L’edatisme té nom de dona
No és que no li parlin de vostè, és que la tracten com si fos idiota. O pitjor encara, com si fos una nena petita. Ella, que ha perdut el compte de les dècades que porta treballant, esforçant-se, adaptant-se contínuament a una realitat canviant, ha d’aguantar aquest parell de barbamecs que li mostren un menyspreu de covards. Sí, covards perquè ben segur que no s’encararien de la mateixa manera ni amb qui té la seva mateixa força vital ni amb un home, per molt gran que fos. És edatisme però també masclisme, formant un aliatge repugnant que cau com una brea enganxifosa damunt les senyores que la pateixen. Imagina’t tenir seixanta, setanta, vuitanta anys i que ara vinguin els marrecs a donar-te lliçons. O pitjor encara: a explicar-te les coses com si no hi entenguessis o com si no hi toquessis o com si no tinguessis ni idea de com va el món. En el seu dia ja vas fer prou educant els homes que t’envoltaven per mostrar-los, ben pacientment, ben pedagògicament, com t’havien de ben tractar a tu i a la resta de dones. Parar-los els peus, esquivar-los i defugir-los quan intuïes que eren perillosos era una cosa, però ara, ara que ja fa tant que vas sortir a manifestar-te contra la penalització de l’adulteri, que vas calçar-te les botes per entrar, amb tantes altres companyes, a les oficines, a les universitats, a les administracions, als sindicats, als partits polítics, a les feines de tota mena per conquerir la teva pròpia independència, ara que ja fa tant que vas guanyar-te el dret de ser persona, arriben aquests mitjamerdes i et tracten amb aquest menyspreu. Que no tenen mare? Que no tenen àvies? Que no els ha educat ningú per comportar-se en societat? No és que t’hagis tornat invisible com diuen que passa quan et fas gran. Tant de bo que ni et veiessin i et deixessin en pau, però és encara pitjor. Els fas nosa. Ho notes en com et miren, com arrufen el nas. No és tan diferent del que passava abans, quan la condició d’eixorca que porta aquesta etapa no reproductiva et convertia en un trasto vell digne de ser arraconat. Riuen, mofetes, si t’equivoques en una paraula quan t’atenen en qualsevol establiment, et parlen a poc a poc i cridant com si totes les velles fossin sordes i curtes, et diuen iaia sense que els puguis contestar “iaia ta tia” perquè encara et prendran per dement. Si t’han de venir a arreglar un aparell a casa, prepara’t per rebre tot d’explicacions carregades de tecnicismes per anar-se aplanant el camí de la clavada que et fotran. L’últim imbècil que va venir et parlava de tu i en diminutius: “Veus aquest cargolet, iaia?” Què has de fer? Mossegar-te els llavis i passar, o et passaries el dia discutint i indignant-te. “Quina decepció”, t’escriu un altre quan li reclames que compleixi amb les seves obligacions. Xantatge emocional edatista i masclista és el que practiquen sovint amb tu aquests carallots, perquè es pensen que tenen dret a aprofitar-se de dones grans com tu. Encara més si et troben sola.
Acostumada com estàs a haver-te de guanyar cada bocí d’autònoma llibertat, no et faria res continuar a la trinxera, si no fos que voldries gaudir d’una jubilació tranquil·la en qupe ja no t’haguessis de defensar. Ets conscient de la fragilitat física –com no n’has de ser si s’imposa sense remei–, però que hi hagi tants pocavergonyes que mirin d’aprofitar-se’n, això sí que t’indigna i et faria sortir a cremar els carrers si no et fallessin les cames. Fer-te gran no és el problema, el problema és que hagis de tornar a dependre, que per encarar-te amb els xoriços de cada dia hagis de demanar ajuda perquè et defensin davant dels idiotes que només entenen el llenguatge de la força. Renunciar a la independència que tant t’ha costat conquerir és el que et fa sentir vella, no pas els anys viscuts.
