Sempre respectaré els cineastes obstinats a recórrer un camí impopular. I no hi ha dubte que el periple d’Alberto Morais el porta a un indret solitari: la seva és una trajectòria intractable en la voluntat d’ascetisme, que mai no havia resultat tan manifesta com a La terra negra, un film que retrata l’interior del País Valencià amb el misticisme tel·lúric i l’aridesa dramàtica amb què Bruno Dumont va trucar a les portes de la cinefília ara fa gairebé tres dècades. En el centre del relat trobem Laia Marull (que ja havia treballat amb el director a Las olas i La madre) en la pell de la Maria, una dona que, embolcallada en una aura de fracàs, torna al poble natal per treballar amb el germà en el negoci familiar, un molí industrial. A la feina s’incorpora també el Miquel (Sergi López), un home de passat tèrbol però amb una sensibilitat peculiar i, també, amb un do sobrenatural per influir en els altres. La intimitat que sorgeix entre ells dona els instants més inesperats i càlids d’una pel·lícula que, d’altra banda, no aconsegueix modular de manera plenament convincent els seus girs més hostils, sobretot pel que fa al martiri a què acaba sotmetent el personatge de Marull. Un desequilibri derivat d’una rigidesa autoimposada i una mica afectada que també es trasllada a part dels actors, que Morais tracta com a models bressonians i que a estones semblen lluitar per no seguir l’instint que els duria a un registre més naturalista.

És un estiu de novetats cinematogràfiques per a Laia Marull, que des de fa unes setmanes té en cartellera la comèdia de Laura Mañá Les irresponsables i el 5 de setembre estrenarà el drama rural La terra negra, d'Alberto Morais. Entre promoció i promoció, l'actriu barcelonina devora Els adeus impossibles (La Magrana, amb traducció d'Hèctor Bofill i Hye Young Yu), la novel·la de la premi Nobel sud-coreana Han Kang sobre una dona que ha d’anar a casa d’una amiga per tenir cura del seu ocell mentre ella s'està a l’hospital. La casa és a l’illa de Jeju, on la protagonista descobreix el passat traumàtic de la família de la seva amiga, que és també el de Corea del Sud: una matança en què van morir assassinades més de deu mil persones. "La veritat és que no és un llibre per a l'estiu, sinó més aviat d'hivern –apunta Marull–. Encara no l’he acabat, però m’està fascinant. És una novel·la que et punxa l’ànima des del primer moment, i n’estic gaudint moltíssim".

S'autoanomenen "les tres Maries: la caca, la merda i la porqueria". La Lila, l'Andrea i la Núria no necessiten explicar-se cap capítol de la vida, perquè els han compartit tots, encara que hagin traçat camins molt diferents. Ara ratllen la cinquantena i cadascuna està en crisi a la seva manera. La que està pitjor –perquè sempre està pitjor– és la Lila, que s'ha separat i es passa el dia rastrejant la localització del seu ex al mòbil. Per consolar-la, les amigues queden per passar un cap de setmana en una casa increïble que els ha deixat el nou rotllet italià de la Núria.

Ja fos per gust, per responsabilitat institucional o per totes dues coses, Julio Manrique aplaudia amb entusiasme la fosca i per a mi antiquada mirada de Pau Carrió sobre el gran clàssic anglès de qui diuen que és millor no dir el nom. Manrique presidia l’estrena i saldava amb un “aviat, aviat” la qüestió de la presentació del programa amb què va guanyar la direcció del Teatre Lliure, després que a principis de mes es produís un estrany ajornament per problemes d'agenda d’algun dels membres de la junta de govern. Tant de bo trobi mecànics per arreglar l’agenda ben aviat.

Cada vegada que Laia Marull (Barcelona, 1973) torna al teatre és un esdeveniment, perquè ho fa poc i ho fa sempre bé. Fins al 3 de desembre està en cartell a La Villarroel amb l'obra Love, love, love, dirigida per Julio Manrique, que s'ha guanyat l'aplaudiment de la crítica i del públic. Al febrer serà Lady Macbeth al Teatre Lliure. Arriba a l'ARA amb una moto de motosharing, amb el somriure posat i aquest encant natural que l'allunya del divisme de la seva professió.

El 1967 els Beatles estrenen en directe All you need is love al programa de la BBC Our world. És el primer programa que s’emet via satèl·lit, així que tot el món pot ballar compassat al ritme d’aquells peluts anglesos. "Els Beatles estan en màxima eclosió, acaben de publicar el Sgt. Peppers i són els abanderats del moviment hippy, que neix de la contracultura i que per primera vegada a la història fa protagonistes els joves. El discurs és que els joves poden ser lliures, decidir què fer amb les seves vides, tenir una veu pròpia", explicava dimarts Julio Manrique, 24 hores abans de ser nomenat director del Teatre Lliure. Ho deia a La Villarroel, on dirigeix l'obra Love, love, love, que s'estrena aquest diumenge i que es podrà veure fins al 3 de desembre.

'El pes d’un cos'

TNC Sala Petita. Fins al 12 de juny

Com pesa el cos del teu pare quan l’arrossegues per l’escala fins al quart pis de casa després quan ja no tens on portar-lo. El pes d’un cos és un magnífic exemple de com un drama privat, i per tant íntim, es converteix en una emotiva radiografia d’una problemàtica social i al mateix temps una nostàlgica reivindicació dels vells ideals de solidaritat. A través de l'homenatge al seu pare, la dramaturga Victoria Szpunberg (que fins al 8 de maig ha tingut una altra interessant obra a la Sala Beckett, La màquina de parlar) planteja les carències de la nostra societat per donar solució al drama de la gent gran que queda impossibilitada a causa d’un ictus, un aneurisma o qualsevol altra malaltia que els incapacita. Un drama que afecta, esclar, tant el malalt com la família que l'hauria de cuidar però per a qui és impossible fer-se'n càrrec. Un drama que l'autora ha viscut en primera persona, tot i que la història que ens explica no és més que una autoficció i en conseqüència el pare de la protagonista no és exactament el pare de l'autora.

]]>

‘La dansa de la venjança’

]]>

La Clàudia i en Roger s’han separat. El tràngol ha sigut dolorós per tants anys i records compartits però sembla que per fi és un capítol tancat, com passa en tantes altres famílies cultes i burgeses. Però una trobada fortuïta entre l’exparella reobrirà la ferida i tots dos hi furgaran fins a fer sang. La dansa de la venjança és el títol d’aquest últim combat que ha imaginat el dramaturg Jordi Casanovas i que va més enllà de la simple discussió entre una parella que es va estimar i que ara només acumula rancor. Perquè el fill en comú ho condiciona tot.

]]> Una agressió al metro esquerda la vida de la Janine (Laia Marull). La protagonista de Brava du una vida estable fins que un dia escridassa uns nois que intenten robar a una senyora i ells s’hi tornen i l’ataquen. A més, al dolor físic i psicològic s’hi afegeix una càrrega de patiment moral perquè la Janine és testimoni de com els brètols violen després una noia, però no es veu amb cor de denunciar-ho. Quan sent que tot s’ensorra al seu voltant, es retira al camp, a casa del pare, per intentar recuperar-se. Però allà acaba de tocar fons...

]]>

La cineasta Roser Aguilar encara el tema de les agressions sexuals a dones i el xoc posttraumàtic que comporten en la seva segona pel·lícula, 'Brava', que s'estrena aquesta setmana i que compta amb l'actriu Laia Marull com a protagonista.

]]>

Laia Marull ha conversat amb Jaume Figueras durant una pausa dels assajos de 'La llista', un monòleg escrit per la quebequesa Jennifer Tremblay que s’estrena el 21 de gener. Durant l’entrevista, que reprodueix el 'Rar' aquest diumenge, l’actriu ha parlat sobre els seus inicis a la sèrie 'Estació d’enllaç' (“De tant en tant, en veig alguna reposició a la televisió i em fa una vergonya descomunal”), sobre l’impacte de la seva actuació al film 'Te doy mis ojos' (“Encara ara em trobo molta gent que la veu per ajudar dones maltractades”), i sobre què n’opina de la part glamurosa de la professió d’actor (“És difícil en un país petit fer un 'star system'. Jo no hi tinc res en contra, simplement que a mi em costa”).

]]>

Laia Marull va debutar teatralment al Lliure de Gràcia amb el mític 'Roberto Zucco' que va dirigir Lluís Pasqual el 1993. Gairebé 25 anys després, l’actriu ha tornat a buscar l’aixopluc del seu teatre quan s’ha decidit a interpretar el seu primer monòleg teatral, 'La llista', que es podrà veure a l’Espai Lliure del 21 de gener al 14 de febrer. Es tracta d’una obra –inèdita a l’Estat– de la quebequesa Jennifer Tremblay, que va arribar a mans de Marull a través de l’actriu que li va donar vida en la versió anglesa, la canadenca Allegra Fulton. És ella mateixa qui s’ha encarregat de dirigir l’adaptació catalana, en una traducció de Cristina Genebat.

]]>

Va començar al Lliure, encara que molts la recorden per la sèrie televisiva Estació d'Enllaç. Laia Marull ha esdevingut amb els anys una actriu referent, i entre els nombrosos guardons que ha guanyat destaquen tres premis Goya, un dels quals per Pa Negre. Marull confessa que, amb la cursa cap a l'Oscar, "Ens vam emocionar abans d'hora", però es queda amb "supercarrera que ha fet la pel·lícula, perquè ha arribat amb el cap ben alt". L'actriu ha interpretat personatges de dones fortes, complexes, polièdriques. Com ara, on al teatre la veiem encarnar Hedda Gabler. En una entrevista a l'ARA, confessa que creu tenir una vena còmica que encara no ha explotat i es mostra convençuda que el moment de fer-ho "arribarà".

]]>

Hedda Gabler, el complex personatge que va crear Henrik Ibsen i que han interpretat algunes de les millors actrius de tots els temps, torna a cobrar vida de la mà de l'actriu catalana Laia Marull al Teatre Lliure de Gràcia, a Barcelona, a partir del pròxim 25 de gener. "Hedda Gabler és un personatge clau del repertori universal i quan et fiques en la seva pell entens el perquè", ha dit l'actriu, que considera Gabler una dona "que amaga moltes coses, que viu sempre en la corda fluixa i que es llança al límit en un joc de tot o res que no li dóna gaire bons resultats".

]]>