"Quan aquest estiu es commemorin els 90 anys de l'inici de la Guerra Civil, estic segura que no es parlarà gaire de la revolució que es va viure a Catalunya entre el juliol del 1936 i el maig del 1937", explica la historiadora i exdiputada Aurora Madaula (Mollet del Vallès, 1978), que ha dedicat els darrers mesos a investigar la vida i obra de Hanns-Erich Kaminski, un dels intel·lectuals que van ser a Barcelona a l'època i hi va acabar dedicant un llibre sencer, Els de Barcelona (1937). Adesiara el recupera en català, amb un extens pròleg de Madaula i amb la traducció revisada que Francesc Parcerisas va fer per a Ediciones del Cotal el 1977.

A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx. Alguns conceptes bàsics: ideologia, alienació i mercaderia (primer capítol, primer volum d'El Capital). Quina diferència hi ha entre valor d’ús i valor d’intercanvi? Què és una societat de classes? I la revolució del proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú no parla de ruptura ni d’actes subversius. Aux armes, citoyens! Per favor. Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions. Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari? Cap: tots dos volen canviar la societat. Potser el dissident és més tranquil que el revolucionari? És més políticament correcte. Agafo una drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta i no l’era. L’examen era massa difícil i el professor explicava fatal. Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.

No ens enganyem: raons per al pessimisme n’hi ha a cabassos. Ara que vivim temps de distopies, de no-future, i que tots plegats, començant pels joves, ens creiem molt desgraciats i ens anem deixant caure pel pendent del fatalisme, una bona manera de relativitzar els nostres mals és mirar enrere. No és un consol, només un exercici per desdramatitzar. Hi ha hagut períodes de la història molt més durs i sagnants. A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el segle XIX i bona part del XX van ser un autèntic festival de violència i bandositats. La capital es va guanyar la fama de ciutat anàrquica i iracunda, a l’avantguarda de la revolució: higienisme, anarquisme, socialisme, comunisme, vegetarianisme, esperantisme... Tots els ismes utòpics hi arrelaven. "Barcelona és la ciutat industrial més gran d’Espanya i la seva història registra més lluita de barricades que qualsevol altra ciutat del món", va escriure Friedrich Engels. Tenia raó.

Topo amb anuncis d’hotels, spas i altres experiències vacacionals: la idea de cuidar-se, de tenir cura d’un mateix, està substituint l’antic clixé de “desconnectar”. Els orígens de la cosa són millennials i, per tant, irònics i autoconscients: selfies fetes una nit de divendres lluint barnús, tovallola al cap, tractament facial, copa de vi i sèrie, sota l’etiqueta #selfcare com a revolta contra la pressió social. Podria estar fent contactes i multiplicant el meu capital sexual, però escullo cuidar-me el cos i l’ànima. De manera anàloga, cuidar-me a les vacances és declarar que no dedicaré l’agost a aprendre la història d’unes pedres ni a produir fotos més memorables que les dels meus amics.

Amb els boscos cremant i la gasolina tan cara hem arribat a aquest estiu especialment ben informats dels perills de continuar com sempre. Cosa que fa encara més visible l’obstinació amb què el plaer s’arrapa a la vida, com una font d’energia infinitament renovable. És fàcil polititzar la primavera, una estació en què la natura mateixa sembla una revolució que desglaça, brolla i germina. Però la lliçó moral de l’estiu és que tot allò que creixia ho feia per existir simplement de vacances. A diferència de la història dels homes, el cicle de les estacions sí que ens recompensa amb la utopia, ben puntual cada juny.

“En lloc d’evolucionar, la situació ha involucionat. Els moviments de la societat civil estan en espera i continua havent-hi moltes persones preses, fins al punt que la Fiscalia ha hagut d’admetre que manté diversos menors detinguts set mesos després de les protestes. Estan jutjant alguns manifestants per sedició. Així que molta gent està marxant del país, estem vivint un nou èxode, però en aquesta ocasió de professionals joves”.

La gent, en el fons, és prou decent. La creença que, per naturalesa, som egoistes, espantadissos i agressius és un mite alimentat durant segles: "Aquesta imatge negativa de la humanitat és un nocebo", afirma convençut Rutger Bregman (Països Baixos, 1988) a La humanitat. És a dir, el contrari del placebo: té conseqüències negatives perquè ens ho creiem.

El 18 de març del 1871, fa 150 anys, les dones van ser les primeres a sortir al carrer per apoderar-se dels canons de Montmartre, a París, després que les tropes franceses es rendissin davant de Prússia. Les hores següents, una massa anònima va arribar al poder i, durant 72 dies, es va establir la igualtat de sous entre homes i dones, es van fer guarderies públiques, gratuïtes i laiques a tots els barris i prop de les fàbriques, es van aprovar pensions per a les viudes (independentment de si s'havien casat o no), es van anul·lar els deutes de lloguer, es van confiscar els béns de l'Església, es va abolir l'exèrcit, es va intentar instaurar la democràcia directa i la bandera roja va onejar a l'Hôtel de Ville (l'actual Ajuntament de París). Però aquella experiència revolucionària va tenir una vida breu. El 28 de maig del 1871 el govern de Versalles va aniquilar els últims focus de resistència dels communards i va posar fi a la Comuna de París amb una repressió salvatge contra 70.000 persones. Han passat 150 anys, però els communards han persistit en la memòria i són presents en molts debats actuals. Dos llibres recorden com van ser aquells dies i en reivindiquen l'exemple: La historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray (Capitan Swing), que ja es pot trobar a les llibreries, i Viva la Comuna! Los 72 días que conmocionaron Europa (Bellaterra Edicions), coordinat por Miguel Urbán i Jaime Pastor, que es publicarà al principi del mes d'abril.

Des del present pot semblar que no hi hagut mai una època amb un futur tan incert o tanta ràbia acumulada que encengui els carrers. Si es mira enrere, però, hi hagut molts moments en què la revolta s'ha instal·lat als carrers de Barcelona. De vegades, de manera molt virulenta. El 25 de juliol del 1835 es van cremar convents i els aldarulls van culminar amb l'assassinat del governador militar. La bullanga del 1835, que va començar en una plaça de toros, va tenir un caràcter irreversible en l'urbanisme de la ciutat i va fer caure el govern de Madrid. El 1951 la vaga dels tramvies va suposar un altre punt d'inflexió. Va ser la llavor de l'oposició antifranquista i va agafar les autoritats totalment desprevingudes: a les 12 del migdia eren a missa mentre als carrers es tiraven pedres contra els tramvies. Aquestes dues revoltes són les protagonistes dels dos primers llibres de la col·lecció Dies que han fet Catalunya, que publica Rosa dels Vents: La vaga dels tramvies (1 de març de 1951) de Francesc Vilanova i Vila-Abadal i La bullanga de Barcelona (25 de juliol de 1835) de Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà ja són a les llibreries. Al setembre se'n publicaran dos més: La desfeta (11 de setembre de 1714) d'Agustí Alcoberro i El complot de Prats de Molló (4 de novembre de 1926) de Giovanni C. Cattinni.

'Ham on rye'

La gran i desconcertant sorpresa del cinema 'indie' nord-americà

Tyler Taormina manlleva el títol del seu primer llargmetratges d’una de les obres semiautobiogràfiques de Charles Bukowski, Ham on rye, traduïda aquí com La senda del perdedor, que alhora remetia irònicament a la novel·la juvenil per excel·lència a la literatura nord-americana de la segona meitat del segle XX, El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger. En aquest cas ens trobem davant d’una relectura dels codis del cinema adolescent a partir d’un dels seus rituals més idiosincràtics, la festa de graduació, que marca el pas a la vida adulta però que també implica un procés de selecció i exclusió dels seus integrants. Segueix llegint. Disponible a Filmin

]]>

El director mexicà Michel Franco (Ciutat de Mèxic, 1979) no se n'amaga: pertany a les elits privilegiades d'un dels països amb més desigualtats i corrupció del món, i des de petit va sentir dir que “les coses són així” i que no es podia fer res per canviar-les. Franco no pensa així, però tampoc creu que la solució sigui una revolució violenta dels desposseïts. “Estic a favor de les revolucions però també en desconfio, segurament perquè la mexicana va ser un fracàs total que va beneficiar sobretot els líders de la revolució –explica–. Però el problema no és la part violenta de les revolucions, sinó la falta d'ideologia de revoltes com la dels armilles grogues, on hi havia gent de dreta, de centre i d'esquerra que sortien al carrer a cridar la seva ràbia i a trencar-ho tot. I això pot ser utilitzat per l'extrema dreta i els militars per justificar la seva violència”.

]]>

Fa un any i mig que la companyia Mos Maiorum està treballant en l’espectacle que per fi arriba al Teatre Lliure de Gràcia, Turba, però d’acord amb l’actualitat sembla que s’hi hagin posat fa quatre dies: l’assalt del Capitoli americà, envaït per una turba, sembla ideat expressament per justificar les preguntes que planteja l’obra. Una és si avui és possible una revolució que canviï el sistema. Una altra, si calen físicament els cossos de les persones per fer la revolució. I encara més: ¿som capaços de revolucionar-nos?

]]>

El passat 21 de juliol, el Parlament va aprovar el dictamen de la comissió d'investigació sobre l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya, en el qual, "per salut democràtica", es considera necessària l'abdicació de Felip VI i la celebració d'un referèndum sobre monarquia o república "a la resta de l'Estat". El dictamen pressuposa que s'haurà celebrat i també guanyat un referèndum d'autodeterminació a Catalunya.

]]>

Almenys 200.000 persones, segons dades de la policia, s'han manifestat aquest dissabte als carrers de Praga per reclamar la dimissió del primer ministre de la República Txeca, Andrej Babis, acusat de conflictes d'interès i corrupció. La mobilització estava convocada amb motiu del 30è aniversari, demà diumenge, de la Revolució de Vellut, que va posar fi al règim comunista txec.

]]> Els dies es concentren. Sortim de les passions i entrem a Sant Jordi, sortim de Sant Jordi i anem a votar. Qui vagi a votar. Entremig, uns debats que confesso poc professionalment que no he vist. Homes que parlen mentre dones passen el pal de fregar pel terra que trepitgen no és el que em ve més de gust veure. I encara menys, sentir. En tinc prou amb haver escoltat abans i després tants arguments de pes. Reconec que m’afecta emocionalment que el nivell arribi a unes baixeses tan impròpies. Em deprimeix. Les nostres discussions de la vida quotidiana tenen molta més qualitat. Naturalment. Com s’arriba a aquesta manca de respecte i quantes vegades es pot permetre la manca de veritat? Sort de Sant Jordi, que ens convida a una pausa i el carrer es passeja content. Ens agrada el dia del llibre i ens alegren les roses. Hauríem de veure més flors. Hauríem de poder trobar alguna resposta entre tantes paraules. Encara que hi ha més possibilitats de fer-se preguntes. Més, encara. Moltes més. Als humans ens queden sempre massa deures per fer. Encara que també és probable que ens hàgim assignat tasques per sobre de les nostres possibilitats. Sigui com sigui, el grup ha d’estar organitzat. Fem-ho tot per ordre. Setmana Santa, Sant Jordi, la Mare de Déu de Montserrat i les eleccions. Qui vol despertar-se el 29 d’abril si la nostra vida és un somni?

]]>

Les revolucions amb somriures tenen més números de vèncer

La felicitat bàsica depèn sobretot del que podríem anomenar un interès amistós per les persones i les coses. La frase és del matemàtic i filòsof gal·lès Bertrand Russell a La conquista de la felicidad (Penguin Random House), un assaig publicat el 1930 i en bona part vigent encara. El secret per ser feliços mentre les circumstàncies no ens ho impedeixen consisteix, segons Russell, a tenir uns interessos com més amplis millor i a tenir unes reaccions amistoses i no hostils cap a les persones i coses que ens interessen. L’hostilitat és un bumerang que amarga i ens amarga. Les revolucions amb somriures tenen més números de vèncer i de convèncer.

]]>

La CUP engega aquest divendres la segona edició de l'escola d'estiu de la formació per abordar el concepte 'revolució' al segle XXI. Els encarregats de presentar aquesta edició han sigut els portaveus del secretariat nacional, Quim Arrufat i Núria Gibert, en roda de premsa a la seu dels cupaires de Barcelona. La formació impulsa tres dies de jornades de conferències i debat polític al Molí del Mar, de Vilanova i la Geltrú, per tal de poder aprofundir en la reflexió sobre l'actualitat. Començaran aquest divendres a la tarda i acabaran diumenge al migdia.

]]> “En 30 dies vaig viatjar a la Xina, vaig comprar 100 impressores i vaig crear una empresa”. Així és com Marc Torras explica els inicis d’EntresD, la primera empresa de distribució d’impressores 3D a Espanya i Portugal. Després de viure a la Xina durant un temps, Torras va tornar l’any 2013 al gegant asiàtic, on va convèncer en un temps rècord uns fabricants per distribuir el seu producte. “Quan vaig arribar-hi, ja tenien sis empreses espanyoles interessades en el producte”, recorda Torras.

]]>