És una pel·lícula d'animació, en principi adreçada a un públic més aviat infantil, però ha aconseguit convertir-se un fenomen global. Les guerreres del K-pop, estrenada el 20 de juny, ha marcat un abans i un després a Netflix: no només és la pel·lícula d'animació més vista de la història de la plataforma, sinó que també ha conquerit la primera posició del rànquing global dels films més consumits del servei d'estríming des dels seus inicis. Segons dades de la plataforma, acumula 236 milions de visualitzacions des de l'estrena i ja ha superat la que fins ara era la cinta més vista, Alerta roja. Quins són els elements que han seduït l'audiència? Una banda sonora plena de cançons de K-pop que s'enganxen al cervell només escoltar-les i una trama que va per feina i que juga amb la contraposició clàssica entre el bé i el mal. A més, el metratge no supera l'hora i mitja.

Un rum-rum constant se sent des del hall de l'Hotel Plaza de Barcelona. De tant en tant, entre el centenar de persones reunides en una de les sales comunes de l'establiment esclata algun crit d'eufòria quan s'obren petits sobres de color negre. "M'ha tocat el San!", exclamà una de les noies, mentre les seves amigues també l'acompanyen en el seu moment d'eufòria amb més xiscles. Els sobres contenen un cromo amb la fotografia d'un dels vuit integrants del grup de K-pop Ateez, que aquest divendres actuarà al Palau Sant Jordi davant de gairebé 20.000 fans que esperen amb candeletes el primer concert del grup a Barcelona.

L'escriptora sud-coreana Keum Suk Gendry-Kim (Goheung, 1971) va fer 30 anys amb la idea de ser mare. Des de petita li havien inculcat que les dones es realitzen a través de la maternitat i que el seu deure era tenir fills. Ho va intentar durant anys, primer de manera natural i després mitjançant un procés de fecundació in vitro, però no ho va aconseguir. I ho va patir molt, fins al punt que era incapaç de parlar-ne. L'autora de les multipremiades Herba i L'espera (Reservoir Books, 2024) ha necessitat dues dècades per posar distància i convertir aquella experiència en una novel·la gràfica, Mañana será otro día (també a Reservoir Books), que es va publicar al novembre amb traducció de Joo Hasun.

No és la primera vegada que un actor d'una de les produccions sud-coreanes més exitoses dels últims temps està implicat en escàndols d'abús sexual. L'últim de tots l'ha protagonitzat O Yeong-su, un dels protagonistes de la sèrie El juego del calamar i guanyador d'un Globus d'Or a millor actor, quan divendres es va emetre la sentència per abús sexual a una dona per uns fets ocorreguts l'any 2017. El jutjat del districte de Suwon, al sud de Seül, ha rebaixat els 10 anys de presó que demanaven a canvi que l'actor assisteixi a un programa de rehabilitació per a abusadors de 40 hores i a una potencial pena de presó.

A l'octubre, les capçaleres i els telenotícies coreans van començar a difondre detalls sobre la investigació policial a Lee Sun-kyun per presumpte consum de drogues. En els dos mesos següents, l'actor de Paràsits es va sotmetre a nombrosos interrogatoris i totes les persones del seu voltant van ser víctimes d'una persecució policial i mediàtica amb l'objectiu d'esbrinar si un dels actors amb més prestigi del país havia consumit drogues, un delicte recollit al Codi Penal coreà i que oscil·la entre els sis mesos i els catorze anys de presó. Però la investigació no es va poder acabar. Lee Sun-kyun es va llevar la vida el 27 de desembre. Ara el director de Paràsits, Boon Joon-ho, i altres personalitats del sector del cinema demanen una investigació pel linxament públic a què va ser sotmès.

El Park deu tenir uns 60 anys. No parla gaire, però li agrada sorprendre la gent amb el seu ocell. Una mena de periquito molt bonic que deixa a l’espatlla dels turistes. Aquests, despistats, se sorprenen quan noten un copet a l’esquena. Quan giren el cap troben un ocell de colors als morros. Molts creuen que el Park ho fa per guanyar diners. No és així. Simplement deixa l’ocell una estona, marxa a donar un volta i torna a buscar el seu amic alat. Sembla una escena còmica a la porta d’un preciós cafè hipster. Un petit edifici amb parets de vidre que permet veure el disseny minimalista de l’interior. A dins, una jove amb un pentinat modern prepara tota mena de cafès. Dutch black, flat white, affogatos... amb un bagel a la mà i un cafè amb dibuixos divertits, molts joves seuen als bancs i juguen amb l’ocell del Park, fent-se fotos per pujar a Instagram. Ningú diria que som en un lloc que Bill Clinton va definir com "la zona més terrorífica del món" el 1993. Som a la zona desmilitaritzada que separa les dues Corees, coneguda com la DMZ. Amb vistes a Corea del Nord, hi ha un cafè hipster.

Àsia sempre ha tingut molt de pes al Festival de Sitges, que durant molts anys fins i tot tenia una secció dedicada al cinema asiàtic. Però si a principis d'aquest segle eren les cinematografies del Japó i de Hong Kong les que marcaven el pas en el cinema de gènere asiàtic, des de fa uns anys l'interès s'ha decantat per la potent indústria coreana, un gegant del cinema internacional que ha sabut apropiar-se dels codis dels gèneres i del blockbuster hollywoodià per conquerir les taquilles. No hi ha millor exemple que el thriller d'acció presentat a Sitges The roundup, que ha rebentat els cinemes postpandèmics de Corea del Sud portant a les sales 13 milions d'espectadors (una quarta part de la població) i recaptant més de 100 milions d'euros. Per posar-ho en perspectiva: Espanya té una població similar a Corea del Sud i la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps, Ocho apellidos vascos, va recaptar 53 milions. I això que The roundup només és la tercera pel·lícula coreana més taquillera de la història, i la novena en nombre d'espectadors.

Durant la Segona Guerra Mundial, l'exèrcit japonès va crear en els territoris ocupats un gran nombre de prostíbuls on milers d'esclaves sexuals –centenars de milers, segons alguns historiadors– eren obligades a prostituir-se amb soldats japonesos. Algunes van arribar enganyades per la promesa d'una feina, d'altres van ser venudes a l'exèrcit per les seves pròpies famílies i n'hi ha que, com la coreana Lee Ok-Sun als 16 anys, van ser raptades i portades fins a un d'aquells centres que de manera eufemística s'anomenaven Cases de Consol. La vida de patiments encadenats d'Ok-Sun –també abans i després de ser esclavitzada– es relata a Hierba (Reservoir Books), la impressionant novel·la gràfica que ha arrasat en les llistes internacionals dels millors còmics de l'any.

Apple TV+ estrena Pachinko, una ficció basada en el bestseller homònim de l’escriptora Min Jin Lee. Pachinko és un viatge que ens endinsa en quatre generacions d’una família coreana migrada al Japó durant la guerra, però també en la recerca d’identitat de cada un dels personatges explorant les preocupacions centrals i universals d'identitat, pertinença i pàtria. Pachinko és el nom d'un joc similar a les escurabutxaques molt popular a l'Àsia oriental i especialment al Japó. El títol tant del llibre com de la sèrie és una metàfora de la història que relata, ja que el joc del pachinko representa la vida dels coreans migrats al Japó, que vivien esperant la bona sort tot i que, tal com passa amb aquests jocs, sempre hi havia algú al darrere impedint la benastrugança.

Desenes d'adolescents assegudes en rotllana celebren l'aniversari dels seus ídols. Són en Kim Seok-jin i en Kim Tae-hyung, dos dels set integrants de l'arxifamosa boy band de pop sud-coreà BTS. Tenen un pastís al centre amb dues fotografies dels cantants i comparteixen snacks i begudes amb embolcalls de grafies coreanes. Estan al centre històric de Lima, al Perú, on els dissabtes s'orquestra el popularitzat com a Bulevard K-pop. Aquesta trobada setmanal va néixer espontàniament fa uns anys. Fanàtics d'aquest estil de música –que arriba de l'altra punta del món– es van començar a organitzar a les xarxes socials per intercanviar-se marxandatge de les bandes. Aquell dia, de fet, els hashtags #SuperTunaByJin i #HappyBirthdayJin van ocupar les primeres posicions de les tendències a Twitter al Perú.

No fa tants anys, devia ser el 2014, que Pere Aragonès arribava a la trobada anual del Cercle d’Economia tot sol i visiblement descol·locat. “L’Oriol m’ha demanat que comenci a anar a aquests llocs”, explicava a aquest cronista. Set anys després, arriba a la mateixa trobada com a president de la Generalitat. El cert, però, és que la seva arribada és un pèl confusa. A la trobada també hi assisteix el rei per segona vegada en 36 anys que fa que el Cercle celebra aquestes jornades (la primera vegada va ser el 2008, quan l’emèrit, Joan Carles I, va patir una famosa caiguda quan baixava de l’escenari). Les mesures de seguretat per la presència de Felip VI són tan grans que molts convidats arriben tard, i entre la confusió, les persones que hi ha a la porta es perden l’entrada del president Aragonès.

En l'última gala dels Globus d'Or es va produir una d'aquelles situacions que resultarien incomprensibles si no fossin els Globus d'Or. Minari, una pel·lícula nord-americana dirigida als Estats Units per un nord-americà, va guanyar el premi a la millor pel·lícula estrangera. El motiu és que és parlada majoritàriament en coreà i això l'exclou automàticament de les categories principals dels premis i la relega al premi específic dels films en “llengües estrangeres”, nomenclatura particularment estranya per a un país fundat per immigrants que no té l'anglès com a llengua oficial –tot i els esforços de Donald Trump– i que actualment té 43 milions d'hispanoparlants.

Kim Ki-duk, un dels noms fonamentals de la nova fornada de cinema coreà de les dues últimes dècades, ha mort a Lituània a conseqüència de complicacions derivades del covid-19. La notícia ha estat anunciada per un mitjà lituà que esmenta el director Vitaly Mansky i la intèrpret del coreà, Daria Krutova. Kim Ki-duk era al país amb la intenció de traslladar-s'hi a viure. Entre les seves pel·lícules més conegudes hi ha Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera i Ferro 3, que va guanyar el premi a la millor direcció al Festival de Venècia.

Final tràgic en el cas de la desaparició de l'alcalde de Seül. Park Won-soon, de 64 anys, un home molt popular al país i considerat el relleu natural de l'actual president, Moon Jae-in, ha aparegut mort aquest divendres a primera hora en un turó al nord de la capital de Corea, el mont Bugak. La troballa del cos ha tingut lloc just dos dies després que fos denunciat per assetjament sexual per una de les exsecretàries de la seva oficina, han informat les autoritats sud-coreanes també aquest divendres. Park Won-soon havia aconseguit a les urnes tres mandats electorals com a candidat del Partit Democràtic. Ara mateix no se saben les causes exactes de la mort, però la policia especula amb un possible suïcidi.

Q uan el 10 de febrer Bong Joon-ho i la resta de l’equip de Paràsits pujaven a l’escenari del Dolby Theatre de Los Angeles per recollir l’Oscar a millor pel·lícula de l’any, Corea del Sud entrava -per associació- als llibres de la història del cinema. El film coreà és la primera pel·lícula estrangera a guanyar la màxima distinció de l’Acadèmia de Hollywood. Lluny de ser un bolet aïllat, Paràsits és el punt àlgid d’una onada coreana que ja fa una dècada que inunda pantalles i reclama el seu espai en el panorama cultural mundial, tradicionalment dominat pel món anglosaxó.

Corea del Nord va llançar dijous dos míssils balístics al mig del mar del Japó. Ahir, el règim de Pyongyang va emetre un comunicat per justificar aquesta maniobra, que xoca amb el suposat procés de diàleg amb els Estats Units, ja que des de Washington va ser vista com una “provocació”. “És una demostració de força que s’ha d’entendre com una advertència als sud-coreans que volen la guerra”, va explicar el règim nord-coreà a través de l’agència oficial KCNA. El govern de Kim Jong-un, doncs, va confirmar que havia provat una “nova arma tàctica teledirigida” en una operació que és “una protesta” contra els exercicis militars protagonitzats recentment pels EUA i Corea del Sud, i també pels que hi ha programats per al mes que ve.

No és nou, això que els missatges escrits en altres idiomes incloguin errors de tota mena. Si bé els ortogràfics són els més habituals, alguns cops passa que l'error va molt més enllà. En aquesta ocasió, que ha causat molt d'enrenou a Twitter, l'error és èpic, ja que el que pretenia ser un missatge d'amor és només l'encapçalament d'una recepta molt popular de menjar que no és ni coreana.

Ahir, durant dues hores, una dona de 92 anys va poder donar la mà al seu fill i mirar-lo als ulls per primera vegada en més de 65 anys. El seu cas no va ser aïllat: diverses famílies de Corea del Nord i de Corea del Sud van veure’s per primer cop després que la guerra coreana de la dècada dels 50 dividís el país i els separés durant tots aquests anys.

Prudència. Agafem-ho amb pinces. Kim Jong-un ha enlluernat els sud-coreans i ha sorprès el món amb un acord que el compromet a desfer-se del seu arsenal nuclear, però encara cal veure com es concreta una “desnuclearització” que apareix al text de l’acord (“Confirmem l’objectiu comú”, diu textualment) però que el mateix Kim no va mencionar en cap moment en el seu discurs.