Un dels estudis científics recents més provocatius ha intentat determinar com van ser els encreuaments entre humans moderns i neandertals. La notícia esbombada en molts mitjans de comunicació afirma que, de forma preferencial, els emparellaments ancestrals es van donar entre homes neandertals amb dones humanes modernes. Però, en ciència, els titulars de la premsa no sempre són un reflex fefaent de les dades científiques, perquè es busca l’impacte social o clickbait.

El hòbbit de l'illa de Flores (Indonèsia) és el sobrenom de l'Homo floresiensis, i l'hi van posar per la mida diminuta del seu cos i el seu cervell. Aquests homínids van viure a l'illa que els dona nom fa només 50.000 anys, quan l'Homo sapiens ja s'havia establert a Austràlia. La primera vegada que se'n van trobar restes va ser fa només 20 anys. Des de la troballa d'aquesta espècie desconeguda que va fer un equip encapçalat per l'arqueòleg Mike Morwood (1950-2013) a la cova de Liang Bua, la comunitat científica s'ha preguntat per l'origen de l'Homo floresiensis. Ara, un estudi publicat a Nature signat per investigadors del Centre d'Estudis Geològics d'Indonèsia, la Universitat de Tòquio (Japó) i la Universitat de Wollongong (Austràlia) ha trobat la peça que podria resoldre la incògnita.

Com, quan i on van arribar els primers homínids a Europa des del continent africà és una qüestió controvertida que provoca debats molt acalorats. Tradicionalment s’accepta que els homínids van arribar a Europa donant la volta al Mediterrani per la via asiàtica. Un equip internacional liderat per Lluís Gibert, investigador i professor de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, té una altra hipòtesi i dades que la corroboren. Segons la investigació de la UB i conjuntament amb investigadors del Centre de Geocronologia de Berkeley i de la Universitat Estatal de Murray dels Estats Units, aquests primers homínids africans van arribar per l'estret de Gibraltar fa 1,3 milions d'anys.

No va tenir una vida fàcil, però va ser una criatura molt estimada. La Tina va ser un infant neandertal que va viure durant el paleolític en el que ara és Xàtiva (Costera, País Valencià). Tenia síndrome de Down i problemes greus d'audició i, així i tot, va aconseguir viure fins als sis anys. I ho va poder fer perquè la seva mare va tenir cura d'ella, però també perquè la resta de membres de la comunitat s'hi van implicar i les van ajudar. És a dir, van fer tribu, com suggereix un nou estudi liderat per la Universidad de Alcalá (UAH)i que publica aquest dimecres la revista Science. El seu és el primer cas que es coneix d'un infant neandertal nascut amb aquest trastorn genètic que aconsegueix sobreviure diversos anys i fa llum sobre l'origen del comportament humà de vetllar pel benestar dels altres. Probablement, de manera altruista, per compassió.

Fa uns 45.000 anys, Europa travessava canvis profunds. Els neandertals, l'espècie humana que fins aleshores havia predominat al continent, començava a desaparèixer mentre que una exultant nova espècie, l'Homo sapiens, s'expandia per Europa. En aquesta transició entre el paleolític mitjà i el superior, i durant uns quants milers d'anys, les dues espècies humanes van coexistir i fins i tot van arribar a creuar-se. De fet, encara conservem un 2% d'ADN neandertal al nostre genoma.

Hi va haver una època en què el cos de l’arqueòleg Eudald Carbonell estava acostumat a dormir cada dia en un lloc diferent. Si estava més d’una nit al mateix lloc, a partir de la segona nit no podia dormir. Només ho aconseguia si enganyava el cos canviant el llit de lloc. Això passava després que el 1994 a Atapuerca es trobessin restes humanes de fa més de 800.000 anys, les més antigues del continent europeu. Carbonell viatjava per tot el món per explicar a la comunitat científica internacional que havien descobert una nova espècie humana que van batejar com a Homo antecessor. Gràcies a aquest descobriment, els jaciments d’Atapuerca són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, es van crear tres instituts d’investigació, dos centres d’interpretació i es van fer conferències i exposicions per tot el món. També, milions de persones han visitat el jaciment

Les explicacions simples són atractives però, malauradament, no sempre arriben a cristal·litzar la realitat dels processos naturals. Més encara quan es pretén descriure l’evolució que al llarg de centenars de milers d’anys va conduir a l’aparició de la nostra espècie. En aquest camp, sembla que cada nou descobriment obliga a repensar les explicacions que s’han construït a partir de descobriments anteriors. Acaba de passar amb una mandíbula de fa 300.000 anys trobada al jaciment xinès de Hualongdong, a l’est del país, que, segons un estudi d’investigadors xinesos i espanyols publicat a la revista Journal of Human Evolution, presenta característiques que encaixen amb les restes d’homínids de l’època i característiques modernes típiques de poblacions posteriors.

Durant molt de temps s’ha pensat que la fabricació d’eines és una capacitat exclusiva del nostre llinatge, des dels primers representants del gènere Homo. No faltaven motius per pensar-ho. Les primeres eines lítiques de què es tenia constància històrica tindrien, segons els experts en datació, uns 2,6 milions d’anys, i s’han trobat associades a fòssils d’aquests avantpassats nostres.

Aquesta cita ja defineix de manera clara l’interès que ha tingut la humanitat per estudiar el passat. Per curiositat, per coneixement, per aprendre i, malauradament, acabar repetint els mateixos errors. Però, com estudiem el passat des de les ciències? Hi ha diverses aproximacions. Les ciències socials, per exemple, acostumen a utilitzar eines de disciplines com la història, la sociologia, la geografia o l’antropologia, i han desenvolupat una manera extraordinàriament exitosa d’entendre la història de la nostra espècie.

Fora de les seves contribucions en els camps de la primatologia, etologia, zoologia i etnologia, Jordi Sabater Pi va jugar un paper cabdal en el terreny de l'arqueologia i l'evolució humana. Una faceta, moltes vegades oblidada, que avui cal reivindicar.

Sàpiens i neandertals podrien haver coexistit al continent europeu més temps del que ens pensàvem. Fins ara es creia que els primers humans moderns havien arribat al continent europeu entre 43.000 i 45.000 anys enrere, però la troballa d'una dent de llet a la cova de Mandrin, a França, revela que els primers assentaments podrien tenir entre 56.800 i 51.700 anys d'història. Per tant, la successió dels fets podria canviar: l'arribada dels sàpiens no va significar la desaparició dels neandertals poc temps després. De fet, a la cova de Mandrin, que és sobre el riu Roine, a la regió francesa de Roine-Alps, els arqueòlegs hi han trobat evidències que hi van viure neandertals i sàpiens de manera alterna: "En comptes de registrar una única substitució de la població, com s'ha explicat sovint, sembla que va ser un procés molt més complex. Hem documentat almenys quatre fases alternes de substitució", asseguren els catorze autors que firmen Modern human incursion into neanderthal territories 54.000 years ago at Mandrin, France, que va publicar dimecres la revista Science. Així, els neandertals haurien caçat i dormit a la zona, després ho haurien fet els sàpiens, tot seguit ho haurien tornat a fer els neandertals i, finalment, hi haurien tornat els sàpiens. "Durant un temps les dues poblacions van conviure a la cova, o, si més no, al mateix territori", assegura Ludovic Slimak, l'investigador de la Universitat de Tolosa que ha liderat l'equip d'arqueòlegs i paleoantropòlegs. Slimak creu que l'ocupació dels sàpiens va durar només unes dècades, mentre que els neandertals hi van estar milers d'anys.

Les restes d'Homo sapiens més antigues podrien tenir una edat superior als 230.000 anys, segons un estudi fet per un equip internacional d'experts i publicat aquest dimecres a la revista Nature. Per tant, són més de 30.000 anys més antigues del que es creia fins ara.

Els ossos d'un humà primitiu, desconegut fins ara, que va viure fins fa almenys 130.000 anys, han aparegut en les excavacions de jaciment de Nesher Ramla, a prop de la ciutat de Ramla, a Israel. En reconèixer la similitud amb altres espècimens d'Homo arcaic de fa 400.000 anys, trobats a Israel i Euràsia, els investigadors han arribat a la conclusió que aquests fòssils representen una població única del Plistocè Mitjà.

Les fugues de Bach, El Quixot i la teoria de la relativitat general, juntament amb totes les altres manifestacions de la creativitat humana, ens diferencien de la resta d’éssers vius. El calfred de llegir un vers i l’esgarrifança d’escopir pintura a la paret d’una cova fa 40.000 anys, que són el mateix, ens separen dels bacteris, però també dels nostres cosins primats. Ara un estudi ha identificat les bases genètiques d’aquesta pulsió creativa específicament humana. A més, els autors del treball, publicat a la revista Molecular Psychiatry, del grup Nature, han arribat a la conclusió que la creativitat de l’Homo sapiens va ser un dels avantatges clau que el va fer proliferar respecte als neandertals, que es van extingir fa prop de 30.000 anys.

El sud del riu Zambezi, al sud d'Àfrica, pot ser la terra ancestral on van sorgir els humans d'anatomia moderna, fa 200.000 anys. Fins ara se sabia que Àfrica era la terra natal de l'humà tal com el coneixem avui, però no la zona exacta d'aquest origen. Això és el que ha donat a conèixer aquest dilluns la revista Nature, que ha aportat context geogràfic a l'evolució humana.

Tothom té assumit que l’evolució humana es va produir en un lloc indeterminat de l’Àfrica fa milers d’anys. I que a partir d’un moment concret el que en podríem dir humans moderns, els Homo sapiens, van començar l’expansió pel territori africà i van migrar, també, al continent europeu i a l’Àsia. Quin va ser aquest moment i per on van fer la travessia d’un continent a un altre ha sigut sempre una font de polèmica. La datació i reconstrucció d’uns cranis trobats a les coves gregues d’Apidima als anys setanta confirmen ara que el salt s’hauria pogut fer per Grècia i que hauria sigut almenys 160.000 anys abans del que es pensava. Les noves dades les ha aportat la investigadora Katerina Harvati, de la Universitat de Tübingen (Alemanya), que els publicava ahir a la revista Nature.

Investigadors del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) de la Universitat de Barcelona (UB) han descobert a la cova Foradada (Calafell) restes d’entre 40.000 i 41.000 anys d’antiguitat que són les mostres de cultura châtelperroniana trobades més al sud d’Europa fins ara.

Un fòssil humà trobat al desert de Nefud, a l'Aràbia Saudita, han col·locat aquesta zona en el mapa de l'expansió de l'"Homo sàpiens" cap a Àsia i Europa. Es tracta d'una falange d'un dit que, segons les proves que han fet els investigadors de l'institut alemany Max Planck d'Etnohistòria, tindria entre 88.000 i 90.000 anys d'antiguitat. Segons el director del projecte, Michael Petraglia, "el descobriment posa ara Aràbia en el mapa com una regió clau per entendre els nostres orígens", ha assegurat en un comunicat.

Un grup de científics van anunciar dijous la descoberta d’un maxil·lar humà fossilitzat en una cova ensorrada d’Israel que, segons afirmen, té una antiguitat d’entre 177.000 i 194.000 anys. En cas que es confirmi, la troballa podria reescriure la història de les migracions primitives de la nostra espècie i fer retrocedir uns 50.000 anys el moment en què l’ Homo sapiens va sortir dels confins del continent africà.

L''Homo sapiens' va sorgir a l'Àfrica fa entre 300.000 i 200.000 anys, però saber quan va començar la seva dispersió per la resta del món és un complex puzle que es construeix mentre van apareixent noves proves. Ara, el fòssil més antic trobat fora de l'Àfrica, en una cova d'Israel, avança en 60.000 anys la sortida de l'home modern del continent.