de la literatura, l’Edat Mitjana dels temps moderns.

¿La ironia és justament el que més li interessa de Cervantes?

D’alguna manera, és apropiat que les dues adaptacions al cinema més famoses d’ El Quixot siguin dues pel·lícules inacabades, projectes fallits en què el geni artístic va ser derrotat pels molins de vent del pragmatisme. També que els seus respectius directors siguin dues figures gairebé quixotesques, somiadors enfrontats a la lògica de la indústria del cinema, marcats pel rebuig a integrar-se amb docilitat en la maquinària hollywoodenca. Orson Welles i Terry Gilliam van fracassar en l’intent d’oferir una versió personal d’ El Quixot, víctimes d’una maledicció que sembla perseguir els creadors que s’allunyen de l’ortodòxia per acostar-se al clàssic de Cervantes.

Miguel de Cervantes no ens precisa el lloc ni la data de naixement del Quixot, però sabem molt bé on va néixer l’escriptor (a Alcalá de Henares, el 1547) i on i quan va morir el seu personatge (a Barcelona, l’estiu del 1614). Derrotat a la platja de la ciutat pel Cavaller de la Blanca Lluna, el protagonista pronuncia les que creu que seran les seves últimes paraules, “ como si hablase dentro de una tumba, con voz debilitada y enferma ”, segons l’eloqüent i concisa explicació del narrador. Una altra cosa és el decés anunciat i inercial d’un Alonso Quijano ja més o menys “ deslocado ” (com desitja Sancho amb gràcia després de la derrota) i a qui l’autor decideix deixar “ finalmente muerto y sepultado, porque ninguno se atreva a levantarle nuevos testimonios ” (tal com està escrit al pròleg de la segona part). No obstant això, la mort simbòlica de l’heroi -¿és que potser hi ha morts d’un altre tipus, a la literatura?- es produeix a Barcelona perquè així ho van voler dos dels més grans creadors que coneixem: Cervantes i l’atzar.

“El Quixot surt d’algú que no acumula rancúniaEl Quixot. És el llibre més relaxat i tranquil del planeta, i és a partir d’aquestes dues característiques que Cervantes mostra, com mai abans s’havia fet, la complexitat de la condició humana”. Jordi Gracia parla amb un entusiasme encomanadís de Miguel de Cervantes (1547-1616), l’autor que va tenir “la capacitat d’inventar un artefacte nou, la novel·la moderna, quan ja tenia més de 50 anys”.

El dia 22 d'abril es compliran 400 anys de la mort de Miguel de Cervantes, i La Sexta ha iniciat una campanya per commemorar-ho que té, com a element central, un documental sobre la figura de l'autor del Quixot que serà produït per Minoria Absoluta i dirigit per Francesc Ecribano.

Els investigadors que busquen el cos de Miguel de Cervantes al convent de les Trinitàries a Madrid han localitzat una caixa amb les inicials M.C. reblades amb ferro, segons fonts de la recerca. El fèretre es trobava a la zona 1 on hi ha els nínxols (en total, més d'una trentena) i conté ossos. Ara es procedirà a l'anàlisi de les restes per saber si es tracta de les de l'escriptor, que va morir el 1616.

Un arxiver de Sevilla ha trobat quatre documents relacionats amb Miguel de Cervantes que, fins ara, no s'havien estudiat. Els textos, un d'ells amb un autògraf de l'escriptor, ofereixen nous detalls de la seva vida. Segons l'arxiver que ha fet la troballa, José Cabello, el primer document que es va descobrir data del març de 1593, i va trobar-lo a l'arxiu municipal de La Puebla de Cazalla. Malgrat que, en aquell any, els biògrafs ubiquen Cervantes a Sevilla sense exercir cap activitat, el manuscrit esmenta l'escriptor i explica que treballa per al proveïdor de la Flota d'Índies Cristóbal de Barros.