Triomf històric de 'Parásitos' als Oscars

BarcelonaAlguna cosa està canviant a l'Acadèmia de Hollywood. Després de 92 edicions, els Oscars han lliurat per fi el seu premi gros a una pel·lícula estrangera no parlada en anglès. La fita de Parásitos és històrica i contundent, perquè la pel·lícula s'ha emportat els Oscars a millor pel·lícula, direcció, guió original i pel·lícula estrangera, els més importants de la gala, i ha esborrat així de cop la línia invisible que durant gairebé un segle havia condemnat el cinema de fora dels Estats Units a la segona divisió dels Oscars.

I la notícia és doblement bona perquè Parásitos no és un producte amable, sense arestes, dissenyat per agradar tothom, sinó un thriller incòmode, amb tocs de comèdia negra i terror, una radiografia implacable de les desigualtats que estructuren les societats capitalistes.

Els quatre Oscars de Parásitos certifiquen un triomf que és també el del cinema coreà i per extensió l'asiàtic, que fa dècades que escriu algunes de les pàgines més brillants de la història del cinema modern i ha sigut pràcticament ignorat al gueto blanc i anglosaxó dels Oscars.

Però l'èxit de Parásitos és sobretot el del seu director, Bong Joon-ho, que aquest diumenge ha sigut el gran protagonista de la nit, tant pels Oscars recollits com per les seves reaccions espontànies, carn de mem: agafar l'estatueta de l'Oscar al millor guió i mirar-se-la com un nen mira la joguina que li han portat els Reis, exclamar al final del seu discurs d'agraïment per l'Oscar a millor film estranger “ara ja em puc dedicar a beure tota la nit” i, sobretot, dedicar l'Oscar com a millor director a Martin Scorsese, fent aixecar el públic de la gala per aplaudir el director d'El irlandès i reconeixent el seu deute amb el cineasta nord-americà. La seva autenticitat, simpatia i elegància són la imatge d'aquests Oscars.

Sense sorpreses en les categories interpretatives

La gran sorpresa de l'èxit de Parásitos ha compensat d'alguna manera una nit absolutament previsible pel que fa a la resta de premis, sobretot els interpretatius: com apuntaven els pronòstics, Brad Pitt i Laura Dern s'han endut els secundaris i Joaquin Phoenix i Renée Zellweger els principals. L'única notícia va ser potser que, després d'haver fet els millors discursos de la temporada, Pitt no estigués gaire inspirat –ni tan sols va rebre la standing ovation de rigor– i que, en canvi, Laura Dern fes plorar mig auditori dedicant l'Oscar als seus “herois de l'actuació”, els seus pares, Bruce Dern i Diane Ladd; la mare l'observava emocionada des de l'auditori, potser recordant el primer cop que van anar juntes als Oscars, quan Dern tenia només vuit anys. Un altre moment emotiu ha sigut el de Joaquin Phoenix citant uns versos que va escriure el seu germà River Phoenix quan tenia disset anys.

També han seguit el guió previst les categories de millor documental, amb la previsible victòria d'American factory, primera producció de la companyia de Barack i Michelle Obama, i millor film animat, en què Toy Story 4 s'ha imposat a l'espanyola Klaus. La violoncel·lista Hildur Gudnadóttir, autora de la música de Joker, s'ha convertit en la segona dona que guanya l'Oscar en la categoria de millor banda sonora. I Elton John i Bernie Taupin han guanyat el primer Oscar per (I'm gonna) love me again, el tema del biopic sobre el cantant anglès, Rocketman.

1917, l'altra gran favorita, s'ha hagut de conformar amb tres premis tècnics: mescla de so, efectes visuals i direcció de fotografia, una collita apropiada per a un film que entén el cinema com a virtuosisme tècnic, com una exhibició gairebé atlètica de facultats artístiques. I amb només dos Oscars s'han quedat Érase una vez en... Hollywood (Brad Pitt i direcció artística), Le Mans '66 (Ford v Ferrari) (muntatge i edició de so) i Joker, que se'n va amb l'Oscar de Joaquin Phoenix i el de la banda sonora de Hildur Gudnadóttir. L'altre premi important, el de millor guió adaptat, se l'ha endut Taika Waitiki per Jojo Rabbit.

Janelle Monáe obre la gala

Si l'any passat van ser els supervivents Queen, aquest any li va tocar obrir la gala a la cantant Janelle Monáe –que té un paper a Harriet– amb una versió de Won't you be my neighbor en homenatge al Mister Rogers interpretat per Tom Hanks a Un amigo extraordinario, seguida d'un incendiari Come alive (War of the roses), un dels moments àlgids de tots els xous de Monáe, amb reivindicació inclosa a les dones, el col·lectiu LGTBIQ i fins i tot a pel·lícules oblidades dels acadèmics com Midsommar i Dolemite es mi nombre.

Després de Monáe, dos antics presentadors dels Oscars, Steve Martin i Chris Rock, van pujar a l'escenari per explicar acudits com si fossin els presentadors d'aquesta edició. El gest evidencia que, tot i que l'Acadèmia decideixi no tenir un mestre de cerimònies, els Oscars continuen necessitant un número còmic inicial que rebaixi la solemnitat de la gala i marqui l'agenda política. “Hi ha grans directors nominats aquesta nit... Però hi he trobat a faltar alguna cosa”, deia Martin. “Vagines?”, rematava Rock. També va rebre Jeff Bezos, el president d'Amazon. “Té tants diners que es va divorciar i continuava sent l'home més ric del món. Va veure Historia de un matrimonio i es va pensar que era un comèdia”.