El nou jutjat de violència contra la infància i l'adolescència de Barcelona ha rebut uns 300 casos en el seu primer trimestre de vida. Aquest jutjat funciona des de l'1 de gener a la capital catalana i entre els delictes que més ha assumit hi ha els relacionats amb el maltractament infantil i les agressions sexuals a menors, segons han explicat fonts judicials a l'ARA. De fet, és el responsable de la investigació del cas del nadó que continua hospitalitzat per maltractaments i agressió sexual presumptament per part dels seus pares.

El departament de Salut ha iniciat una investigació d'ofici per recopilar la informació del nadó de menys d'un mes de vida ingressat el 16 de març a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona per greus lesions i suposades agressions sexuals, i per les quals els seus pares estan en presó provisional des de divendres. Segons ha avançat El Periódico i ha confirmat l'ARA, la conselleria recopilarà informació del menor des del seu naixement i revisarà les causes i les patologies que havia tingut fins aleshores. En paral·lel, la Fiscalia ha demanat al jutge que investiga el cas que interrogui tots els metges que van tractar l'infant per concretar els símptomes que tenia i si havien detectat lesions que poguessin estar relacionades amb maltractaments. Per ara, se sap que el nen va passar per almenys quatre centres assistencials –tres hospitals i un centre d'atenció primària (CAP)– dies abans que s'activés el protocol per maltractament a la infància per motius diversos i de diferent consideració, com ara febrícules i vòmits.

Dormir bé és cabdal, ja que dormir permet al cos i a la ment recuperar-se i funcionar correctament. En el cas dels infants, el son adquireix una importància encara més gran perquè és clau per al seu coneixement i desenvolupament cognitiu. Segons expliquen a l'Escola de Salut de l'Hospital de Sant Joan de Déu, els nadons i els infants necessiten un son profund i reparador per processar el que han après durant el dia, consolidar la memòria i desenvolupar les seves habilitats motores i emocionals. En l'adolescència, els canvis hormonals propis d'aquesta etapa poden fer que tinguin dificultats per mantenir horaris de son adequats i això pot tenir conseqüències sobre el seu estat d'ànim i sobre el seu rendiment escolar.

Falten un parell d’hores perquè comenci una nova funció d’El barquer al Teatre Lliure de Montjuïc, a Barcelona. La Bruna Luz, d’onze anys, no para quieta i es posa a ballar abans de pujar a l’escenari, mentre espera que li arribi el torn per pentinar-se, canviar-se i posar-se el micròfon. Al seu costat, la Bruna Armengol, de deu anys, l’acompanya en els seus jocs i no para de riure mentre espera el mateix. D’aquí una estona es convertiran en la Mercy i l’Honor Carney, i els seus personatges es traslladaran fins a una zona rural del comtat d’Armagh, a Irlanda del Nord. Serà un dia de finals d’agost del 1981 i la família Carney celebrarà el Dia de la Collita. La jornada familiar i festiva, però, acabarà sent una tragèdia.

Pares i fills dibuixen un moment, una història o anècdota que els ha passat a casa. Plasmen en un tros de paper allò que pensen, senten o no s'atreveixen a dir en veu alta; potser per por, potser per falta de confiança, o per inseguretat. És una activitat senzilla, però poc o molt ha ajudat desenes de famílies a reforçar el seu vincle, afeblit pel patiment de dificultats econòmiques o per un procés migratori que redueix les habilitats parentals. "Ara els meus fills m'expliquen com se senten i això m'ha ajudat molt", explica Najam Ul Huda. Ella és una de les mares que han recorregut al centre socioeducatiu del Poblenou per millorar la comunicació amb els seus infants dins d'un programa que busca reforçar les relacions maternofilials com a eina de prevenció per a la institucionalització de menors, és a dir per evitar que l'administració hagi d'intervenir i separi els infants dels seus progenitors assumint-ne la custòdia o guarda.

On és el límit entre els drets? Entre el dret legítim i compartit dels docents a reclamar condicions laborals dignes i el dret dels infants a gaudir plenament del seu procés educatiu, també fora de l’aula? Quan aquests dos drets entren en conflicte, la resposta no pot ser que un quedi en suspens. Els drets de la infància no són negociables, ni poden convertir-se en una eina de pressió en un conflicte que no han provocat i en el qual no tenen capacitat d’influir.

Una de les xifres més vergonyoses d’un país desenvolupat és el percentatge d’infants que viuen en risc de pobresa. I al mateix temps, la pobresa infantil és un mal negoci de futur. Poques inversions a llarg termini tenen un retorn més alt que el de viure una infantesa feliç. Aquest retorn no és només emocional, sinó també econòmic. Fa dècades que la psicologia i l’evidència empírica ho demostren: créixer amb privacions materials importants té conseqüències individuals i familiars, en més d’una generació, i impacta també en la cohesió social i el futur d’un país.

Les persones que treballem amb els infants de la primera etapa educativa vam celebrar i aplaudir que el darrer canvi curricular de l’any 2023 afirmés d’entrada que “el currículum de l’educació infantil integra el primer i el segon cicle en una sola etapa educativa amb identitat pròpia”. Aquesta és una reivindicació que des dels moviments de renovació pedagògica, amb la revista IN-FÀN-CI-A com a principal altaveu es reivindica i es defensa des de fa dècades. El que passa és que aquestes bones intencions, quan toques de peus a terra, acaben essent un brindis al sol, perquè la realitat és que tenim una etapa del tot fragmentada.

Han hagut de passar tres anys perquè la justícia li hagi reconegut al gambià Saynei Kanteh que, efectivament, era menor d'edat quan la Fiscalia de menors va dictar que ja havia superat els divuit anys i, per tant, no tenia dret a estar sota la protecció pública. Immediatament, va deixar d'estar tutelat per la Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAIA, reconvertida ara en la DGPPIA) i va ser expulsat del centre on vivia. "Jo sabia que no mentia, que tenia disset anys i confiava que tard o d'hora tindria els papers", afirma.

Arran de Groenlàndia, Ucraïna i el futur de l’OTAN, aquests dies es parla molt de les diferències en política exterior entre els Estats Units i Europa. Però no podem passar per alt la bretxa cada cop més gran que existeix en política interna. A principis d’any, la fundació Heritage, un dels think tanks més influents dels EUA, publicava un informe per “salvar Amèrica salvant la família”, mentre l’administració Trump anunciava la congelació temporal dels fons federals destinats a serveis per a infants i ajuts a famílies. El temps i el cost de tenir fills s’hi presenten com una responsabilitat que es resol principalment dins de les llars, sovint a càrrec de les dones, amb una presència cada cop més reduïda del suport públic.

Els detalls del viatge que els ha dut de casa fins a Catalunya no són temes de què els agradi parlar als menors migrants que inicien la ruta en solitari. Els és dur recordar els cops, els robatoris, la violència que els han infligit durant la ruta i, en molts casos, aquest silenci s'amplia a les vulneracions de drets que pateixen quan arriben a Europa. “No em preguntis per la pastera”, demanen molts d'aquests joves, que sovint admeten que no tenien ni idea de totes les dificultats que es trobarien pel camí. Escassegen les dades i els informes sobre les situacions, però la Fundació Ficat i la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb el Casal dels Infants, fan una fotografia sobre com els han tractat en el seu periple.

A principis de segle, el Casal dels Infants, tota una institució a l'àrea metropolitana, es va plantejar la necessitat de tenir ulls i mans al Marroc que treballessin en xarxa amb les entitats locals, les criatures amb intenció de marxar i les seves famílies. La francesa Claire Trichot és la responsable de la delegació del Casal al país magribí, amb seu a Tànger.

Enmig de l’allau de regals de color rosa i de regals per “sentir-se princeses”, influencers o actrius, apareix amb brillantor pròpia el maquillatge per a nenes de 3 anys. Maquillatges “divertits i familiars” per abans d’anar a l’escola, segons proclamen els comerciants. Així que la resposta a la pregunta que encapçala aquest article és sí: moltes mares i pares regalaran aquestes festes un kit de maquillatge a les seves filles de tres anys... potser sense adonar-se que, amb aquell regal aparentment innocent, també els regalen una mirada crítica sobre el seu propi cos des d’edats en què haurien de poder viure lliurement, sense pressions, sense autocensura estètica i sense la sensació que han de “millorar-se” per ser prou bones.

El primer català de l'any es diu Ander Muñoz Adan i ha nascut aquest dijous, 1 de gener, quan feia 38 minuts que les campanades havien anunciat l'arribada del 2026. El naixement ha tingut lloc a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell, la ciutat vallesana on resideixen els pares del nadó.

La cavalcada de Reis a Lleida ciutat afectarà, tot i que en diferent manera, els tres ponts centrals que travessen el riu Segre durant les cinc hores que s'allargarà l'esdeveniment el 5 de gener. Tot i que la cavalcada no arrenca oficialment fins a les sis de la tarda, els tres ponts centrals estaran tancats al trànsit a partir de les quatre.

Tots arriben a l’escola bressol en cotxe, perquè el pare, la mare, de vegades l’avi o l’àvia, de vegades una altra mare o un altre pare, els hi porta. Tots ells, asseguts a la cadireta, ben lligats, duen ninots que estimen i, sovint, un biberó o un suc que xarrupen amb canya. Al respatller del seient del copilot hi tenen un suport per al mòbil o la tauleta. Mentre fan el viatge miren dibuixos. Quan s’atura l’emissió, perquè no hi ha cobertura, avisen. I quan surt un anunci, barbotegen: “Nunci”, perquè ja saben que els pares tenen el poder, des del seient del davant, d’estirar el braç i ometre’l. Els que van en metro o bus duen una tauleta o el mòbil de la mare a les manetes i també miren dibuixos i també avisen quan se’ls atura l’emissió, per exemple, perquè passen per un túnel sense cobertura. I llavors les mares o els pares o la cangur que els porta els expliquen, pedagògicament, que “No hi ha cobertura” i que de seguida sortiran els dibuixos de nou. I, de vegades, ells barbotegen: “...txura”, que vol dir “cobertura” en el llenguatge dels nens.

Fins a cinc anys ha hagut d'esperar una jove extutelada per la Generalitat per tenir al seu compte les mensualitats de la pensió d'orfandat que l'antiga DGAIA –actualment reconvertida en DGPPIA– guardava fins que arribés a la majoria d'edat. La jove té ara vint-i-tres anys i ha cobrat de cop 15.000 euros, però el seu no és l'únic cas de demores injustificades en aquest col·lectiu de nois.

Quan fa 15 anys es va crear el diari ARA, el gruix de la redacció no tenia fills, era una plantilla majoritàriament jove que tot just començava els seus projectes vitals. Hem presenciat casaments, separacions, mudances i, a poc a poc, també naixements. La primera filla de la redacció, la Laia, filla d'un company que llavors treballava a la secció d'internacional, ja té catorze anys -va néixer el febrer del 2011, tres mesos després de la primera portada de l'ARA, aquella amb el centenari Moisès Broggi i la Graciela Noguera- però després han vingut més d'una seixantena d'infants més.

És hora de menjar. A la taula hi ha un plat de sopa de carabassa i unes rodanxes de lluç. Amb un menú així és fàcil endevinar, tot i que sempre hi ha excepcions, quina serà la reacció de l’infant: esbufecs, queixes i una súplica. Prefereix patates fregides i una hamburguesa. Què fem? La psicopedagoga Anna Serra Dolcet explica que, davant d’una situació com aquesta –en què el repte dels límits treu el cap–, els progenitors senten una amalgama d’emocions, que van des de la frustració, passen per la preocupació del "si no menja" i arriben fins a la culpa. Una resposta ràpida, habitualment, sol ser “et menges això perquè ho dic jo” o “cuino una altra cosa perquè la qüestió és que acabis menjant”. Entre l’autoritarisme i la permissivitat, però, hi ha, segons Serra, un espai de diàleg (segons l’edat), d’obertura i de propostes ben diverses, a partir de les quals tothom se’n beneficiaran.